dilluns, 30 de març de 2015

Torelló 1987.

Perpetuar el present és, i ha estat la dèria del molts de nosaltres. Les eines per fer-ho s’han anat perfeccionant. Tot va començar amb la pintura, hi ha milers de quadres que proven de plasmar la realitat que tenia davant seu el pintor de torn. A principis del segle XIX hi ha una incipient fotografia que es va perfeccionant fins als nostres dies. Però al 1895 es filma la primera pel·lícula, imatges en moviment. Sistema que evolucionarà i perdurarà fins a principis dels anys 80 del segle XX com a l’únic mitjà amateur (Super8, Single8 i 16mm) que existeix per eternitzar les nostres accions. Al mateix temps entra amb molta força el "home vídeo"  (Betamax, Video2000 i VHS), que ràpidament desplaça un rudimentari i poc àgil cinema, i en democratitza la funció com reproductor i enterra definitivament el gravador. La gent pot comprar i llogar pel·lícules que mirarà al menjador de casa seva, amb la conseqüent fallida de la majoria de sales de cinema. Els més moderns i tecnològicament avançats adquireixen els primers gravadors domèstics de vídeo (Betamax i VHS-C). Uns equips feixucs, cars i de molt poca qualitat. Però amb els avantatges de la immediatesa, més metratge, i amb la possibilitat d’edició i sonorització. 
Amb els anys s’ha pogut comprovar que han envellit molt millor les filmacions en cinema (cel·luloide) que no les magnètiques (vídeo). Qui ho havia de dir...

A Torelló, com tants altres llocs, uns quants entusiastes de la imatge s’inicien en el vídeo tot buscant noves expressions audiovisuals. I comencen a gravar amb la finalitat d’anar creant un arxiu. Gent com Alfons Ricart, Joan Carrera, Gregori Campàs, Pere Pous i pocs més, enregistren i acumulen filmacions d’actes, paissatges, persones, festes, concerts, inauguracions...

El cor de Rocaprevera cantant a TV2.


Aquí teniu el primer recull en vídeo del que va passar a Torelló durant l’any 1987. Alfons Ricart i Joan Carrera van gravar, editar i sonoritzar el que van creure més representatiu d’aquell Torelló de finals dels anys 80.



S’hi poden veure les nevades del gener, un reeixit carnaval, entrega de premis a l’Osonenc de l’any, obres i  inauguracions varies, mercat del Trasto, la festa Major, eleccions municipals, Cinema de Muntanya...

dilluns, 16 de febrer de 2015

ING ING (1997)


Difusions Fantasmes és la productora de Mingu i Tristram (Xavier Capdevila i Gerard López), sorgida arran del programa de ràdio Fantasmes de Ràdio Ona (1989-2002). El primer vídeo és ING-ING, del 1997 i va ser una coproducció amb TVO.


Fotograma del curt ING ING amb (Gerard López i Xavier Capdevila)

ING-ING narra en clau de cinema mut, una cursa esbojarrada amb diferents proves esportives, que adopten el nom amb anglès (sempre acabats amb ING) que s’estructura amb una suma de gags. Mingu i Tristram van concebre la pel.licula per presentar-la al Festival Internacional de Cinema de Muntanya, on es va projectar dins de la categoria amateur.

ING-ING és va coproduir conjuntament amb Televisió d’Osona (TVO) i la majoria d’emplaçaments són de la Vall del Ges, però també n’hi ha al Ripollès, Vallès i Barcelona.  Va tenir un pressupost gegantí: 54 mil pessetes de l’època.





text: Gerard López Fageda

dilluns, 9 de febrer de 2015

E/CN.4/1996/9 page 27. (1995)


E/CN.4/1996/9 page 27, la nostra última participació al festival Julius. Amb un curt tenyit d’actualitat, molt cru i una mica transcendental.
En l’edició de 1995 es produí finalment una inflexió en la participació i, per primera vegada després de molts anys d’increment constant, baixava el nombre de films a concurs: quinze i tres espots. Aquesta davallada no fou cap sorpresa pels organitzadors ja que, a aquestes alçades, el format cinematogràfic subestàndard pràcticament havia desaparegut. I, si es trobava encara pel·lícula de super-8 a Vic era gràcies als esforços del fotògraf Francesc Jiménez que procurava de tenir-ne un estoc per als romàntics i esforçats participants del «Julius» en la seva botiga de la rambla del Passeig.
L’edició d’aquest any, la novena, es féu també al Teatre Atlàntida en les dues sessions i l’horari de costum, els dies 9 i 10 de desembre. La novetat d’aquest any era l’increment en el nombre de premis, que pujava a tretze després de la creació de dos guardons més: el premi «Saul Bass»,58 als millors títols de crèdit, i el premi «Osborne el toro», dedicat a reconèixer el millor cartell. El jurat estava format per Miquel Bofill, representant d’Ull Cluc; Ferran Blancafort, arquitecte; Manel Gausa, actor; Vicenç Pascual, historiador, i Andreu Roca, representant del Casino de Vic.

Unes cinc-centes persones van assistir a les dues sessions de projecció i al lliurament de premis que es va fer, com de costum, al final de la sessió del diumenge. Aquest darrer acte va ser presentat per les components del grup d’animació vigatà La Serpentina. El popular actor Manel Gausa, actuant com a portaveu del jurat, va remarcar que el descens en la participació havia anat acompanyat també per una minva en la qualitat dels films i va reconèixer que l’elecció del millor film havia estat una tasca difícil «ja que no n’hi havia cap que destaqués dels altres». Malgrat tot, els organitzadors es mostraren satisfets ja que l’assistència de públic es mantenia en un nivell molt alt. Miquel Pérez i Mas. "Text i context. El concurs de cinema amateur "Julius". Ausa (en línea). Vol 22, Núm. 155, p. 39-67.


E/CN.4/1996/9 page 27, vam aconseguir els premis «Lluíiiiis» i «Bis-B».

Fitxa tècnica i artística

E/CN.4/1996/9 PAGE 27

direcció i producció
Jordi Campàs
Ramon Parramon

actor
Gaitetà Serrat

direcció fotografia
Ausió Martín

veus en off
Pere Puig
Antonio Salinas
Silvia Capdevila
Tomàs Quintanilla

càmera Súper 8
Canon 1014 XL-S


Pàgina 27 Produccions 1995

divendres, 30 de gener de 2015

Verano asul. (1994)


"Verano asul" la nostra tercera pel·lícula en Súper 8, aquesta vegada vam canviar de registre. Deixarem de fer produccions complicades i pseudo  transcendentals, passant a fer un cinema més directe i senzill... I sembla que va funcionar; ens van donar el premi «Pitet de Bava» a la pel·lícula més votada pel públic i al millor cartell. Caldria remarcar que era el primer cop, en 7 edicions de festival, que un curt guanyava el premi de la votació popular i alhora no rebia cap reconeixement del "selecte" jurat. Ens van donar el del millor cartell per quedar bé, com ens van acabar confessat en Joan Serrat i en Miquel Bofill, dos dels personatges que manegaven el festival.




L’edició de 1994 va ser la que va enregistrar la major participació de totes: 19 films, un més que en l’edició anterior. El tema d’enguany s’havia de basar en la coneguda història d’amor i rivalitats familiars del Romeu i Julieta de Shakespeare. Les projeccions es feren al Teatre Atlàntida per tercer any consecutiu, el dissabte 10 i el diumenge 11 de desembre del 1994. Cada sessió anava precedida per la projecció dels espots que anunciaven els inevitables «productes Julius». La lectura de l’acta del jurat i el lliurament de premis es feien després de les projeccions del diumenge. En l’habitual roda de premsa que els organitzadors celebraven al Casino de Vic pocs dies abans de les dates del concurs, s’informà del manteniment del preu de l’entrada en dues-centes pessetes per a cada sessió: «un import ridícul, tenint en compte que tots els curtmetratges que es projectaran són de rigorosa estrena mundial». També es va fer públic l’acord amb TVO (Televisió d’Osona) per difondre a través d’aquesta emissora comarcal una selecció de curtmetratges d’edicions anteriors.
El jurat d’aquest any estava format per Miquel Bofill, Toni Carmona, Anna Palomo, Joan Puigdollers, Andreu Roca i Quim Vilarrasa.



La participació va tornar a ser un dels elements més remarcables del concurs, ja que més de 650 espectadors passaren per l’Atlàntida en les dues sessions de projecció. La premsa va destacar, a més de l’increment de participació, la joventut dels autors: «cada vegada són més, i més joves, els realitzadors que hi participen». Els organitzadors, per la seva banda, destacaren «la bona qualitat mitjana de tots els treballs cinematogràfics».
© Patronat d’Estudis Osonencs MIQUEL PÉREZ I MAS. AUSA · XXII · 155 (2005) p. 39-67 EL CONCURS DE CINEMA AMATEUR«JULIUS» (1987-1996)


Cartell del curt, de l'artista JM Pratdesaba.

Fitxa tècnica i artística

Verano asul.

direcció i producció

Jordi Campàs
Enric Casas

actors

Xevi Capdevila
Eli Reixach
Jaume Parramon
Sergi Vizcaino
Jordi Camprodon
Gerard López
Eric Cases
Magda Farré
Eduard Rifà

música 
Xevi Capdevila

disseny cartell
Josep M Pratdesaba

càmera Súper 8
Canon 1014 XL-S


MacGuffin produccions
1994

diumenge, 18 de gener de 2015

Requiescat In Pace. (1993)


"Requiescat In Pace" va ser la segona producció en cinema Súper 8, ens compràrem una Canon 1014 XL-S. Aquesta vegada ens vam animar a fer una producció de 18 minuts... 
Com actor protagonista al gran Joan Bover, i uns fantàstics secundaris. Gran part de la BSO va ser creada pel reconegut compositor i productor musical Enric Carbonell. Es va gravar a la tardor del 1993 al cementiri de la Mambla d'Orís, i a Torelló a Can Benito, a l'ajuntament, discoteca la Coope i l'antiga pista poliesportiva.

Divuit films i quatre espots participaren en el concurs de 1993 i, com ja preveien els organitzadors en l’anterior edició, es féu necessari fer dues sessions en les quals es projectaren nou films en cadascuna, amb una durada aproximada de dues hores per sessió.Les sessions es van fer totes dues al Teatre Atlàntida, el dissabte onze de desembre a les deu de la nit i l’endemà, diumenge, a les sis de la tarda.
El tema d’aquest any, «Mala hierba nunca muere», era una dita prou genèrica perquè fossin possibles versions que s’aproximessin al tema de manera molt lliure. Com, de fet, ha passat sempre en el «Julius», un certamen en el qual la llibertat i el compliment lax de les normes era l’únic que s’havia de respectar escrupolosament. Però alguna cosa es devia començar a moure en l’organització del concurs ja que, per segon any consecutiu, en la roda de premsa prèvia els organitzadors van rebutjar la possibilitat de limitar la proliferació de films per mitjà de la selecció prèvia, ja que «la fascinació que té el fet d’estar obert a totes les propostes és la principal gràcia del Julius».Fins i tot l’organització del certamen, conduïda pels mateixos que feien els films, devia començar a ressentir-se de la dedicació que requeria, ja que en la mateixa roda de premsa els organitzadors es mostraven partidaris de no formalitzar el sistema organitzatiu: «el dia que es trenqui aquesta mena d’organització desorganitzada, s’haurà perdut l’esperit del Julius».


Requiescat in pace, va aconseguir el premi «Folch i Torres» a la millor versió.

Cartell del curt, autor Josep M Pratdesaba.
Fotogrames del curt.

Les sessions tingueren una bona resposta del públic, amb 325 i 350 espectadors respectivament, i els organitzadors es mostraren molt satisfets de la present edició tot i apuntant la necessitat de millorar tècnicament la projecció de les pel·lícules en properes edicions. Això volia dir, ras i curt, que els organitzadors començaven a veure perillar la continuïtat del concurs no per falta de resposta popular, que anava creixent any rere any, sinó per l’obsolescència del format de super-8. Aquest havia estat escombrat ràpidament pels formats domèstics miniaturitzats d’enregistrament de vídeo (vídeo 8 i VHS-C) implantats des de l’any 1985.
© Patronat d’Estudis Osonencs MIQUEL PÉREZ I MAS. AUSA · XXII · 155 (2005) p. 39-67 EL CONCURS DE CINEMA AMATEUR«JULIUS» (1987-1996)



Fitxa tècnica i artística

Requiscat In Pace.

direcció i producció

Jordi Campàs
Enric Casas

actors
Joan Bover
Jordi Camprodon
Joan Clota

Pere Capdevila
Gerard López
Albert Mas
Montse Sorribas
Sergi Viscaino


guió litarari
Lluís Camprodon

música

Enric Carbonell

disseny cartell

Josep M Pratdesaba


càmera Súper 8
Canon 1014 XL-S


MacGuffin produccions
1993







diumenge, 11 de gener de 2015

Ad Libitum. (1992)

Ad Libitum (1992) va ser la tercera i última pel.licula d'en Pere Trabal i Toni Galobardes. I també la més agosarada i ”trascendent”. En aquesta ocasió vam treballar amb en Ferran Vilarrasa que ens va fer el guió literari a partir d’una idea que ens havia inspirat un conte de Toni Mirabent, que era el tema d’aquell any del festival Julius.


L’altre repte important de la pel.licula va ser el rodatge que pràcticament amb la seva totalitat es va fer en el campanar de l’esglèsia de Sant Feliu de Torelló. En l’escala d’accès i en la petita habitació on hi ha la maquinària del rellotge del campanar. Un espai petit on hi vam encabir focos, càmera, trípode, actors, directors i fins i tot mobiliari per decorar l’estança. Ad libitum és una història marcada pel ritme del temps, de la simfonia exacte del tic-tac que t’obre a pensar en veu alta. Josep Colomer i Ramon Trias són els dos actors que intervenen a la pel.licula. Val a dir però que el jurat va trobar fora de lloc la trascèndencia que potser emana la pel.licula. Vosaltres mateixos ho podreu jutjar si la visioneu. 


Cal remarcar que la nostra pel.licula s’allunyava molt del conte en que estava inspirada, doncs aquest parlava d’un gat atropellat a la carretera i que contínuament li passen els cotxes pel damunt.

Premi Lluiiiis a la millor fotografia


Text: Antoni Galobardes i Pere Trabal



Fitxa tècnica i artística

Ad Libitum
direcció i realització
Toni Galobardes
Pere Trabal

actor
Pep Colomer
Ramon Trias
guió
Ferran Vilarrasa


KET FILMU produccions 1992

dilluns, 5 de gener de 2015

Cul d'ampolla (1992)

L'any 1992 ens vam animar a participar al festival Julius, el concurs de cinema amateur de Vic, que fonamenta la seva singularitat en el fet de partir d'un text literari prefixat del qual els participants han de fer una adaptació audiovisual.


La sisena edició del premi «Julius» comptà amb dues importants novetats: d’una banda, i a causa de la gran afluència de públic de l’edició de 1991, enguany les projeccions –que es feren el dissabte dotze de desembre– passaren al remodelat Teatre Atlàntida; de l’altra, les sessions deixaven de ser gratuïtes i els espectadors havien de pagar una entrada simbòlica de dues-centes pessetes (1,2) que incloïa un regal sorpresa: un nas de plàstic amb ulleres de Groucho Marx. L’èxit de la convocatòria sorprengué novament els organitzadors que feren curt d’ulleres. Tot i així, la platea de l’Atlàntida s’omplí d’una gernació de Groucho’s, formant una de les imatges més característiques del concurs. El lliurament de premis es continuà fent al Casino de Vic en una segona sessió, l’endemà diumenge, en la qual es tornaren a projectar els films premiats. Amb l’anada a l’Atlàntida es va guanyar en comoditat i amplitud d’espai però es va perdre l’ambient més característic del «Julius», amb la sala atapeïda de públic i... de fum, fins al punt que els organitzadors havien hagut de demanar més d’una vegada que es deixés de fumar perquè no es veia prou bé la pantalla. Es presentaren a concurs quinze pel·lícules que adaptaren lliurement una narració curta de Toni Mirabent que va ser llegida públicament abans de la projecció dels films. El conte, amb el títol Relat curt d’un gat mort a la carretera, narra la història d’un gat atropellat per un cotxe en travessar un carrer.  
Miquel Pérez i Mas. "Text i context. El concurs de cinema amateur "Julius". Ausa (en línea). Vol 22, Núm. 155, p. 39-67.





En Pere Trabal i en Toni Galobardes ens van deixar la seva càmera de cinema Súper8 i vam començar experimentar amb el curt de ficció Cul d’ampolla. Els actors, l'equip tècnic i l'artístic van estar fantàstics, rendint a un gran nivell de professionalitat i complicitat. El guió i resultat final ja és més discutible...





L'actor protagonista va ser en Pere Capdevila, secundat per en Gerard López Fageda i en Ramon Trias. La música va ser composada per la pel.licula, esta creada per en Sergi Gutiérrez, baixista i compositor del grup heavy Kaiser.

El curt va ser gravat íntegrament el dissabte 12 d'octubre a la tarda, a la casa de colònies de la Solana a Montesquiu.

Per acompanyar la pel.licula vam filmar un sanejat espot, per anunciar paper higiènic Julius, l'actor va ser en Damas Garcia i un bonic cul.


Fitxa tècnica i artística


Cul d'ampolla.


direcció i producció

Jordi Campàs
Enric Casas

actors

Pere Capdevila
Gerard López
Ramon Trias

direcció fotografia

Ausió Martín

música 

Sergi Gutiérrez

script

Josep Amorós

aj fotografia i foto fixe

Josep M Noguer

disseny cartell

Josep M Pratdesaba


MacGuffin produccions 
1992

Caràtula i cartell del curt, dissenyat per Josep M Pratdesaba.




divendres, 26 de desembre de 2014

Red Note. (1991)

La segona pel.licula que vam fer va ser Red Note (1991), basada en el conte de la caputxeta vermella, que era el tema del Julius d’aquell any.


Aquesta vegada ens va sortir una pel.licula molt conceptual, que potser costava d’entendre, o no! Està protagonitzada per Dolors Casacuberta que interpreta una violoncel·lista apassionada pel seu instrument. La principal discussió que vam tenir quan la vam fer va ser la d’incoporar o no la “moraleja” final (com tenen els contes infantils). Al final la vam incorporar i sembla ser que això no va agradar al jurat. 



Va ser rodada als jardins de l’Espona (actual ajuntament de Torelló), a l’escenari del Casal i en un bosquet obert i bonic que hi ha anant cap a Santa Cecília de Voltregà. 


Vam aconseguir el premi Folch i Torres a la millor adaptació.






Text: Antoni Galobardes i Pere Trabal



Fitxa tècnica i artística

Red Note!

direcció
Toni Galobardes
Pere Trabal

actriu
Dolors Casacuberta

col.laboració
Pep Tines


1991 KET FILMU produccions

dissabte, 20 de desembre de 2014

...Caram quin conte! (1989)

La il·lusió pel cinema i la màgia i artesania del Súper8 ens va portar el cuquet per fer “pel·lícules” i de pas participar al festival Julius de Vic. El Julius és un concurs de cinema amateur que fonamenta la seva singularitat en el fet de partir d’un text literari prefixat del qual els participants han de fer una adaptació audiovisual.



La nostra pel·licula estava protagonitzada per Perot Torres i alhora intervenien personatges de Torelló (que ja descobrireu en el visionat). 




Va ser gravada en carrers de la vila, a l’interior de Can Pietx i en un despatx de Can Puget de Manlleu. Tot i ser la primera pel·licula ens vam posar com a repte fer “nit americana” (gravar de dia com si fos de nit amb un filtre i tancant diafragma), el resultat va ser que quan van arribar els carrets de revelar n'hi havia que havien sortit massa fosc o directament negres i vam haver d’improvitzar un final, ja que no teníem temps de tornar a gravar i esperar el revelat (tardaven un mes) si ens volíem presentar al festival. La pel.licula la vam projectar fins i tot sense títols de crèdits (el carret negre), amb el temps els hi vam incorporar, i almenys la cosa quedava ben presentada.

Text: Antoni Galobardes i Pere Trabal



Fitxa tècnica i artística


...Caram quin conte!


direcció
Toni Galobardes
Montse Farran
Pere Trabal

actors

Perot Torres
Jaume Ordeig
Lluís Capdevila

col.laboració

LaVola
Bar Can Pietx
Lluís Moreno
Pere Llach
Ramon Ferran
TVO

1989 KET FILMU produccions

divendres, 28 de novembre de 2014

Apel·les Mestres a la Fontsanta







Apel·les Mestres, conegut artista de finals del segle XIX i principis del XX, va visitar el balneari de la Fontsanta per tal de prendre les aigües i fer salut. Com a dibuixant que va ser, ens va deixar uns apunts i dibuixos, testimoni del seu pas per la Vall del Ges.


El balneari de la Fontsanta i la seva època


El segle XIX va ser un segle de molts canvis a nivell social. Van començar a crear-se ateneus, orfeons, associacions de tot tipus: obreres, culturals..., teatres, escoles d'adults, ... La preocupació per la salubritat de pobles i ciutats va fer néixer una nova idea de salut coneguda com a 'higienisme'; junt amb el naturisme va portar a redescobrir l'efecte curatiu dels banys d'aigua: banys a rius, aigües termals, sulfuroses i banys de mar que s'utilitzaven com una mena de nou producte farmacològic.

En un primer moment es gestionava a nivell local, de manera que la gent de les diferents contrades afavorides per aquesta riquesa terapèutica la utilitzaven anant a prendre les aigües a peu de font i en festes i també es banyaven al riu o al mar.

És a mitjans del segle XIX quan, aprofitant aquests recursos i de cara a la promoció i comercialització d'aquestes aigües, es construeixen balnearis, llocs de descans i de teràpies d'aigua i de fangs. Hi havia balnearis a l'interior del país, d'aigües termals o sulfuroses; a la costa, a més d'aigües termals i sulfuroses n'hi havia d'aigua marina. Alguns balnearis tenien també un servei de distribució de garrafes d'aigua del balneari als domicilis.

Un segle i mig més tard, molts d'aquells balnearis han desaparegut, sigui per la falta d'aigua o la poca garantia que oferien ja les aigües en zones industrialitzades. Els balnearis que han sobreviscut continuen oferint els mateixos serveis millorats, alhora que ofereixen uns nous serveis d'aigua embotellada o de cosmètics d'origen termal que podem comprar a botigues i supermercats.

El balneari de la Fontsanta va ser un d'aquests balnearis creats al segle XIX: «En vista que cada dia es feia més cas d'aquesta aigua, i que els metges, barcelonins sobretot, no cessaven de recomanar-la, el 1847 el propietari Manuel Parrella construí l'edifici del balneari ajustat a les exigències del temps, junt amb la capella al costat, en honor a Sant Josep, i donà forma de parc natural a les terres immediates» (A. Dalmau. Les esncies de Sant Pere de Torelló, citat per A. Camprodon Torelló, vila d'estiueig, p.20).


El 1913 a la revista vigatana «Gazeta Montanyesa» hi podem trobar aquest anunci de promoció del balneari:

Anunci de la «Gazeta Montanyesa» Vic, 1913, 21 juny, nº 911.
[Citat per A. Camprodron. Torelló, vila d'estiueig]




 Balneari de la Fotsanta en ple rendiment.[Font:col·lecció l'Abans]
 

La «Sociedad de Atracción de Forasteros» constituïda a Barcelona el 1908, va ser la primera entitat de foment del turisme a tot Espanya. Tenia com a objectiu crear una imatge de Barcelona i de Catalunya favorable al mercat turístic ja incipient a alguns països d'Europa, i Torelló en participà. 
Les aigües medicinals de la Fontsanta, sulfuroses (font Pudenta) i ferruginoses (font de Ferro), eren molt apreciades per tothom, inclús pels animals de pastura que al passar-hi paraven a veure'n, segons un escrit del segle divuit reproduït en el llibre «Torelló, vila d'estiueig». 
Barcelona al segle XIX era una ciutat administrada pels militars, bruta i insalubre, amb una gran densitat de població i reclosa dins les seves muralles. A partir de 1854, després de fortes pressions socials i de greus problemes sanitaris, es va aconseguir enderrocar la muralla. Aquell segle, la ciutat va suportar importants pandèmies: cinc epidèmies de còlera, tres de febre groga i una de grip. A més, fou un moment de fortes revoltes polítiques: la «guerra del francès», les guerres entre els carlins i liberals, ..., de retorn dels evacuats de les guerres colonials i de conflictes laborals importants com el de les selfactines.
Per tal de parar les epidèmies s'organitzaven cordons sanitaris que impedien sortir de la ciutat, als seus espantats habitants, malalts o no, i així aconseguir la no propagació de la malaltia (com passa actualment en epidèmies actuals 'llunyanes', com és ara l'ebola).
Les famílies benestants barcelonines que aconseguien en un primer moment saltar-se el cordó sanitari, marxaven a poblacions veïnes algunes de les quals ara formen part de la ciutat de Barcelona: Sarrià, Gràcia, Horta, ... Es de suposar que d'altres ho aprofitaven per anar als balnearis a fer salut.
L'any 1854 va ser un any difícil per Barcelona ja que, a més de l'epidèmia de còlera la més dura de les cinc que hi va haver el segle XIX, es va declarar el 14 de juliol la vaga en contra de les selfactines. Aquest any tant complicat fou el triat per l'Apel·les Mestres per néixer.
Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936) era fill d'Elionor Oñós i Salvat i de Josep Oriol Mestres i Esplugues, arquitecte de la catedral de Barcelona i del Gran Teatre del Liceu. Va tenir un germà, Arístides, que morí als 49 anys. La família vivia en una casa ara desapareguda situada molt a prop de la catedral, «La Casa Vella».
 
La Casa Vella on vivia amb la seva família, dibuixada per Apel·les Mestres l'any 1912 sobre uns apunts de joventut (Llibre «La Casa Vella: reliquiari»). [Font: Internet]


L'Apel·les nen visitava sovint la seva veïna, l'antiga seu de Barcelona, de la que coneixia fins a l'última pedra: corredors, criptes, sepultures, campanars,... i també els dracs i els sers misteriosos de capitells i gàrgoles, amb qui mantenia sovint veritables converses dins d'aquella grandiositat misteriosa. Va ser, segons ell, el complement del seu món; també la seva àvia (la Padrineta) va ser per a ell font imaginativa a través de la narració de contes, llegendes, mites, romanços...



Imatge de la Catedral de Barcelona, cap el 1880, tal com la va conèixer l'Apel·les Mestres a la seva infància. [Font: Internet]
Artista polièdric i original, concebia l'art com un tot i no acceptava la divisió entre gèneres i subgèneres. Amb un gran sentit de l'humor i de la ironia, relativitzava les coses més «serioses» barrejant la sàtira i la tendresa.
Dominava la majoria de les tècniques artístiques, els seus dibuixos expressaven la seva visió mítica i vital del món i la cultura. Va aconseguir donar valor artístic a la il·lustració que fins aquell moment havia estat sols un complement de la part escrita; amb la seva aportació el dibuix va passar a ser considerat un art ple, travat harmònicament amb el text i formant un tot amb ell. 
En molts dels seus dibuixos hi apareixen papallones, libèl·lules, follets, gojes, fades,... Segons ell, les idees eren ''papallones'' com podem llegir en el poema seu La mort de la idea tot parlant dels morts en una guerra.



"¿Qui era? Tant se val: ¡carn de metralla!,
un de tants, un com molts,
¡un soldat de la pàtria!... ¿Ha mort per ella?
¡Doncs, un altre en son lloc!...

I allà dins d'aquell crani hi palpitava
un cervell creador,
i entre els replecs d'aquell cervell, la Idea,
¡el diví papalló!"


                                                  (Apel·les Mestres)


I els follets, per l'Apel·les Mestres sempre han simbolitzat l'esperit del bosc, de la casa, del món, en definitiva, l'esperit de la vida actual, passada i futura.



Follet conduint una papallona del llibre Liliana.
[Font: Internet]


Músic, moltes de les seves cançons són conegudes com a 'populars' al ignorar-se que l'autor és ell. Cançons infantils, d'excursió, ...


Tregueu-me, per Déu, aquesta sorpresa.
Digueu-me què he fet? He cantat, ja ho sé.
Però en fi, cantar no és pas cap proesa,
tot canta en el món i canta més bé.

Canten els ocells, canten les onades,
canten els canyars al bes de l’oreig
i canta el mestral per les serralades
i canten les fonts amb suau remoreig

insectes i flors i fins el silenci,
tot canta com sap, plorant o rient,
tot diu sa cançó, sense que res pensi
en si agrada a algú, ni si ningú el sent. 

Així mateix, doncs, i ja de naixensa,
sens saber perque jo també he cantat.
Per què preteneu dar-me’n recompensa
si no he fet res més que tot lo creat? 

(Apel·les Mestres) 
Poeta, narrador, comediògraf, decorador de llibres, folklorista (aconsellava als excursionistes de recollir costums i rondalles dels diferents llocs visitats). Va ser publicista i dibuixà cromos per incloure'ls a les rajoles de xocolata.


[Font:«Anuncis d'època» a Presència, 2-8 de gener de 2004]



Cromos per les rajoles de xocolata en tres sèries d'Apel·les Mestres. [Font: Internet]

Bon lector i observador atent, fugia de les falses grandiositats, dels actes sorollosos i multitudinaris. Sentia un cert escepticisme davant de la Fama i del Poder, i uns versos seus resumeixen bé aquesta actitud:

«D'aquesta professó que anomenem història
-i en Corpus sempitern repassa la memòria més
m'atrau la ginesta que els gegants»

Excursionista entusiasta i viatger infatigable, al final de la seva vida la seva afició va ser la de floricultor dedicant-se gairebé exclusivament a les hortènsies. Com dèiem abans, l'any 1869 la família Mestres va ser a Torelló per poder gaudir de les aigües de la Fontsanta. És coneguda aquesta seva estada gràcies a uns apunts i dibuixos fets per l'Apel·les, que tenia 15 anys, en una llibreta que sempre portava a sobre i que ara es guarda a la Biblioteca de Catalunya. No sabem si s'estaven al balneari mateix però el més probable és que visquessin a Torelló ja que hi ha molts dibuixos del poble que difícilment hauria pogut fer si haguessin estat instal·lats a la Fontsanta.



Camí de la Fontsanta (l'original és en color) del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». 
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]


Aquest quadern de dibuix titulat Torelló, sepbre. 1869 conté 40 fulls amb esbossos i apunts amb algunes anotacions manuscrites de l'artista. Hi podem veure dibuixats animals (ases, vaques, porcs, gossos), paisatges (muntanyes, marges de riu, ...), pagesos, un forner, la seva àvia, un soldat de Conanglell, algun apunt de la Fontsanta representat per mare i filles davant d'un pou, les «Alades» (Bellmunt) i les reproduïdes en aquest blog. S'hi poden trobar alguns dibuixos de Vic, com el Pont Vell, un canonge de la Catedral i una monja de la Caritat.


Pujada a Bellmunt: els dibuixos fan la forma del camí, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». 
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]


Començament del carrer Nou, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». 
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]



Com es pot veure, alguns dels dibuixos són a llapis i d'altres, de color, fets amb aquarel·la:

Placeta de la Rectoria on s'hi pot veure una dona dalt del balcó, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». [Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]


Plaça Vella, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869».
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
El rector d'Orís, imatge divertida del dibuixant novell, on ja es pot intuir l'artista consagrat, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». [Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
Imatge de Torelló el 1869, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869».
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
Segons algunes cites, l'Apel·les Mestres hauria tornat a la Fontsanta alguns dies de juny o juliol de 1914; no hem pogut confirmar aquesta estada ni ens en consta cap dibuix. Feia temps que hi veia poc i a l'octubre d'aquell mateix any va quedar pràcticament cec.

Apel·les va néixer en una època convulsa i va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1936, quan començava un altre període extremadament convuls i dur. «Vaig néixer entre bullangues, el dia que em mori cauran llamps i trons del cel» (Apel·les Mestres).




Més informació:

Apel·les Mestres, Torelló, sepbre. 1869, 1 quadern d'esbossos (dibuixos, aquarel·les).

Sobre l'autor


Boada, Antoni. Apel·les Mestres: franciscà o descregut?, Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1980, 60 pp.
Verdaguer Autonell, Mª Assumpta. «Què hi feia l'Apel·les Mestres a Torelló el setembre de 1869?» a Programa de la Festa Major 1997, Torelló, Ajuntament, 1997, p.38–45.

La Fontsanta

Balneari Fontsanta. INDRETS OBLIDATS.
Camprodron i Rovira, Antoni. Torelló, vila d'estiueig. Cròniques 1851-1930, Torelló: edició autor, 2005. 
Molera i Clota, Santi. «El balneari de la Font Santa, tres deus d'aigua apreciades per les qualitats medicinals» a Torelló. Recull gràfic 1879-1965 (L'Abans), El Papiol, Efadós, 2001, p.180-185.

Salut i Balnearis

Asuin i Hervella, Josep Lluís. 105-Hospitalsprovisionals a la Barcelona del segle XIX. Les crisis sanitàries, Barcelona, Seminari Pere Mata. Universitat de Barcelona, 2002.
Molina Villar, Joan Josep. L’activitat balneària dels segles XIX i XX a Catalunya i Espanya, Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, 2010.


Text: Assumpta Verdaguer i Autonell


Tertúlia de Follets. [Font imatge: Internet]