divendres, 21 de febrer del 2014

El pou de glaç de Puigbacó

Malgrat no disposar de documentació antiga, des de fa molts anys sabem de l'existència d'un pou de glaç a l'entorn de Puigbacó. A l'any 1876, Mn. Pau Parassols i Pi en la seva monografia històrica de San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián, ja feia esment de la presencia del citat pou al costat obac del turó de Puigbacó, a tocar de la via del ferrocarril que s'acabava de construir. L'autor explicava que en aquells moments el pou feia anys que estava abandonat i que en el seu interior hi havia crescut un arbre. Parassols associava aquestes restes a l'època dels romans, qüestió que Mn. Fortià Solà i Moreta a la seva Història de Torelló (1948) va desmentir sense aportar més dades. 

Durant anys les restes del pou foren objecte de visita per part de buscadors de tresors locals. Pels volts dels anys setanta, el propietari de la casa de pagès, aprofitant que havia de construir una bassa per la granja de porcs de la casa, i cansat de les continues visites, va acabar d'enderrocar la part més visible de les runes fins aleshores existents. Actualment es conserven les bases d'uns murs de còdols lligats amb morter de calç que semblen dibuixar una planta quadrangular, i que queden seccionades per les parets de formigó de la bassa, a pocs metres de la via del tren, a [42°03'16.0"N 2°16'19.1"E]

Més enllà d'aquestes dades, tant sols coneixem la descripció que va fer Francisco De Zamora en el seu Diario de los viajes hechos en Cataluña, on retratava la vila en la seva visita del 21 de juliol de 1787, i ens explicava: "Hay en San Felío una tradición de que quién introdujo el uso de la nieve y su conservación en el pozo fue un tal Cerquias [Xerqueries?], que de este pueblo se trasladó a Valencia, desde donde se extendió generalmente". Sembla doncs que al segle XVIII el pou de glaç estava en funcionament, el 1845, però, un altre il·lustre viatjant, Pascual Madoz visitava la vila, i en la seva descripció al Diccionario-estadístico-histórico de España, ja no feia esment a cap pou de glaç.

Vista de la ubicació de l'antic pou de glaç entre la via del tren i la casa de Puigbacó. 
[SMC, 2003]

Els pous de glaç, pous de gel, ventisquers, neveres, cases de neu, pous de neu, poues o caves (segons la zona) son unes construccions fetes foradant el terra en les zones on neva durant l'hivern. Generalment una nevera era un pou circular, si bé se'n coneixen alguns de planta quadrada. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció del gel, tot i que de vegades també disposaven d'una entrada inferior per a facilitar el treball. Tot i que es coneixien des de l'època dels romans, a casa nostra es van desenvolupar significativament entre els segles XVI i XIX, fins a l'aparició de les fàbriques de gel modernes. L'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important en algunes àrees en que involucrava una part significativa de la població rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental, i els pous de glaç més propers que coneixem estan situats a la zones del Moianès (Castellterçol) i al Congost (Aiguafreda).

Detall d'un dels murs del pou de glaç seccionat per una bassa sota la casa de Puigbacó. 
[SMC, 2003]

El gel que s'extreia d'aquest pous era transportat fins als grans nuclis de població on era utilitzat per a la conservació i el transport d'aliments, o per a finalitats medicinals, principalment per rebaixar els estats fabrils (la primera obra monogràfica europea sobre l'ús del gel és el Tratado de la nieve y del uso della, editat a Sevilla, el 1569 per un metge valència, el xativí Francisco Franco). També hi havia un consum que alguns autors anomenen lúdic d'aliments freds com els gelats, o les begudes.

La Producció i els treballs als pous de glaç començaven a la primavera, després de les darreres nevades. Les feines començaven amb la recollida de la neu amb pales, que es portava i s'emagatzemava als pous, on era premsada per convertir-la en gel. Després calia trepitjar-la i compactar-la, aquesta tasca tenia una doble finalitat: disminuir el volum de la matèriat i conservar-la durant el màxim temps possible en forma de gel. Un cop la neu estava compactada es cobria el gel amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni per conservar-la aïllada termicament. Arribats a l'estiu es comercialitzava el producte en forma de blocs de gel. El gel es tallava en blocs que seguidament eren transportats a lloms d'animals de tir fins al lloc de consum, principalment les grans ciutats. Aquesta operació sempre es feia durant la nit, per evitar que es fongués el mínim possible.

La progressiva implantació de fàbriques industrials de gel a les ciutats, a finals del segle XIX i inicis del XX, va deixar en desús el sistema tradicional dels pous de glaç. En molts indrets, encara fins els anys seixanta del segle XX, calia anar a comprar barres de gel per alimentar les primeres neveres domèstiques. Però amb l'aparició dels frigorífics i la producció de gel de  forma industrial, s'evità la dependència de la meteorologia i per tant s'acabava la utilitat dels antics pous, que quedarien obsolets, així com les tècniques tradicionals de recol·lecció, emmagatzematge, extracció i transport vinculats a aquest ofici.


Bibliografia:

AMIGÓ i ANGLÈS, Ramon (2002): El tràfic amb el fred, al camp de Tarragona (segles XVI-XIX), Serra d'Or (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), Barcelona.
CRUZ OROZCO, Jorge (2002): Els paisatges del fred, Mètode, núm.36. València.

De ZAMORA, Francisco (1787): Diario de los viajes hechos en Cataluña. Pp. 68-69, Barcelona: Curial, 1973.
GALLARDÓ, Antoni (1933): El Glaç naturalButlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Club Alpí Català, núm. 455, XLIII, pp. 137-142. Barcelona.
MADOZ, Pascual (1845): Diccionario-estadístico-histórico de España, Pp. 415-416. Madrid.
SOLÀ i MORETA, Fortià Prbe. (1948): Història de Torelló, Volum I, Gráficas Marina, Barcelona.
PARASSOLS i PI, Pau (1876): San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián.

Santi Molera i Clota

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada