dimarts, 21 octubre de 2014

Memòria a la xarxa

Després de gairebé un any de treball finalment veu la llum. Des de fa unes hores, tot el material del projecte "Arxiu de la memòria: Torelló (1931 - 1955)" el podeu trobar a la xarxa al portal Trencadís. Fons locals digitalitzats de la Xarxa de biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona. Aquest fet ha estat fruit de la col·laboració entre el Cosidor Digital, i la biblioteca Dos Rius de Torelló.

Trencadís

A partir d'ara es podrà consultar "Arxiu de la memòria: Torelló (1931 - 1955)" on line. Les 39 entrevistes amb una durada aproximada de 60 hores de gravacions en HD, així com el documental "39" fet a partir de les imatges de l'arxiu. Cada entrevista conté un document adjunt amb el resums temàtics del que es parla durant les entrevistes. Aquest projecte, realitzat entre els anys 2006 i 2008, va comptar amb el patrocini de el Memorial Democràtic, i la col·laboració de l'Ajuntament de Torelló i la biblioteca Dos Rius.

El Cosidor Digital

dilluns, 22 setembre de 2014

Estruendu. Catalunya bombardejada.

Estem al 75è aniversari dels bombardejos de la Vall del Ges (2 de febrer de 1939), les entitats locals de l'Adet, Tilbo i El Cosidor Digital varem portar a la Vall del Ges l'exposició "Catalunya Bombardejada" produïda pel Memorial Democràtic, i que s'ha pogut veure fins el dia 22 de setembre. Dins de l'exposició hi havia el documental "Estruendu" (El Cosidor Digital, 2014), un recull de testimonis sobre els bombardejos a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Granollers, i Torelló, fet per l'exposició a partir de les entrevistes recollides al projecte "Arxiu de la Memòria: Torelló (1931 - 1955)" (Torelló 2006-7). Aquí teniu el documental, amb il·lustracions de l'Arnau Solà i el testimoni extra de Maria Teresa Reig, néta de Maria Llorà víctima del bombardeig.

"Estruendu" [El Cosidor Digital]

dilluns, 8 setembre de 2014

ANEU A L'EXPOSICIÓ!

En commemoració del 75è aniversari dels bombardejos de la Vall del Ges (2 de febrer de 1939), les entitats locals de l'Adet, Tilbo i El Cosidor Digital han unit esforços per portar a la vila l'exposició "Catalunya Bombardejada" del Memorial Democràtic. L'exposició ha estat adaptada amb els fets històrics de la Vall del Ges, els bombardejos a Torelló i Sant Vicenç de Torelló. Cada una de les entitats organitzadores ha fet diverses aportacions per fer possible aquesta mostra.

L'exposició s'inaugurarà el proper dissabte 13 de setembre a la sala d'exposicions del Museu de la Torneria, i hi intervindran membres de l’organització de l’esdeveniment, representants de l'Ajuntament de Torelló, i el director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos. La mostra es podrà visitar fins el dilluns 22, dia de l'Aplec de Rocaprevera. Els horaris de visita seran de dilluns a divendres de 17 a 22h i els caps de setmana de 11 a 13h i 17 a 20h.

Promoció de Estruendo de l'exposició "Catalunya bombardejada. Aneu al Refugi!" 
[Autor: El Cosidor Digital]

Aquesta exposició, que aborda els bombardeigs aeris que va patir Catalunya durant la Guerra Civil, fa especial atenció als darrers dies del conflicte, dels quals enguany es commemora el 75è aniversari, en què moltes poblacions, com ara Torelló i Sant Vicenç de Torelló, en plena evacuació del Principat i amb els camins atapeïts de refugiats camí de l’exili, van ser objecte d’intensos i brutals atacs per part de les aviacions de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi que donaven suport a l’exèrcit franquista.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) esdevingué el primer conflicte armat on l’aviació tingué un paper decisiu. Els bombardeigs intensius que afectaren l’anomenada zona republicana són un exemple d’un nou model d’enfrontament bèl·lic en què la reraguarda es convertí en front de guerra i la població civil, en blanc per a l’enemic.




Vídeo de la notícia de la inauguració de l'exposició "Catalunya Bombardejada. Aneu al Refugi!" 
[Autor: Isaac Moreno, El9TV]

Aquesta mostra ens parla dels bombardeigs a Catalunya, que causaren milers de morts, ferits i danys materials, parant atenció a les ciutats referents de la massacre i la destrucció com Barcelona, Lleida, Granollers, Tarragona, Reus o Figueres. A més, s’incideix en la resistència ciutadana materialitzada en la construcció de centenars de refugis antiaeris a tot Catalunya per fer front als atacs indiscriminats de l’aviació feixista, principalment italiana i alemanya, que recolzaven l’exèrcit franquista.

La segona part de l'exposició és dedicada a un episodi poc conegut, però de gran transcendència tant per a les poblacions directament afectades com per al conjunt de Catalunya. Un dels primers objectius dels militars sollevats a Catalunya va ser intentar paralitzar la indústria catalana mitjançant els bombardeigs de les centrals hidroelèctriques que les abastien i, a la vegada, minar la moral de la població civil.

L’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 posà fi a cinc anys d’incipient democràcia a l’Estat espanyol. Tot i que el cop fracassà a Catalunya, les tropes rebels mantingueren sota control bona part de la península. La guerra aèria esdevindria decisiva en el conflicte, capítol en què l’exèrcit franquista comptava amb superioritat gràcies a l’ajut de l’aviació italiana i alemanya, que protagonitzà els bombardejos més destacats, tant sobre la població civil com contra les indústries i infraestructures catalanes.





A finals de juliol de 1936 el general Franco ja comptava amb el suport del feixisme europeu, representat per la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler, el qual esdevingué determinant per assolir la victòria en la Guerra Civil.

L’Estat espanyol es va convertir en camp de proves per a les noves tàctiques militars que es generalitzarien durant la Segona Guerra Mundial, entre elles, el bombardeig aeri sistemàtic i indiscriminat sobre la població civil. L’aviació nazi i feixista fou responsable de terribles bombardejos, com el de Madrid el novembre de 1936 o el de Gernika el 26 d’abril de 1937, immortalitzat en la pintura de Pablo Picasso.

Més de 140 poblacions catalanes foren bombardejades al llarg del conflicte. Molts d’aquests atacs aeris van ser minuciosament planificats per l’aviació franquista i van escollir els objectius en funció de la seva importància estratègica a partir de la informació facilitada pels diferents grups d’espionatge que s’havien constituït a la rereguarda republicana, també coneguts com la Quinta Columna.

Les víctimes ocasionades pels bombardejos aeris i navals sobre la població civil, tant en la zona sota control dels rebels com en la zona republicana, superà la xifra de 12.000. Més del 90% d’aquestes víctimes residia en territori republicà: unes 5.500 a Catalunya (2.500 d’elles a la ciutat de Barcelona), gairebé 2.500 al País Valencià i prop de 1.000 tant a Andalusia, com a Madrid i al País Basc. El nombre de morts a la zona franquista a causa dels bombardejos va ser de 1.088, segons les xifres donades pels mateixos vencedors de la guerra.

divendres, 29 agost de 2014

L'ara i L'abans de Torelló

Fa més de 12 anys l'editorial Efadós publicava "L'Abans de Torelló" un recull gràfic d'imatges antigues de Torelló. Més d'un any de feina van fer possible l'edició d'aquell llibre, gràcies a la col·laboració de centenars de veïns. En el llibre es recollien un bon grapat de fotografies de la vila fetes entre 1879 i 1965, i les imatges eren agrupades per temes (festes, entitats, carrers, fets històrics, etc). D'aquell treball, a més del llibre editat -originalment en fascicles- n'ha quedat una bona col·lecció d'imatges: la Col·lecció Abans, actualment en dipòsit a l'Arxiu Municipal de Torelló.

 
Portada del Llibre l'Abans. Torelló Recull Gràfic 1879-1965 (Col·lecció l'Abans) Editorial Efadós. 
Editat en fascicles entre els anys 2001 i 2002.

Ara fa poc més d'un any, en Jordi Dorca i Alba va recollir algunes de les imatges dels carrers i places publicades a l'Abans, i es va dedicar a recórrer tot el poble per fer una fotografia actual, buscant el mateix angle de enfoc i així poder veure com el poble havia anat canviant al llarg del temps. De les imatges antigues i de les més recents, en va fer un muntatge audiovisual que aquí podeu veure:


L'ara i l'abans de Torelló. Muntatge audiovisual publicat el 22 de juliol de 2013 per Jordi Dorca i Alba.


Text: El Cosidor Digital.
Muntatge audiovisual: Jordi Dorca i Alba.

dilluns, 7 juliol de 2014

Mortalitat de peixos a Sau (1989)

Eren temps de creixement sense límits, d’enriquiment individual i de despreocupació o ignorància del que perd el comú dels humans. De mires curtes i pocs escrúpols. Temps de revolta democràtica, però només de tímida i menystinguda consciència ecològica.

Sau. Aquesta fonda vall que atura el Ter en alta presa, és el resum més fidel del territori. Del seny que no hi governa, dels sucs que s’hi reuneixen, dels fangs que s’hi esllavissen.

Sau és la foto dinàmica més nítida del que s’ha cuit aigües amunt.
 
Logotip del Grup de Defens del Ter, GDT 1989.


Com un embut, recapta el que li ve, i cruel i rigorós ho tradueix en la qualitat de les seves aigües estanques.

A l’estiu de 1989 es varen alinear els planetes per una gran tragèdia. Com en un ample sac de mals endressos, la brutícia, el desordre, la cobdícia i la ignorància, varen reunir-se per deixar al descobert una deficient i inexistent gestió d’aquesta part del món. Sau.

Gravació a Sau (1989). Autors Jordi Campàs i Jordi Ordeig.


En aquest context de profunda indignació i pròpia vergonya, gent de diversos col·lectius, va iniciar una resposta ferma i rigorosa, que sens dubte haurà contribuït a modificar conductes i a incorporar en qualsevol debat el factor ambiental com a indispensable convidat a la taula.
El GDT (Grup de Defensa del Ter) amb optimisme relatiu, - mirant un peix d’entre els cent mil -, ara es demana si haurem après alguna cosa del passat.


Autor del text: Toni Ballús, membre del GDT.

diumenge, 15 juny de 2014

El projecte de ferrocarril de Torelló a Olot

A les  darreries del segle XIX, durant la construcció de la xarxa de comunicacions ferroviàries a l'estat espanyol, els projectes per fer de noves línies fèrries sorgien com bolets. Entre les moltes propostes que es posaren sobre la taula, hi havia el  projecte de construcció d'un tren econòmic, o ferrocarril de via estreta, entre Olot i Torelló. Va ser la Companyia del Ferrocarril i Mines de Sant Joan qui va presentar, el 1879, el projecte per a la construcció d'aquesta possible línia entre San Feliu de Torelló i Olot, anomenat Apuntes Sobre el Proyecto de Ferrocarril Económico entre San Felio de Torelló y Olot, (1879)

Des de la capital garrotxina es va començar moure els fils, ja de que ells eren els més interessats en la possible construcció de la línia, per tal de poder connectar amb la ciutat de Barcelona. A principis d'aquell mateix any una colla de prohoms olotins es van reunir por tal d'obrir una subscripció per l'esmentat ferrocarril per la Vall del Ges (Sola, 1928). A principis del 1880, la premsa de Barcelona i de Vic començava a parlar públicament del tema, i pocs mesos després s'obria una subscripció de 10 a 15.000 rals a Torelló per a la construcció d'aquesta línia que havia de connectar amb la capital garrotxina (AMT, 6.6. 5., 1880)
 
Postal amb una imatge de l'estació del ferrocarril de Torelló pels volts de 1910. 
[Fuente: AMT, col · lecció l'Abans]

Al Mateix temps que es perfilava aquest projecte, en va néixer un altre que pretenia construir una línia de tren de entre Olot i Girona. Els dos projectes però entraven en competència directa, i difícilment era possible construir les dues línies, per la dificultat d'aconseguir finançament per a tots dos projectes. Tot i aquest fet, el 1881, el Congrés Espanyol va aprovar els dos avantprojectes ferroviaris. Els promotors de la línia d'Olot per Torelló no s'acabaven de posar d'acord, i apareixien algunes veus que proposaren fer la connexió directament per Vic i sense passar per la Vall del Ges. Finalment el 18 d'abril de 1883, l'empresari Domènec Puig-Oriol va aconseguir la concessió de la línia Olot-Girona i es posaria mans a la feina. La seva construcció es va perllongar entre els anys 1895 i 1911, i després d'alguns canvis de promotors, la Companyia del Ferrocarril d'Olot a Girona (origen de l'actual Empresa de transportes TEISA) va ser qui va acabar per gestionar la nova línia que seria inaugurada el 1911 i va estar en funcionament fins el 1969.

Filmació d'un viatge del ferrocarril de via estreta de Girona a Olot, 1911. 
[Fuente: CRDI, Ajuntament de Girona]

El permís que es va otorgar per a la construcció de la línia d'Olot a Girona, va paralitzar la possible connexió ferroviària entre Olot i Torelló. Tot i que alguns anys més tard, el 1918, es va tornar a parlar de la possibilitat de construir la via fèrria per unir Torelló amb Olot, però el projecte es va quedar en poc més que paraules. 

Recentment, poc abans de la posada en funcionament de la nova carretera de l'Eix Vic-Olot, l'Ajuntament de Torelló va presentar un projecte per construir una nova estació de tren a Torelló a la zona de la Caseta. L'objectiu d'aquesta nova estació seria poder enllaçar amb el flux de passatgers que es genera entre Torelló i la veïna comarca garrotxina per carretera, amb la línia de tren de Barcelona-Puigcerdà. Això va ser el 2008, però des d'aleshores no s'ha tornat un parlar d'aquesta possibilitat.


Text: Basat en l'article, MOLERA i CLOTA, Santi (2004): Apunts d'història del ferrocarril un Torelló, amb motiu del 125E aniversari de la seva arribada (1879-2004). Programa de la Festa Major de Torelló, 2004. P. 12-41. Torelló.

dijous, 8 maig de 2014

Joan Jolis, impressor i gravador. 2a part

L'any que va morir en Joan Jolis Santjaume era el 1705, any del Setge de Barcelona i dins del conflicte bèl·lic de la Guerra de Successió (1700-1714). El 1716 Felip V, monarca absolutista, va implantar el decret de Nova Planta que suposà la imposició de la legislació castellana a Catalunya, i va adoptar un sistema que basava la riquesa de l’estat en les obligacions impositives dels súbdits i una nova estructuració administrativa.

També va infligir un càstig a Barcelona per la seva fidelitat a l'altre pretendent, Carles III d'Àustria, traslladant la Universitat de Barcelona a Cervera. Aquesta ciutat, a més a més, va rebre el privilegi d'imprimir i vendre tots els llibres d'ensenyament, des dels més elementals fins als textos universitaris, mesura que d'altra banda pretenia condemnar Barcelona a un cert ostracisme cultural.

Malgrat aquestes adverses condicions, els impressors van buscar subterfugis per escapar-se dels rigors borbònics. Així, quan imprimien obres les venien al·legant que eren romanents d'abans del decret, declaraven menys premses de les que tenien, ... Un document de la Confraria de Sant Jeroni reflecteix les condicions de precarietat de l'època que afectaven el món de la tipografia, cita com alguns llibreters i impressors volien escapolir-se de pagar el cadastre, un al·legant que no tenia botiga, o un altre que es declara pobre de solemnitat, algú inclús diu que no pot pagar el fisc perquè s'ha fet ermità.

Parades d'aviram” fragment del Born, pintura anònima del segle XVIII que representa el mercat a la zona on ara hi ha el passeig del Born. Abans havia estat una plaça escenari d'actes públics diversos. [Font: Història de Barcelona, T. 5, Barcelona, Enciclopèdia Catalana/Ajuntament de Barcelona, 1993]


Maria Oliver regenta l'obrador (1705-1733)

A la mort del seu marit i durant la minoria d'edat del seu fill Joan, Maria Oliver es va fer càrrec de la impremta del carrer dels Cotoners tal com així consta en diferents documents cadastrals. Però, a diferència d'altres dones d'impressors del segle XVII o XVIII, no va fer constar mai el seu propi peu d'impremta, i durant els anys que regentà l'obrador continuà publicant com a “Impremta de Joan Jolis”.

Aquests anys van ser particularment durs, primer pel conflicte bèl·lic i després pels rigors financers de l'administració borbònica. El document citat anteriorment de la Confraria de Sant Jeroni recull que de vídua només n'hi consta una i és la Maria Jolis, que posseïa una Botiga d'estampa però que no podia pagar entre altres coses perquè tenia un fill de poca edat (tenia 'només' 20 anys!).La Maria Oliver va morir el 1733.


Joan Jolis Oliver, tipògraf (1733-1759)

En Joan Jolis Oliver és el fill i successor d'en Joan Jolis Santjaume, amb el qual moltes vegades se'l confon. Va ser el darrer fill després de set noies i va néixer al cap de 20 anys del casament dels seus pares. No es documentat com a responsable de l'obrador fins a 1730 i no es té constància que fos gravador però si que n'imprimia. Va contractar a en Bernat Pla, com a aprenent. El treball que li va donar una certa repercussió va ser l'edició del primer Quixot il·lustrat de Miguel de Cervantes, el 1755.

Vida y hechos del ingenioso cavallero D. Quixote de la Mancha, I de Miguel de Cervantes, editat per Joan Jolis el 1755.
[Font: Biblioteca de Catalunya, Exposició La Il·lustració gràfica a llibres i revistes, 2013]

Va morir sense descendència el 9 de febrer de 1759 als 62 anys i va ser enterrat a Santa Maria del Mar.


Isabel Jolis Oliver (1682-1770)

L'Isabel Jolis Oliver filla d'en Joan Jolis Santjaume era gravadora de prestigi, professió que havia après del seu pare. Va ser la continuadora de la impremta del carrer dels Cotoners des del 1759, any del traspàs del seu germà Joan, fins a la seva mort, l'any 1770. L'Isabel va ser un dels abundants exemples de dones que es van encarregar, encara que de forma indirecta, d'un taller tipogràfic. Dins de la història de la impremta se'n poden documentar molts casos al segle XVII. L'Isabel Jolis a diferència de les altres no va tenir el seu propi peu d'impremta i feia servir el d'Hereus de Joan Jolis.

                                                                             Primera i darrera pàgina del romanço Cuento de un Rector de platxeria y de un Escolá quel servia, Barcelona, Hereus de Joan Jolis, 1760?
 [Font: Biblioteca Nacional de España]

Va editar algunes obres remarcables entre les que hi ha la segona edició del Quixot. L'Isabel va morir el 15 de gener de 1770.

Com el seu germà, no va tenir fills, era soltera i va deixar en herència l'obrador a en Bernat Pla originari de Rupit que en aquell moment era l'impressor i administrador de l'obrador. A partir d'aquest moment el nom de la impremta va ser 'Hereus de Joan Jolis' / 'Impremta de Bernat Pla' . Però això ja és una altra història...

Fruitera amb papallona i cargol, un dels motius més utilitzats com a colofó en innombrables edicions dels Jolis-Pla. [Font: Imma Socias Batet, Els impressors Jolis-Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII]





Més informació:

Sobre Joan Jolis i família:

Socias i Batet, Imma
  • Els impressors Jolis - Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII, Barcelona, Curial, 2001, 272 pp.
Diccionari Biogràfic de Dones
  • Isabel Jolis Oliver; Aquí
Mujeres impresoras en Barcelona
  • Isabel Jolis Oliver; Aquí

Sobre gravats:

Biblioteca de Catalunya
  • Exposició La Il·lustració gràfica a llibres i revistes, àmbits 1 i 2; Aquí
  • La Il·lustració gràfica a llibres i revistes 1/6; Aquí
  • La Il·lustració gràfica a llibres i revistes 2/6; Aquí

Sobre tipografia:

Unos tipos duros
  • On es pot trobar tota la informació per conèixer l'ofici de tipògraf; Aquí


Autora del text: Assumpta Verdaguer Autonell

divendres, 25 abril de 2014

Joan Jolis, impressor i gravador. 1a part

La vida i el treball de les persones a través del temps són per a nosaltres del tot desconeguts. Sabem potser d'aquesta o d'aquella societat o època però ens és molt difícil imaginar-nos la vida, desitjos i esforços de les persones anònimes que en formaven part. D'alguna manera ens queden petrificats en el temps, com restes arqueològiques no materials, invisibles i tampoc acabem de veure que som beneficiaris dels seus esforços i vida. Ens els imaginem força diferents, en alguns aspectes potser sí: condicions socials, sanitàries, econòmiques i tècniques, però en el que ésessencial, res no ha canviat. Com ara,les persones es casaven i tenien fills, com ara, hi havia gent que marxava del seu lloc d'origen per trobar-ne un altre amb més futur, com ara, hi havia gent que es movia per defensar els seus drets, també com ara la gent tenia els seus problemes amb els impostos de l'administració, com ara ...

Els estudis realitzats per l'Imma Socias sobre el gravat català a l'època del Barroc, i principalment el llibre "Els impressors Jolis - Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII" d'on hem tret gran part de la informació, fan possible acostar-nos a la vida i obra d'un torellonenc, Joan Jolis, que va ser un dels impressors i gravadors més representatius del Barroc català. La impremta fundada per ell i consolidada pels seus fills ha durat, amb diferents noms, fins a finals del segle XX. Finalment, també s'inclou aquí -en una segona part- la feina aportada per la seva vídua i fills perquè, encara que ja no relacionats directament amb Torelló, ens permeten acostar-nos una mica al paper de la dona i a la situació social a Barcelona entre els anys 1671 i 1770.

En Joan Jolis i Santjaume va néixer a Torelló (Sant Feliu de Torelló) el 1650. Els seus pares eren en Joan Jolis, pagès (es desconeix el seu possible parentiu amb els de “El Jolis” de Sant Vicenç, però és probable que el tingui, de fet, en Gerard Verdaguer en un treball que va fer sobre Les cases pairals de la Vall del Ges quan parla de El Jolis, cita a diferents Jolis escampats pel món i entre ells, en Joan Jolis impressor) i la seva mare Marianna Santjaume filla d'un sastre del poble. Eren cinc germans: en Pau paraire, en Jacint capellà, en Joan, el futur impressor i gravador, la Maria casada a Sant Vicenç amb Benet Estevanell i la Elisabet que es va casar amb l'impressor barceloní Rafael Figueró, d'origen manlleuenc. La seva mare, que va quedar vídua quan era força jove, es va tornar a casar amb en Joan Pau Archs, paraire, i vivia al carrer de les Palanques de Torelló (actual carrer del Pont). Quan va morir el 1671 va deixar tota la herència a en Pau, el fill gran que era paraire a Barcelona.

Segurament va ser després de la mort de la seva mare quan en Joan Jolis Santjaume s'instal·là a Barcelona; de fet, quan a l'any 1676 els impressors barcelonins inicien les gestions per constituir-se en confraria, el seu nom ja hi figura, juntament amb en Rafael Figueró i d'altres impressors. És molt probable que en aquests anys, en Joan no tingués un obrador propi i treballés al taller del seu cunyat com a oficial premsista. 

L'any 1676 en Joan Jolis es casa amb la Maria Oliver, de Barcelona, a la parròquia de Santa Maria del Mar, fet que fa pensar que encara que no tingués obrador propi, al menys gaudia de una certa estabilitat professional. Van tenir set filles: Maria, Francesca, Isabel (1682-1770), Maria Rosa, Gertrudis (monja-organista), Teresa, Flora i un fill, en Joan (1697-1759). 

La lluita per una confraria d'impressors 


L'establiment professional d'en Joan Jolis va coincidir amb les reivindicacions que pels volts de 1676 van dur a terme els impressors barcelonins per aconseguir la instauració de la seva confraria anomenada Sant Joan ante Portam Latinam, objectiu que finalment van aconseguir. Les disputes entre llibreters e impressors venien de lluny. Les demandes d'aquests darrers pretenien delimitar els respectius camps d'actuació, així com aconseguir la seva independència respecte de la Confraria de Sant Jeroni dels llibreters. 

Les diferències en la producció es reflectien en l'organització, ja que els llibreters eren considerats un col·legi d'artistes i, en canvi, els impressors s'aplegaven en la confraria de menestrals, fet que comportava la creença que els primers exercien un art liberal superior, mentre que els segons eren considerats uns artesans.
 En aquest gravat es poden veure alguns moments de la impressió d'un text, encara que no es feia en aquest ordre: confecció de pàgines amb els tipus de plom (material tòxic que els obligava a una estricta higiene personal), premsar-ho sobre paper i entintar les matrius.
[Imatge d'internet feta per Rudolf Koch (1876-1934), tipògraf, cal·lígraf i artista alemany]

Finalment, el 20 d'abril del 1684, la corporació municipal de Barcelona va concedir als impressors el permís per constituir-se en confraria. Entre els encarregats de facilitar els punts de les noves ordinacions a la comissió municipal s'hi troba en Joan Jolis.

L'obrador del carrer dels Cotoners 

En Joan Jolis es devia establir al carrer dels Cotoners (a prop del carrer Montcada) pels volts de 1679.

  
El carrer dels Cotoners en l'actualitat, una part va desaparèixer a l'obrir-se el carrer Princesa des d'on es feta la fotografia.
 [Foto d'Assumpta Verdaguer]


No se sap si va fundar una impremta nova o en va adquirir una de preexistent però era una època amb una conjuntura socioeconòmica favorable, que va propiciar una certa demanda de béns culturals i va impulsar un recanvi generacional en algunes de les impremtes més antigues de Barcelona substituïdes progressivament per generacions joves, entre ells en Rafael Figueró i en Joan Jolis. Cal destacar que entre les tipografies barcelonines de l'època existia una densa xarxa d'interrelacions que les portava no solament a compartir el mercat i els clients, sinó també a col·laborar entre elles.

La impremta del carrer dels Cotoners era un negoci fonamentalment familiar, on potser també treballava algun aprenent o oficial. Establir una impremta requeria un cert capital, ja que les premses no eren molt cares però les matrius, tipus, motlles i el metall per fondre els tipus eren cars. També es necessitava un local ampli on tenir els materials necessaris per les impressions.

Se sap que en Joan Jolis tenia dues o tres premses, és a dir, era una impremta petita i com la majoria de les tipografies de l'època a Barcelona, la d'en Joan Jolis realitzava tot el procés: imprimia, enquadernava els llibres, estampava les proves i, finalment, les podia vendre a la mateixa casa del carrer dels Cotoners, tal com consta en alguns dels seus peus d'impremta. 

La producció bibliogràfica (1679-1705) 

Eren freqüents en aquella època a Catalunya les associacions mixtes entre llibreters, impressors i a vegades mercaders per sufragar una edició, diferentment de com es feia a la resta de la península. A part dels llibres es feien gravats i s'imprimien. 

Al llarg d'aquests anys, en Joan Jolis va dur a terme una considerable activitat, si tenim en compte els més de seixanta títols de llibres, no només de caire ascètic o místic sinó també un ampli ventall d'obres de caire històric, literari i jurídic, que es coneixen amb el seu peu d'impremta, a més d'un nombre extraordinari d'estampes, butlles, romanços, auques, ... moltes de les quals dissortadament avui s'han perdut. L'edició més antiga coneguda d'en Jolis és de l'any 1679, encara que també podria haver fet algunes edicions a partir de 1676, any probable del seu establiment en aquest ofici i una de les edicions importants va ser el llibre dels Dessenganys del Apocalipsis d'en Magí Cases, 1694.

Va ser un dels pocs impressors de l'època amb marca pròpia. Es pot veure el seu nom al voltant del gerro. [Font: ImmaSocias i Batet, Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del sis­cents, D'Art, 1994, 20]


Joan Jolis, gravador 

Tot i que de la impremta Jolis se'n conserven nombrosíssims gravats, només se n'han localitzat dos de firmats per aquesta família, un que fa referència a la Mort de la sèrie dels Novíssims signat Iolis i realitzat per en Joan Jolis Santjaume i un altre Sant Cristòfol amb les lletres I.I. que tant poden correspondre a en Joan Jolis Santjaume com a algun del seus fills en Joan Jolis Oliver o la Isabel Jolis Oliver. 

També s'imprimien gravats de grans dimensions com es pot llegir en el contracte entre en Jolis i en Magí Cases, autor del llibre Desenganys del Apocalipsis, on també consta que a part d'il·lustrar l'esmentat llibre, en Joan Jolis també imprimiria una sèrie d'estampes sobre els Novíssims (Mort, Judici, Infern i Glòria) de grans dimensions (60 x 60 cm.) En aquella època aquest tipus de gravats eren penjats a l'interior de les esglésies, a la vista de tots els fidels, exemple clar de la importància de la cultura visual en el Barroc, quan gran part de la població era analfabeta i la imatge era un mitjà difusor d'idees i creences.


 
Gravat sobre la Mort de la sèrie els Novíssims. 
[Desenganys del Apocalipsis d'en Magí Cases, 1694]

Fins als darrers dies de la seva vida, en Joan Jolis va dur a terme una activa contribució al servei de la cultura gràfica, a més de lluitar, juntament amb els Figueró, per les reivindicacions dels impressors. El dia 11 de juny de 1705 va morir a Barcelona, i fou enterrat a Santa Maria del Mar, on encara avui es pot llegir, a prop del presbiteri, la inscripció de la làpida familiar: “Vas de Joan Jolis estamper i dels seus. Any 1745”.


 
Làpida de la tomba de Joan Jolis al terra de l'església de Santa Maria del Mar.
 [Foto d'Assumpta Verdaguer]


Més informació sobre Joan Jolis:


Socias i Batet, Imma: Alguns apunts biogràfics sobre Joan Jolis Santjaume, impressor i gravador barceloní del s. XVII, Aquí
Socias i Batet, Imma: Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del sis­cents, Aquí


Autora del text: Assumpta Verdaguer Autonell

divendres, 21 febrer de 2014

El pou de glaç de Puigbacó

Malgrat no disposar de documentació antiga, des de fa molts anys sabem de l'existència d'un pou de glaç a l'entorn de Puigbacó. A l'any 1876, Mn. Pau Parassols i Pi en la seva monografia històrica de San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián, ja feia esment de la presencia del citat pou al costat obac del turó de Puigbacó, a tocar de la via del ferrocarril que s'acabava de construir. L'autor explicava que en aquells moments el pou feia anys que estava abandonat i que en el seu interior hi havia crescut un arbre. Parassols associava aquestes restes a l'època dels romans, qüestió que Mn. Fortià Solà i Moreta a la seva Història de Torelló (1948) va desmentir sense aportar més dades. 

Durant anys les restes del pou foren objecte de visita per part de buscadors de tresors locals. Pels volts dels anys setanta, el propietari de la casa de pagès, aprofitant que havia de construir una bassa per la granja de porcs de la casa, i cansat de les continues visites, va acabar d'enderrocar la part més visible de les runes fins aleshores existents. Actualment es conserven les bases d'uns murs de còdols lligats amb morter de calç que semblen dibuixar una planta quadrangular, i que queden seccionades per les parets de formigó de la bassa, a pocs metres de la via del tren, a 42°03'16.0"N 2°16'19.1"E . Més enllà d'aquestes dades, tant sols coneixem la descripció que va fer Francisco De Zamora en el seu Diario de los viajes hechos en Cataluña, on retratava la vila en la seva visita del 21 de juliol de 1787, i ens explicava: "Hay en San Felío una tradición de que quién introdujo el uso de la nieve y su conservación en el pozo fue un tal Cerquias [Xerqueries?], que de este pueblo se trasladó a Valencia, desde donde se extendió generalmente". Sembla doncs que al segle XVIII el pou de glaç estava en funcionament, el 1845, però, un altre il·lustre viatjant, Pascual Madoz visitava la vila, i en la seva descripció al Diccionario-estadístico-histórico de España, ja no feia esment a cap pou de glaç.

Vista de la ubicació de l'antic pou de glaç entre la via del tren i la casa de Puigbacó. 
[Santi Molera i Clota 2003]

Els pous de glaç, pous de gel, ventisquers, neveres, cases de neu, pous de neu, poues o caves (segons la zona) son unes construccions fetes foradant el terra en les zones on neva durant l'hivern. Generalment una nevera era un pou circular, si bé se'n coneixen alguns de planta quadrada. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció del gel, tot i que de vegades també disposaven d'una entrada inferior per a facilitar el treball. Tot i que es coneixien des de l'època dels romans, a casa nostra es van desenvolupar significativament entre els segles XVI i XIX, fins a l'aparició de les fàbriques de gel modernes. L'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important en algunes àrees en que involucrava una part significativa de la població rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental, i els pous de glaç més propers que coneixem estan situats a la zones del Moianès (Castellterçol) i al Congost (Aiguafreda).

Detall d'un dels murs del pou de glaç seccionat per una bassa sota la casa de Puigbacó. 
[Santi Molera i Clota 2003]

El gel que s'extreia d'aquest pous era transportat fins als grans nuclis de població on era utilitzat per a la conservació i el transport d'aliments, o per a finalitats medicinals, principalment per rebaixar els estats fabrils (la primera obra monogràfica europea sobre l'ús del gel és el Tratado de la nieve y del uso della, editat a Sevilla, el 1569 per un metge valència, el xativí Francisco Franco). També hi havia un consum que alguns autors anomenen lúdic d'aliments freds com els gelats, o les begudes.

La Producció i els treballs als pous de glaç començaven a la primavera, després de les darreres nevades. Les feines començaven amb la recollida de la neu amb pales, que es portava i s'emagatzemava als pous, on era premsada per convertir-la en gel. Després calia trepitjar-la i compactar-la, aquesta tasca tenia una doble finalitat: disminuir el volum de la matèriat i conservar-la durant el màxim temps possible en forma de gel. Un cop la neu estava compactada es cobria el gel amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni per conservar-la aïllada termicament. Arribats a l'estiu es comercialitzava el producte en forma de blocs de gel. El gel es tallava en blocs que seguidament eren transportats a lloms d'animals de tir fins al lloc de consum, principalment les grans ciutats. Aquesta operació sempre es feia durant la nit, per evitar que es fongués el mínim possible.

La progressiva implantació de fàbriques industrials de gel a les ciutats, a finals del segle XIX i inicis del XX, va deixar en desús el sistema tradicional dels pous de glaç. En molts indrets, encara fins els anys seixanta del segle XX, calia anar a comprar barres de gel per alimentar les primeres neveres domèstiques. Però amb l'aparició dels frigorífics i la producció de gel de  forma industrial, s'evità la dependència de la meteorologia i per tant s'acabava la utilitat dels antics pous, que quedarien obsolets, així com les tècniques tradicionals de recol·lecció, emmagatzematge, extracció i transport vinculats a aquest ofici.


Bibliografia:

AMIGÓ i ANGLÈS, Ramon (2002): El tràfic amb el fred, al camp de Tarragona (segles XVI-XIX), Serra d'Or (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), Barcelona.
CRUZ OROZCO, Jorge (2002): Els paisatges del fred, Mètode, núm.36. València.

De ZAMORA, Francisco (1787): Diario de los viajes hechos en Cataluña. Pp. 68-69, Barcelona: Curial, 1973.
GALLARDÓ, Antoni (1933): El Glaç naturalButlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Club Alpí Català, núm. 455, XLIII, pp. 137-142. Barcelona.
MADOZ, Pascual (1845): Diccionario-estadístico-histórico de España, Pp. 415-416. Madrid.
SOLÀ i MORETA, Fortià Prbe. (1948): Història de Torelló, Volum I, Gráficas Marina, Barcelona.
PARASSOLS i PI, Pau (1876): San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián.

Santi Molera i Clota