Mortalitat de peixos a Sau (1989)

Eren temps de creixement sense límits, d’enriquiment individual i de despreocupació o ignorància del que perd el comú dels humans. De mires curtes i pocs escrúpols. Temps de revolta democràtica, però només de tímida i menystinguda consciència ecològica.

Sau. Aquesta fonda vall que atura el Ter en alta presa, és el resum més fidel del territori. Del seny que no hi governa, dels sucs que s’hi reuneixen, dels fangs que s’hi esllavissen.

Sau és la foto dinàmica més nítida del que s’ha cuit aigües amunt.
 

Logotip del Grup de Defens del Ter, GDT 1989.

Com un embut, recapta el que li ve, i cruel i rigorós ho tradueix en la qualitat de les seves aigües estanques.

A l’estiu de 1989 es varen alinear els planetes per una gran tragèdia. Com en un ample sac de mals endressos, la brutícia, el desordre, la cobdícia i la ignorància, varen reunir-se per deixar al descobert una deficient i inexistent gestió d’aquesta part del món. Sau.

Gravació a Sau (1989). Autors Jordi Campàs i Jordi Ordeig.

En aquest context de profunda indignació i pròpia vergonya, gent de diversos col·lectius, va iniciar una resposta ferma i rigorosa, que sens dubte haurà contribuït a modificar conductes i a incorporar en qualsevol debat el factor ambiental com a indispensable convidat a la taula.

El GDT (Grup de Defensa del Ter) amb optimisme relatiu, - mirant un peix d’entre els cent mil -, ara es demana si haurem après alguna cosa del passat.

Autor del text: Toni Ballús, membre del GDT.

El projecte de ferrocarril de Torelló a Olot

A les  darreries del segle XIX, durant la construcció de la xarxa de comunicacions ferroviàries a l'estat espanyol, els projectes per fer de noves línies fèrries sorgien com bolets. Entre les moltes propostes que es posaren sobre la taula, hi havia el  projecte de construcció d'un tren econòmic, o ferrocarril de via estreta, entre Olot i Torelló. Va ser la Companyia del Ferrocarril i Mines de Sant Joan qui va presentar, el 1879, el projecte per a la construcció d'aquesta possible línia entre San Feliu de Torelló i Olot, anomenat Apuntes Sobre el Proyecto de Ferrocarril Económico entre San Felio de Torelló y Olot, (1879). 

Des de la capital garrotxina es va començar moure els fils, ja de que ells eren els més interessats en la possible construcció de la línia, per tal de poder connectar amb la ciutat de Barcelona. A principis d'aquell mateix any una colla de prohoms olotins es van reunir per tal d'obrir una subscripció per l'esmentat ferrocarril per la Vall del Ges (Sola, 1928). A principis del 1880, la premsa de Barcelona i de Vic començava a parlar públicament del tema, i pocs mesos després s'obria una subscripció de 10 a 15.000 rals a Torelló per a la construcció d'aquesta línia que havia de connectar amb la capital garrotxina (AMT, 6.6. 5., 1880)
 

Postal amb una imatge de l'estació del ferrocarril de Torelló pels volts de 1910. 

[Fuente: AMT, col · lecció l'Abans]

Al Mateix temps que es perfilava aquest projecte, en va néixer un altre que pretenia construir una línia de tren de entre Olot i Girona. Els dos projectes però entraven en competència directa, i difícilment era possible construir les dues línies, degut a la dificultat d'aconseguir finançament per a tots dos projectes. Tot i aquest fet, el 1881, el Congrés Espanyol va aprovar els dos avantprojectes ferroviaris. Els promotors de la línia d'Olot per Torelló no s'acabaven de posar d'acord, i apareixien algunes veus que proposaren fer la connexió directament per Vic i sense passar per la Vall del Ges. Finalment el 18 d'abril de 1883, l'empresari Domènec Puig-Oriol va aconseguir la concessió de la línia Olot-Girona i es a treballar-hi. La seva construcció es va perllongar entre els anys 1895 i 1911, i després d'alguns canvis de promotors, la Companyia del Ferrocarril d'Olot a Girona (origen de l'actual Empresa de transportes TEISA) va ser qui va acabar per gestionar la nova línia que seria inaugurada el 1911 i va estar en funcionament fins el 1969.

Filmació d'un viatge del ferrocarril de via estreta de Girona a Olot, 1911. 
[Fuente: CRDI, Ajuntament de Girona]

El permís que es va otorgar per a la construcció de la línia d'Olot a Girona, va paralitzar la possible connexió ferroviària entre Olot i Torelló. Tot i que alguns anys més tard, el 1918, es va tornar a parlar de la possibilitat de construir la via fèrria per unir Torelló amb Olot, però el projecte es va quedar en poc més que paraules. 

Recentment, poc abans de la posada en funcionament de la nova carretera de l'Eix Vic-Olot, l'Ajuntament de Torelló va presentar un projecte per construir una nova estació de tren a Torelló a la zona de la Caseta. L'objectiu d'aquesta nova estació seria havia de ser enllaçar amb el flux de passatgers que es genera entre Torelló i la veïna comarca garrotxina per carretera, amb la línia de tren de Barcelona-Puigcerdà. Això va ser el 2008, però des d'aleshores no s'ha tornat un parlar d'aquesta possibilitat.

Text: Basat en l'article, MOLERA i CLOTA, Santi (2004): Apunts d'història del ferrocarril un Torelló, amb motiu del 125è aniversari de la seva arribada (1879-2004). Programa de la Festa Major de Torelló, 2004. P. 12-41. Torelló.

Joan Jolis, impressor i gravador. 2a part

L'any que va morir en Joan Jolis Santjaume era el 1705, any del Setge de Barcelona i dins del conflicte bèl·lic de la Guerra de Successió (1700-1714). El 1716 Felip V, monarca absolutista, va implantar el decret de Nova Planta que suposà la imposició de la legislació castellana a Catalunya, i va adoptar un sistema que basava la riquesa de l’estat en les obligacions impositives dels súbdits i una nova estructuració administrativa.

També va infligir un càstig a Barcelona per la seva fidelitat a l'altre pretendent, Carles III d'Àustria, traslladant la Universitat de Barcelona a Cervera. Aquesta ciutat, a més a més, va rebre el privilegi d'imprimir i vendre tots els llibres d'ensenyament, des dels més elementals fins als textos universitaris, mesura que d'altra banda pretenia condemnar Barcelona a un cert ostracisme cultural.

Malgrat aquestes adverses condicions, els impressors van buscar subterfugis per escapar-se dels rigors borbònics. Així, quan imprimien obres les venien al·legant que eren romanents d'abans del decret, declaraven menys premses de les que tenien, ... Un document de la Confraria de Sant Jeroni reflecteix les condicions de precarietat de l'època que afectaven el món de la tipografia, cita com alguns llibreters i impressors volien escapolir-se de pagar el cadastre, un al·legant que no tenia botiga, o un altre que es declara pobre de solemnitat, algú inclús diu que no pot pagar el fisc perquè s'ha fet ermità.

“Parades d'aviram” fragment del Born, pintura anònima del segle XVIII que representa el mercat a la zona on ara hi ha el passeig del Born. Abans havia estat una plaça escenari d'actes públics diversos. [Font: Història de Barcelona, T. 5, Barcelona, Enciclopèdia Catalana/Ajuntament de Barcelona, 1993]

Maria Oliver regenta l'obrador (1705-1733)

A la mort del seu marit i durant la minoria d'edat del seu fill Joan, Maria Oliver es va fer càrrec de la impremta del carrer dels Cotoners tal com així consta en diferents documents cadastrals. Però, a diferència d'altres dones d'impressors del segle XVII o XVIII, no va fer constar mai el seu propi peu d'impremta, i durant els anys que regentà l'obrador continuà publicant com a “Impremta de Joan Jolis”.

Aquests anys van ser particularment durs, primer pel conflicte bèl·lic i després pels rigors financers de l'administració borbònica. El document citat anteriorment de la Confraria de Sant Jeroni recull que de vídua només n'hi consta una i és la Maria Jolis, que posseïa una Botiga d'estampa però que no podia pagar entre altres coses perquè tenia un fill de poca edat (tenia 'només' 20 anys!).La Maria Oliver va morir el 1733.

Joan Jolis Oliver, tipògraf (1733-1759)

En Joan Jolis Oliver és el fill i successor d'en Joan Jolis Santjaume, amb el qual moltes vegades se'l confon. Va ser el darrer fill després de set noies i va néixer al cap de 20 anys del casament dels seus pares. No està documentat com a responsable de l'obrador fins a 1730 i no es té constància que fos gravador però si que n'imprimia. Va contractar a en Bernat Pla, com a aprenent. El treball que li va donar una certa repercussió va ser l'edició del primer Quixot il·lustrat de Miguel de Cervantes, el 1755.

Vida y hechos del ingenioso cavallero D. Quixote de la Mancha, I de Miguel de Cervantes, editat per Joan Jolis el 1755.

[Font: Biblioteca de Catalunya, Exposició La Il·lustració gràfica a llibres i revistes, 2013]

Va morir sense descendència el 9 de febrer de 1759 als 62 anys i va ser enterrat a Santa Maria del Mar.

Isabel Jolis Oliver (1682-1770)

L'Isabel Jolis Oliver filla d'en Joan Jolis Santjaume era gravadora de prestigi, professió que havia après del seu pare. Va ser la continuadora de la impremta del carrer dels Cotoners des del 1759, any del traspàs del seu germà Joan, fins a la seva mort, l'any 1770. L'Isabel va ser un dels abundants exemples de dones que es van encarregar, encara que de forma indirecta, d'un taller tipogràfic. Dins de la història de la impremta se'n poden documentar molts casos al segle XVII. L'Isabel Jolis a diferència de les altres no va tenir el seu propi peu d'impremta i feia servir el d'Hereus de Joan Jolis.

                                                                             Primera i darrera pàgina del romanço Cuento de un Rector de platxeria y de un Escolá quel servia, Barcelona, Hereus de Joan Jolis, 1760?

 [Font: Biblioteca Nacional de España]

Va editar algunes obres remarcables entre les que hi ha la segona edició del Quixot. L'Isabel va morir el 15 de gener de 1770.

Com el seu germà, no va tenir fills, era soltera i va deixar en herència l'obrador a en Bernat Pla originari de Rupit que en aquell moment era l'impressor i administrador de l'obrador. A partir d'aquest moment el nom de la impremta va ser 'Hereus de Joan Jolis' / 'Impremta de Bernat Pla' . Però això ja és una altra història...

Fruitera amb papallona i cargol, un dels motius més utilitzats com a colofó en innombrables edicions dels Jolis-Pla. [Font: Imma Socias Batet, Els impressors Jolis-Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII]

Més informació:

Sobre Joan Jolis i família:

Socias i Batet, Imma

• Els impressors Jolis - Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII, Barcelona, Curial, 2001, 272 pp.

Diccionari Biogràfic de Dones

• Isabel Jolis Oliver; Aquí

Mujeres impresoras en Barcelona

• Isabel Jolis Oliver; Aquí

Sobre gravats:

Biblioteca de Catalunya

• Exposició La Il·lustració gràfica a llibres i revistes, àmbits 1 i 2; Aquí

• La Il·lustració gràfica a llibres i revistes 1/6; Aquí

• La Il·lustració gràfica a llibres i revistes 2/6; Aquí

Sobre tipografia:

Unos tipos duros

• On es pot trobar tota la informació per conèixer l'ofici de tipògraf; Aquí

Autora del text: Assumpta Verdaguer Autonell

Joan Jolis, impressor i gravador. 1a part

La vida i el treball de les persones a través del temps són per a nosaltres del tot desconeguts. Sabem potser d'aquesta o d'aquella societat o època però ens és molt difícil imaginar-nos la vida, desitjos i esforços de les persones anònimes que en formaven part. D'alguna manera ens queden petrificats en el temps, com restes arqueològiques no materials, invisibles i tampoc acabem de veure que som beneficiaris dels seus esforços i vida. Ens els imaginem força diferents, en alguns aspectes potser sí: condicions socials, sanitàries, econòmiques i tècniques, però en el que ésessencial, res no ha canviat. Com ara,les persones es casaven i tenien fills, com ara, hi havia gent que marxava del seu lloc d'origen per trobar-ne un altre amb més futur, com ara, hi havia gent que es movia per defensar els seus drets, també com ara la gent tenia els seus problemes amb els impostos de l'administració, com ara ...

Els estudis realitzats per l'Imma Socias sobre el gravat català a l'època del Barroc, i principalment el llibre "Els impressors Jolis - Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII" d'on hem tret gran part de la informació, fan possible acostar-nos a la vida i obra d'un torellonenc, Joan Jolis, que va ser un dels impressors i gravadors més representatius del Barroc català. La impremta fundada per ell i consolidada pels seus fills ha durat, amb diferents noms, fins a finals del segle XX. Finalment, també s'inclou aquí -en una segona part- la feina aportada per la seva vídua i fills perquè, encara que ja no relacionats directament amb Torelló, ens permeten acostar-nos una mica al paper de la dona i a la situació social a Barcelona entre els anys 1671 i 1770.

En Joan Jolis i Santjaume va néixer a Torelló (Sant Feliu de Torelló) el 1650. Els seus pares eren en Joan Jolis, pagès (es desconeix el seu possible parentiu amb els de “El Jolis” de Sant Vicenç, però és probable que el tingui, de fet, en Gerard Verdaguer en un treball que va fer sobre Les cases pairals de la Vall del Ges quan parla de El Jolis, cita a diferents Jolis escampats pel món i entre ells, en Joan Jolis impressor) i la seva mare Marianna Santjaume filla d'un sastre del poble. Eren cinc germans: en Pau paraire, en Jacint capellà, en Joan, el futur impressor i gravador, la Maria casada a Sant Vicenç amb Benet Estevanell i la Elisabet que es va casar amb l'impressor barceloní Rafael Figueró, d'origen manlleuenc. La seva mare, que va quedar vídua quan era força jove, es va tornar a casar amb en Joan Pau Archs, paraire, i vivia al carrer de les Palanques de Torelló (actual carrer del Pont). Quan va morir el 1671 va deixar tota la herència a en Pau, el fill gran que era paraire a Barcelona.

Segurament va ser després de la mort de la seva mare quan en Joan Jolis Santjaume s'instal·là a Barcelona; de fet, quan a l'any 1676 els impressors barcelonins inicien les gestions per constituir-se en confraria, el seu nom ja hi figura, juntament amb en Rafael Figueró i d'altres impressors. És molt probable que en aquests anys, en Joan no tingués un obrador propi i treballés al taller del seu cunyat com a oficial premsista. 

L'any 1676 en Joan Jolis es casa amb la Maria Oliver, de Barcelona, a la parròquia de Santa Maria del Mar, fet que fa pensar que encara que no tingués obrador propi, al menys gaudia de una certa estabilitat professional. Van tenir set filles: Maria, Francesca, Isabel (1682-1770), Maria Rosa, Gertrudis (monja-organista), Teresa, Flora i un fill, en Joan (1697-1759). 

La lluita per una confraria d'impressors 

L'establiment professional d'en Joan Jolis va coincidir amb les reivindicacions que pels volts de 1676 van dur a terme els impressors barcelonins per aconseguir la instauració de la seva confraria anomenada Sant Joan ante Portam Latinam, objectiu que finalment van aconseguir. Les disputes entre llibreters e impressors venien de lluny. Les demandes d'aquests darrers pretenien delimitar els respectius camps d'actuació, així com aconseguir la seva independència respecte de la Confraria de Sant Jeroni dels llibreters. 

Les diferències en la producció es reflectien en l'organització, ja que els llibreters eren considerats un col·legi d'artistes i, en canvi, els impressors s'aplegaven en la confraria de menestrals, fet que comportava la creença que els primers exercien un art liberal superior, mentre que els segons eren considerats uns artesans.

 

 En aquest gravat es poden veure alguns moments de la impressió d'un text, encara que no es feia en aquest ordre: confecció de pàgines amb els tipus de plom (material tòxic que els obligava a una estricta higiene personal), premsar-ho sobre paper i entintar les matrius.

[Imatge d'internet feta per Rudolf Koch (1876-1934), tipògraf, cal·lígraf i artista alemany]

Finalment, el 20 d'abril del 1684, la corporació municipal de Barcelona va concedir als impressors el permís per constituir-se en confraria. Entre els encarregats de facilitar els punts de les noves ordinacions a la comissió municipal s'hi troba en Joan Jolis.

L'obrador del carrer dels Cotoners 

En Joan Jolis es devia establir al carrer dels Cotoners (a prop del carrer Montcada) pels volts de 1679.

  

El carrer dels Cotoners en l'actualitat, una part va desaparèixer a l'obrir-se el carrer Princesa des d'on es feta la fotografia.

 [Foto d'Assumpta Verdaguer]

No se sap si va fundar una impremta nova o en va adquirir una de preexistent però era una època amb una conjuntura socioeconòmica favorable, que va propiciar una certa demanda de béns culturals i va impulsar un recanvi generacional en algunes de les impremtes més antigues de Barcelona substituïdes progressivament per generacions joves, entre ells en Rafael Figueró i en Joan Jolis. Cal destacar que entre les tipografies barcelonines de l'època existia una densa xarxa d'interrelacions que les portava no solament a compartir el mercat i els clients, sinó també a col·laborar entre elles.

La impremta del carrer dels Cotoners era un negoci fonamentalment familiar, on potser també treballava algun aprenent o oficial. Establir una impremta requeria un cert capital, ja que les premses no eren molt cares però les matrius, tipus, motlles i el metall per fondre els tipus eren cars. També es necessitava un local ampli on tenir els materials necessaris per les impressions.

Se sap que en Joan Jolis tenia dues o tres premses, és a dir, era una impremta petita i com la majoria de les tipografies de l'època a Barcelona, la d'en Joan Jolis realitzava tot el procés: imprimia, enquadernava els llibres, estampava les proves i, finalment, les podia vendre a la mateixa casa del carrer dels Cotoners, tal com consta en alguns dels seus peus d'impremta. 

La producció bibliogràfica (1679-1705) 

Eren freqüents en aquella època a Catalunya les associacions mixtes entre llibreters, impressors i a vegades mercaders per sufragar una edició, diferentment de com es feia a la resta de la península. A part dels llibres es feien gravats i s'imprimien. 

Al llarg d'aquests anys, en Joan Jolis va dur a terme una considerable activitat, si tenim en compte els més de seixanta títols de llibres, no només de caire ascètic o místic sinó també un ampli ventall d'obres de caire històric, literari i jurídic, que es coneixen amb el seu peu d'impremta, a més d'un nombre extraordinari d'estampes, butlles, romanços, auques, ... moltes de les quals dissortadament avui s'han perdut. L'edició més antiga coneguda d'en Jolis és de l'any 1679, encara que també podria haver fet algunes edicions a partir de 1676, any probable del seu establiment en aquest ofici i una de les edicions importants va ser el llibre dels Dessenganys del Apocalipsis d'en Magí Cases, 1694.

Va ser un dels pocs impressors de l'època amb marca pròpia. Es pot veure el seu nom al voltant del gerro. [Font: ImmaSocias i Batet, Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del sis­cents, D'Art, 1994, 20]

Joan Jolis, gravador 

Tot i que de la impremta Jolis se'n conserven nombrosíssims gravats, només se n'han localitzat dos de firmats per aquesta família, un que fa referència a la Mort de la sèrie dels Novíssims signat Iolis i realitzat per en Joan Jolis Santjaume i un altre Sant Cristòfol amb les lletres I.I. que tant poden correspondre a en Joan Jolis Santjaume com a algun del seus fills en Joan Jolis Oliver o la Isabel Jolis Oliver. 

També s'imprimien gravats de grans dimensions com es pot llegir en el contracte entre en Jolis i en Magí Cases, autor del llibre Desenganys del Apocalipsis, on també consta que a part d'il·lustrar l'esmentat llibre, en Joan Jolis també imprimiria una sèrie d'estampes sobre els Novíssims (Mort, Judici, Infern i Glòria) de grans dimensions (60 x 60 cm.) En aquella època aquest tipus de gravats eren penjats a l'interior de les esglésies, a la vista de tots els fidels, exemple clar de la importància de la cultura visual en el Barroc, quan gran part de la població era analfabeta i la imatge era un mitjà difusor d'idees i creences.

 
Gravat sobre la Mort de la sèrie els Novíssims. 

[Desenganys del Apocalipsis d'en Magí Cases, 1694]

Fins als darrers dies de la seva vida, en Joan Jolis va dur a terme una activa contribució al servei de la cultura gràfica, a més de lluitar, juntament amb els Figueró, per les reivindicacions dels impressors. El dia 11 de juny de 1705 va morir a Barcelona, i fou enterrat a Santa Maria del Mar, on encara avui es pot llegir, a prop del presbiteri, la inscripció de la làpida familiar: “Vas de Joan Jolis estamper i dels seus. Any 1745”.

 

Làpida de la tomba de Joan Jolis al terra de l'església de Santa Maria del Mar.

 [Foto d'Assumpta Verdaguer]

Més informació sobre Joan Jolis:

Socias i Batet, Imma: Alguns apunts biogràfics sobre Joan Jolis Santjaume, impressor i gravador barceloní del s. XVII, Aquí

Socias i Batet, Imma: Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del sis­cents, Aquí

Autora del text: Assumpta Verdaguer Autonell

El pou de glaç de Puigbacó

Malgrat no disposar de documentació antiga, des de fa molts anys sabem de l'existència d'un pou de glaç a l'entorn de Puigbacó. A l'any 1876, Mn. Pau Parassols i Pi en la seva monografia històrica de San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián, ja feia esment de la presencia del citat pou al costat obac del turó de Puigbacó, a tocar de la via del ferrocarril que s'acabava de construir. L'autor explicava que en aquells moments el pou feia anys que estava abandonat i que en el seu interior hi havia crescut un arbre. Parassols associava aquestes restes a l'època dels romans, qüestió que Mn. Fortià Solà i Moreta a la seva Història de Torelló (1948) va desmentir sense aportar més dades. 

Durant anys les restes del pou foren objecte de visita per part de buscadors de tresors locals. Pels volts dels anys setanta, el propietari de la casa de pagès, aprofitant que havia de construir una bassa per la granja de porcs de la casa, i cansat de les continues visites, va acabar d'enderrocar la part més visible de les runes fins aleshores existents. Actualment es conserven les bases d'uns murs de còdols lligats amb morter de calç que semblen dibuixar una planta quadrangular, i que queden seccionades per les parets de formigó de la bassa, a pocs metres de la via del tren, a [42°03'16.0"N 2°16'19.1"E]. 

Més enllà d'aquestes dades, tant sols coneixem la descripció que va fer Francisco De Zamora en el seu Diario de los viajes hechos en Cataluña, on retratava la vila en la seva visita del 21 de juliol de 1787, i ens explicava: "Hay en San Felío una tradición de que quién introdujo el uso de la nieve y su conservación en el pozo fue un tal Cerquias [Xerqueries?], que de este pueblo se trasladó a Valencia, desde donde se extendió generalmente". Sembla doncs que al segle XVIII el pou de glaç estava en funcionament, el 1845, però, un altre il·lustre viatjant, Pascual Madoz visitava la vila, i en la seva descripció al Diccionario-estadístico-histórico de España, ja no feia esment a cap pou de glaç.

Vista de la ubicació de l'antic pou de glaç entre la via del tren i la casa de Puigbacó. 

[SMC, 2003]

Els pous de glaç, pous de gel, ventisquers, neveres, cases de neu, pous de neu, poues o caves (segons la zona) son unes construccions fetes foradant el terra en les zones on neva durant l'hivern. Generalment una nevera era un pou circular, si bé se'n coneixen alguns de planta quadrada. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció del gel, tot i que de vegades també disposaven d'una entrada inferior per a facilitar el treball. Tot i que es coneixien des de l'època dels romans, a casa nostra es van desenvolupar significativament entre els segles XVI i XIX, fins a l'aparició de les fàbriques de gel modernes. L'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important en algunes àrees en que involucrava una part significativa de la població rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental, i els pous de glaç més propers que coneixem estan situats a la zones del Moianès (Castellterçol) i al Congost (Aiguafreda).

Detall d'un dels murs del pou de glaç seccionat per una bassa sota la casa de Puigbacó. 

[SMC, 2003]

El gel que s'extreia d'aquest pous era transportat fins als grans nuclis de població on era utilitzat per a la conservació i el transport d'aliments, o per a finalitats medicinals, principalment per rebaixar els estats fabrils (la primera obra monogràfica europea sobre l'ús del gel és el Tratado de la nieve y del uso della, editat a Sevilla, el 1569 per un metge valència, el xativí Francisco Franco). També hi havia un consum que alguns autors anomenen lúdic d'aliments freds com els gelats, o les begudes.

La Producció i els treballs als pous de glaç començaven a la primavera, després de les darreres nevades. Les feines començaven amb la recollida de la neu amb pales, que es portava i s'emagatzemava als pous, on era premsada per convertir-la en gel. Després calia trepitjar-la i compactar-la, aquesta tasca tenia una doble finalitat: disminuir el volum de la matèriat i conservar-la durant el màxim temps possible en forma de gel. Un cop la neu estava compactada es cobria el gel amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni per conservar-la aïllada termicament. Arribats a l'estiu es comercialitzava el producte en forma de blocs de gel. El gel es tallava en blocs que seguidament eren transportats a lloms d'animals de tir fins al lloc de consum, principalment les grans ciutats. Aquesta operació sempre es feia durant la nit, per evitar que es fongués el mínim possible.

La progressiva implantació de fàbriques industrials de gel a les ciutats, a finals del segle XIX i inicis del XX, va deixar en desús el sistema tradicional dels pous de glaç. En molts indrets, encara fins els anys seixanta del segle XX, calia anar a comprar barres de gel per alimentar les primeres neveres domèstiques. Però amb l'aparició dels frigorífics i la producció de gel de  forma industrial, s'evità la dependència de la meteorologia i per tant s'acabava la utilitat dels antics pous, que quedarien obsolets, així com les tècniques tradicionals de recol·lecció, emmagatzematge, extracció i transport vinculats a aquest ofici.

Ubicació del Pou de glaç de Puigbacó a GoogleMaps

Bibliografia:

AMIGÓ i ANGLÈS, Ramon (2002): El tràfic amb el fred, al camp de Tarragona (segles XVI-XIX), Serra d'Or (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), Barcelona.
CRUZ OROZCO, Jorge (2002): Els paisatges del fred, Mètode, núm.36. València.
De ZAMORA, Francisco (1787): Diario de los viajes hechos en Cataluña. Pp. 68-69, Barcelona: Curial, 1973.
GALLARDÓ, Antoni (1933): El Glaç natural, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Club Alpí Català, núm. 455, XLIII, pp. 137-142. Barcelona.
MADOZ, Pascual (1845): Diccionario-estadístico-histórico de España, Pp. 415-416. Madrid.
SOLÀ i MORETA, Fortià Prbe. (1948): Història de Torelló, Volum I, Gráficas Marina, Barcelona.
PARASSOLS i PI, Pau (1876): San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián.

Santi Molera i Clota

L'Avi Marino

“Era tan de la broma que fins i tot ens va gastar l’última morint-se el dia dels Sants Innocents”. Aquesta frase la vam sentir uns quants cops els dies 29 i 30 del passat mes de desembre durant la vetlla del meu avi, l’avi Marino. En “Marinus”, tal i com li deia molta gent, ens va deixar als 92 anys la nit del 28 de desembre. I és cert, una de les coses que més ens recordaven els que ens van acompanyar aquells dies és que a l’avi li agradava molt explicar anècdotes divertides que havia viscut. Potser a alguns us pot sorprendre, fins i tot semblar de mal gust, que ens poguessin fer aquest comentari, però us he de confessar que al final fins i tot un servidor el va fer. I si és així és perquè moltes de les anècdotes que li agradava explicar tenien relació precisament amb la mort ja que havia estat funerari.

Antic carro funerari de Torelló empolainat per a enterraments de primera classe.

Funerària Xicoy [Foto: Raimond Götze, 1931]

I és que l’avi era fill i nét de funeraris i, per tant, havia conviscut tota la vida amb aquesta professió. Potser per això, per poder conviure amb un ofici com aquest, es va acostumar a prendre’s la vida amb sentit de l’humor.

“Una vegada”, em va explicar, “vam haver de fer al cementiri l’autòpsia d’un que havia mort d’accident. Va venir un Guardia Civil i ens va preguntar ‘son ustedes de la funeraria’ i jo li vaig contestar ‘si, para servirle a usted’ i ell em va contestar ‘la madre que lo parió!’”.

A l’avi també li agradava recordar-nos que amb només 13 anys el seu pare el va enviar a Sant Feliu de Guíxols a fer de mosso a un comerç que venia de tot. Un viatjant de ferreteria un dia a can Bofill de Torelló va comentar que a Sant Feliu necessitaven un noi dels encàrrecs, el meu besavi ho va sentir i el viatjant es va emportar el vailet. El jove Marino vivia amb aquella família, que no tenia fills, i era allà quan va esclatar la guerra civil. Probablement això va ajudar a convertir-lo en un home molt fet a la seva i a qui li agradava molt voltar.

"Arxiu de la memòria: Torelló (1931 - 1955)". 
Entrevista realitzada a Torelló, 25 de juliol de 2006

Aquestes i moltes altres històries, però, no només ens les explicava a la família, sinó que li agradava molt explicar-les a tothom. Potser per això va ser un dels protagonistes de l’excel·lent feina de recuperació de la memòria històrica que va fer, i encara fa, el Cosidor Digital amb un documental amb entrevistes a gent gran del poble. Tot plegat va fer que es convertís en un personatge força conegut a Torelló i també als pobles del voltant. De fet, segur que era un dels funeraris més vells del país, sinó el que més.

Ens ha deixat, doncs, una d’aquelles persones “singulars”, tal i com el va definir el mossèn durant la cerimònia religiosa de comiat. Però la seva memòria perdurarà entre tots aquells que el van conèixer “i que sempre s’alegraven de veure’m pel carrer i no pas a la funerària”.

*Escrit per: Enric Xicoy i Comas. Article publicat el 16 de gener de 2014 a: www.osona.com 
**Vídeo gravat el 25 de juliol de 2005. "Arxiu de la memòria: Torelló (1931 - 1955)" El Cosidor Digital.

Joan Font i Fabregó.

Amb aquesta nova entrada, des del Cosidor Digital volem començar el 2014 amb una nova línia d'entrevistes a Personatges d'avui de la Vall del Ges, volem deixar testimoni de persones que destaquen en aquests moments per les seves vivències, creativitat o treball. Iniciem aquest nou projecte amb una entrevista a Joan Font i Fabregó (Torelló 1951), creador i propietari del grup alimentari Bon Preu. 

En Joan Font ens narra algunes coses de la seva vida, des del seu pas per l'escola Rocaprevera, com era el Torelló dels anys 50 i 60 o el treball a la bacallaneria familiar del carrer del Pont, que amb només nou anys s’aixecava de matinada per ajudar el seu pare a muntar la parada de bacallà i pesca salada als mercats d’Osona. També ens explica els seus viatges per l'Europa dels 70, que el varen inspirar a obrir el seu primer supermercat, que seria la llavor de l'actual grup Bon Preu. Us convidem doncs a gaudir de l'entrevista.

Joan Font va ser l’únic empresari que va formar part del Consell Assessor per a la Transició Nacional, per tal d'assessorar a la Generalitat en el procés de transició nacional i assoliment del referèndum per la independència.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN)

També és president d'Ausa Futur i membre del Consell Assessor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UPF. El 2008 va rebre el Premi d'Honor Lluís Carulla per haver desenvolupat un model econòmic pensat i dirigit des del territori i arrelat al país.

Espot gravat per a Televisió de Torelló (1984)