dijous, 12 de setembre de 2013

Ramon Gabarrós i Cardona, Històries silenciades I

En aquest bloc, tot sovint, i com a filosofia de la nostra entitat, hem donat veu als sense veu, als mal anomenats perdedors de la HISTÒRIA que, com a tals, no han pogut escriure la seva versió. Nosaltres no els sentim com a perdedors, sinó com a oblidats, i creiem molt necessari escoltar la seva veu, perquè ens doni el contrapunt a la història oficial. Només així podem entendre la HISTÒRIA en la seva forma més completa i fer-nos una versió pròpia i crítica. El poble som tots i totes, per tant totes les versions de la història ens pertanyen com a part de la memòria col·lectiva. Tots i totes som iguals i diferents alhora, no hi ha guanyadors ni perdedors, més enllà del nostre ego. TOTS junts som alguna cosa més que la suma de tots i cada un de nosaltres, l'altre és només una part de nosaltres que ens fa de mirall. Només si som capaços d'establir relacions horitzontals, tractant-nos de tu a tu, amb respecte mutu i permetent l'espai que necessita cadascú, aconseguirem teixir complicitats i esdevenir un veritable POBLE.

Els oblidats de la Guerra Civil (Moviment obrer, exiliats, etc..) han estat sovint els protagonistes de la web i del bloc El Cosidor Digital. Ara que comença un nou curs escolar volem aprofitar l'ocasió per parlar d'uns fets que van succeir fa tan sols trenta-quatre anys a l'Escola Rocaprevera, i que han estat silenciats durant tot aquest temps. L'aleshores director Ramon Gabarrós i Cardona i la professora Teresa Terricabras van ser convidats a plegar per l'assemblea de l'escola rebutjant l'innovador projecte pedagògic que pretenien implantar, i que alguns creien utòpic i revolucionari. La decisió es va prendre en una escalfada assemblea extraordinària el 22 de juny de 1979, després que els primers intentessin introduir la nova pedagogia en el pla d'estudis, assessorats per la cooperativa Ágora (Centro de Análisis de la Producción Social de la Realidad). Darrerament, una versió d'aquests fets ha estat explicada per una part dels seus protagonistes al bloc www.colrocaprevera.blogspot.com.

Àgora (Centro de Análisis de la Producción Social de la Realidad).

Val a dir que aquests fets van suposar un trencament traumàtic i l'obertura d'una ferida col·lectiva, no només per els membres de l'escola, sinó per tota la vila. Alguns dels protagonistes van patir en silenci l'ostracisme, i d'altres van escollir no parlar del tema per no fer més mala sang. El resultat però, ha estat un silenci col·lectiu que ens hem hagut d'empassar els que hem vingut al darrere, negant-nos la possibilitat de construir la nostra pròpia història. Ara que fa trenta-quatre anys d'aquells fets, coincidint amb el 125è aniversari de l'Escola Rocaprevera, creiem que seria un bon moment per sanar aquesta ferida i treure algun profit d'aquella experiència. La millor manera que nosaltres coneixem és donar veu als protagonistes que, durant molts anys, no l'han pogut utilitzar, amb la única intenció d'ampliar els nostres coneixements. Després, toca a cadascú construir la seva cartografia històrica particular.

Des del Cosidor Digital hem decidit posar-hi un granet de sorra a la nostra manera. En volíem saber més, així que vam agafar la càmera i el micro, i vam entrevistar en Ramon Gabarrós, protagonista principal d'aquells fets. Aquí podeu veure l'entrevista en dues parts, on ens explica la seva trajectòria a l'escola Rocaprevara i la seva traumàtica sortida.

*Les opinions expressades lliurament a l'entrevista són responsabilitat d'en Ramon Gabarrós. El Cosidor Digital és responsable de les paraules fins aquí escrites, així com les institucions (públiques o privades), i en especial les persones que n'ocupen els seus càrrecs, són responsables (per activa o per passiva) de les polítiques de memòria pública col·lectiva, d'allò que es transmet oficialment des de les institucions.






**Com "..., en [Walter] Benjamin la nostra relació amb el passat no es tradueix en una simple rememoració apologètica de les víctimes de l’ahir, sinó en una responsabilitat política del nostre present: és com si la consciència política saltés per sobre dels segles per captar un moment del passat en què es reconeix, no tant per commemorar-lo, sinó per reanimar-lo, donar-li una vida nova i tractar de realitzar el que ens manca avui. D’aquesta manera, el passat il·luminat esdevé una força en el present i, per tant, història i política, rememoració i redempció esdevenen inseparables. El passat exigeix, parla directament, a través de les ruïnes desestimades en els marges, d’allò que fou possible; dit en altres termes: la memòria és vinculada a la responsabilitat de comprendre i lluitar políticament el present. 
A la Tesi II, hi ha una mena de lloc d’encontre secret entre les generacions passades i la nostra i afegeix: «A nosaltres, com a tots els llinatges que foren abans que nosaltres, ens ha estat atorgada una “dèbil” força messiànica [...] El materialista històric ho sap». Així, doncs, la utopia és una funció de la memòria, les esperances perdudes de les generacions són el terreny sobre el qual estem construint els nostres somnis." (Fina Birulés, Nedar contra les ones. Memòria i política en Walter Benjamin)


Portada d'un informe elaborat per la gent d'Àgora.

*El Cosidor Digital