Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personantges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personantges. Mostrar tots els missatges

dijous, 22 d’octubre del 2015

Jordi Cortada i la botiga de "llums"

Entrar a la botiga de llums de can Cortada és (era) com fer un salt quàntic en el temps, fer deu passes enrere a la història de la vila i de cop i volta parar el temps. La botiga d'electricitat va ser oberta als anys 30, al número 19 del carrer de Sant Miquel, pel Sr. Feliu Cortada i  que després continuaria el seu fill, en Jordi Cortada i Dalmau que l'ha regentat fins als nostres dies.

Encara avui (ahir) amb 90 anys, en Jordi obre algunes tardes la botiga i s'asseu darrera el taulell veient passar el temps, algun client que hi entra buscant algun endoll antic, o qualsevol persona que hi entra a fer petar la xerrada, mentre la arràdio sona de fons. 



Façana de la botiga de Can Cortada

Detall de l'expositor del Passatge Barcelona
A l'interior hi podem trobar llums, làmpades i material elèctric de fa més de trenta anys, que s'hi ho busquéssim a qualsevol altre lloc no ho trobaríem. A l'entrada a mà esquerra, a l'alçada dels peus, també hi podem trobar una placa que indica on va arribar el nivell de l'aigua el dia de l'aiguat (17 d'octubre de 1940), un autèntic museu!. En qualsevol país del nord d'Europa, el museu etnogràfic local hagués llogat o comprat la botiga, en faria un estudi i la deixaria a manera de performance, tal i com està de per vida.

Interior de la botiga

Jordi Cortada i Dalmau assegut darrera el taulell
A mig redactar aquestes paraules ens informen que en Jordi Cortada ha mort, d'aquí els parèntesis per canviar el temps verbal. D'acord, d'acord que la vida no és un pessebre però aquest estable és dels que fan època, dels que fan poble, i ens agrada. 

Adéu Jordi, trobarem a faltar veure't a la botiga.




  Entrevista vital (juliol de 2006)


El Cosidor Digital

dimarts, 8 de setembre del 2015

Les baumes del Teixidor

Les baumes del Teixidor, a Santa Maria de Besora, ens serveixen per sumar les investigacions sobre el terreny de l’historiador local en Ramon Vinyeta a l’any 1948, el bloc de l'Antoni Prat i les imatges del realitzador de vídeo en Gregori Campàs, generant una sinergia entre vells historiadors, blocaires i realitzadors de vídeo.

A l'interessant notícia periodística publicada per Ramon Vinyeta en el seu moment, i al seu redescobriment en el bloc de l'Antoni Prat, des del Cosidor Digital ens hi sumem recuperant la gravació que van fer en Gregori Campàs i la M Teresa Reig, el 27 de febrer de 1988. Aquestes imatges mostren dos dels últims habitants d'aquest lloc singular, en Salvador Dot Subirana (1929-2014) i en Pius Dot Subirana (1931). Els germans Dot ens ho expliquen in situ, amb gran passió, sinceritat i sense la recança d'un passat farcit de penúries.



Mapa de la zona extret de: www.nohihaquienspari.com




El pas del temps, l'ús de l'espai com a estable d'animals i l'incivisme d'alguns visitants estan modificant definitivanent aquest bonic espai natural de la Serra de Milany. Sí no s'hi posa remei, en breu, desapareixeran els vestigis d'una forma de vida que va perdurar durant segles... Per reflexionar-hi.


TROGLODITAS EN SIERRA DE MILANY 
Entrada del bloc santuaribellmunt.blogspot.com de l'Antoni Prat.

A vegades no saps el perquè, però les casualitats fan que s'ajuntin informacions i documentacions que trobes i reps per conductes diferents. Això és el que m'ha passat en aquesta ocasió. I m'explico:

- Un dia, buscant per la pàgina web de l'arxiu municipal de Torelló, vaig trobar que els constava un arxiu fotogràfic del Ramon Vinyeta. Em vaig posar en contacte amb l'arxivera municipal, la Gemma Carretero, que molt amablement em va donar totes les facilitats per veure'l. Es tracta d'una colla d'àlbums fotogràfics -crec recordar que entre 12 i 14- que el mateix Ramon Vinyeta va preparar i regalar a l'Ajuntament de Torelló. El seu contingut és un aiguabarreig de fotografies sobre aconteixements, esdeveniments, racons... de Torelló i els seus voltants. Molta diversitat temàtica. De fet, tal com era el Ramon. Davant de qualsevol fet diferenciat que passava al poble i rodalies, el trobaves a n'ell amb la seva inseparable màquina de fotografiar a punt.

El conjunt de documents fotogràfics és d'una qualitat i diversitat extraordinària.

I vaig demanar a la Gemma la còpia d'una selecció concreta d'aquestes fotografies tot pensant que em podrien ser d'utilitat per temes relacionats amb el bloc. Després dels tràmits oficials corresponents, les vaig poder tenir degudament escanejades.

- Un altre dia, em vaig assabentar que l'any 1950 s'havia publicat un interessant relat del Ramon Vinyeta relacionat amb els darrers habitants de la bauma del Teixidor, a prop de Santa Maria de Besora. Concretament en el Butlletí de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, en la seva edició nº 11 del setembre de 1950.
Em vaig posar en contacte amb aquesta important institució relacionada amb el món excursionista i molt amablement em van facilitar aquest article, degudament escanejat.


I la sorpresa va ser que quan el vaig llegir, instantàniament vaig lligar el relat que tenia als dits amb unes fotografies de les que havia seleccionat a l'arxiu de Torelló. Tenia les fotografies que el Ramón Vinyeta va fer el dia 27 de juny de l'any 1949 en la seva visita a la bauma del Teixidor que va servir per fer el relat publicat. 



Aquest és el relat:



TROGLODITAS EN LA SIERRA DE MILANY

Un curioso estudio de Geografía Humana


En el corazón de la Sierra de Milany, en uno de sus lugares más abruptos y poco frecuentados, existe una familia de payeses que habitan en una cueva o "bauma" en las mismas condiciones, en algunos aspectos, que reinaban en los tiempos del hombre primitivo.
En el transcurso de nuestras correrías por la Sierra de Milany, repleta de atractivos de toda especie, nos entretenía, preferentemente, disfrutar de los dilatados panoramas que desde sus cimas se contemplan, gozando de la belleza de sus paisajes, ora armoniosos y placenteros, ora salvajes de tétrica estructura. Las ruinas del castillo, derrumbándose cada vez más, el característico peñasco de Llaers, la grandiosa haya de las Tombes, las cascadas de Tavérnolas y las espesuras que rodean el Barretó, eran los objetivos preferidos. Nunca, sin embargo, a pesar de conocer su existencia, habíamos visitado las "baumes" habitadas existentes entre el Teixidor y la masía de Milany. Y he aquí que, recientemente, concretamente el día 27 del pasado junio, tuvimos la oportunidad de visitar detenidamente la única de las "baumes" habitadas hoy en día. Fruto de aquella visita, son las impresiones que ofrecemos al lector.
Toda la vertiente meridional de la Sierra de Milany, está cruzada por unas fajas de acantilados que, en dirección sensiblemente horizontal y formando escalonamientos en algunos lugares de considerable elevación, se extienden algunos kilómetros, adaptándose a las sinuosidades del terreno y obligando a los caminos a seguir un difícil trazado para salvar algunos puntos, de otro modo inaccesibles.

En muchos lugares de estas fajas de acantilados, se han formado cavidades naturales y "baumes" de gran tamaño, que, orientadas hacia el mediodía y teniendo en su proximidad tierras fácilmente cultivables y grandes espacios ricos en pastos, eran ya en tiempos prehistóricos lugares habitados, escogidos por sus inmejorables condiciones de defensa, tanto de las condiciones atmosféricas como de los animales feroces, muy abundantes en aquella época primitiva. Estas cuevas naturales habitadas, han resistido el paso de los siglos y aun hoy en día son utilizadas, a pesar de que en la misma comarca y no muy lejanas de su emplazamiento existen masías que después de abandonadas se van transformando lentamente en montones de ruinas.

Perspectiva general de la balma dels Teixidors, habitada fins l'any 1952 per una família pagesa. Ramon Reig Crespi al bell mig. Foto de Ramon Vinyeta.
Hablaremos pues, concretamente, de la "Bauma del Burbau o del Teixidor" (término de Llaers) la única habitada y la más accesible del grupo de cuatro que allí existen. Las tres restantes "La Baumassa", "La Baumeta" y "Els Fleus" han sido abandonadas recientemente. Más cercanas, en las proximidades de Besora, se abren las "baumes" llamadas "dels Ferrers", más conocidas y visitadas por su proximidad y haber sido teatro de hallazgos prehistóricos, en el curso de unas excavaciones allí efectuadas. Estas "baumes" fueron abandonadas anteriormente a las otras que hemos referido.
La "Bauma del Burbau" está situada a 995 mts. de altitud, formada por grandes bloques de piedra, por encima de los cuales transcurre una torrentera que nace entre el Castillo de Milany y la Ermita de la Calm. Cuando el torrente baja crecido forma un cortinaje de agua por delante de las edificaciones de la "bauma", creando un espectáculo de singular belleza. En invierno, cuando la temperatura baja algunos grados bajo cero, el agua al caer forma columnas de estalactitas y estalagmitas aumentando la maravilla del espectáculo.
La cavidad o "bauma", tiene una extensión de unos 80 metros, con una profundidad variable de 3 a 20 y una altura de 15 metros en la parte exterior, que va reduciéndose a medida que se acerca a las extremidades. La parte habitada, se halla en el extremo oeste, más resguardado y en la parte opuesta se hallan los apriscos para el ganado lanar, que son de considerable capacidad. En la parte central hay otros cercados para cerdos y vacas y un amplio espacio escalonado para guardar la hierba, la paja, la carreta y otros utensilios de labranza. La habitación humana, está formada por siete departamentos, tres de los cuales tienen ventilación al exterior. Los muros son de piedra y cal, con un espesor de 40 cms. Naturalmente, el pavimento y el techo son de roca viva, con una distancia entre ellos que oscila de 1'80 a 3 mts. lo que permite moverse con comodidad.
Croquis de la vivenda principal. Dibuix de Ramon Vinyeta.
 Contemplada desde cierta distancia, la "bauma" adopta la forma de un gran escenario natural. Aunque de momento, la vivienda humana da la impresión de ser muy reducida, se ha de tener presente que a ambos lados tiene amplios espacios disponibles, completamente a cobijo de lluvia o viento y que, por lo tanto, tiene equivalente utilidad a otras edificaciones de una "masía" corriente. El gráfico y el grabado adjunto, nos ahorrarán una más larga explicación sobre la estructura y distribución de esta curiosa vivienda.

En Moisès Barniol, en Ramon Vilamala i en Ramon Reig Crespi, en amical col·loqui amb els pagesos que fins l'any 1952 habitaven la balma dels Teixidors. Foto de Ramon Vinyeta.
La familia que la habita, está constituida por un matrimonio y dos hijos, un muchacho y su hermana. Esta tiene perturbabas las facultades mentales, grave desgracia que se ha de añadir a otras muchas sufridas por esta familia. El muchacho, por el contrario, es muy despierto. Cuando nosotros llegamos allá, estaba fumando en pipa, costumbre que tiene desde la edad de cuatro años; entonces se lo recomendaron para curarse de "cucs" (lombrices).

Suponíamos que los habitantes de la "bauma" serían gente áspera y de poco trato. Nos habíamos equivocado, ya que todos ellos son de carácter cordial y alegre. El chiquillo nos mostró todas las dependencias y aceptó sin remilgos tabaco para su pipa. El amo nos explicó más tarde su forma de vivir dándanos toda clase de detalles.

La familia posee gran cantidad de aves de corral, y se dedica también a la recría de cerdos. (Tienen también una mula). El ganado lanar está solamente confiado a su custodia, pues pertenece a una "masía" vecina. Las tierras de labor, equivalentes a seis o siete "quarteras", se extienden a cada lado del torrente, formando campos escalonados. Al pie de la casa, cultivan un poco de huerta, fácilmente regable mediante el agua del torrente. También crecen numerosos árboles frutales, perales, manzanos, cerezos, etc. La traída de aguas para las necesidades de la casa, se hace de manera muy curiosa y por tres sistemas diferentes. Cercana a la casa, y en un paraje que semeja una gruta, se recoge el agua que resbala por una piedra y por medio de unos canalillos se la traslada a limpios depósitos. Los otros dos sistemas proporcionan el agua con más abundancia. A pocos metros del portal y desde tiempo remoto, hay un depósito natural de unos 800 litros de capacidad, que se llena con el agua caída del acantilado una vez desviado oportunamente el curso del torrente. Por último, también se coge el agua, directamente de la cascada, por medio de una gran plancha de hoja de lata, en forma de embudo y trasladándola a unos recipientes de cobre, por un tronco de árbol vaciado en forma de canal.

Las condiciones de temperatura en el interior de la "bauma", constituyen una de sus más apreciables ventajas. De igual forma que, en apariencia, el agua de los pozos es fría en verano y tibia en invierno, la temperatura del interior refleja bien poco las variaciones que al paso de las estaciones del año, se observan al aire libre. En verano, el sol no penetra al quedar detenidos sus rayos por el saliente del acantilado. En invierno, al ser la órbita del sol más baja, queda todo el interior soleado durante todo el día, creándose una temperatura muy agradable. Por esta causa, la ropa de cama que utilizan, es igual en una que en otra estación.

La distribución del trabajo se efectúa de la siguiente forma: El colono cuida de la tierra y en los días en que este trabajo no es necesario, actúa de jornalero en alguna casa vecina, especialmente en el Teixidor. En invierno, cuando la actividad de la tierra es nula, por efecto de la nieve y lluvia persistente, sus conocimientos del oficio de carpintero le permiten dedicarse a la reparación de utensilios de trabajo, y construir otros de nuevo. Por ejemplo, la carreta es de construcción propia. Generalmente el sábado acude al mercado de Ripoll, donde vende los productos sobrantes y efectúa compras.

La mujer cuida del trabajo doméstico y de su hija deficiente. 

El muchacho se ocupa del rebaño y su pastoreo, así como actúa de auxiliar de sus padres. 

La mestressa, el fill i la filla deficient al portal de la cova habitada. Foto de Ramon Vinyeta.


Las obligaciones de orden religioso, la familia las observa en la parroquia de Llaers, distante unos 40 minutos.
Hecha esta descripción, hay que convenir con toda evidencia que en una excursión por la sierra de Milany, que tantas bellezas encierra, es siempre interesante incluir una visita a la Bauma del Burbau, en la cual se desarrolla una vida familiar, que en determinados aspectos, poco ha variado de los tiempos primitivos.
La acogida complaciente que dispensan sus moradores, es otro de los recuerdos que se conservan de esta visita y excursión por la sierra de Milany.

Ramón Vinyeta.


Entrada del bloc santuaribellmunt.blogspot.com de l'Antoni Prat.

El Cosidor Digital


dijous, 30 d’octubre del 2014

Ramon Vinyeta i Leyes

El senyor Vinyeta (Torelló, 1914-2005) ha estat un dels grans erudits de la Vall del Ges amb una llarga producció principalment escrita, i fotogràfica. Al llarg de la seva vida va escriure diversos llibres i monografies, i va col·laborar en diferents mitjans de comunicació com la Veu del Ter, el Torelló i la Vanguardia entre d'altres. Destaquen les guies muntanyenques i turístiques de Bellmunt (1948), Puigsacalm (1952), Les Gorgues, Collsacabra Occidental (1956), Rupit (1972), L’Estany (1974), Sant Jaume de Frontanyà i l’alta vall del riu Merlès (1978), Llegendes de la vall del Ges i els seus contorns (1979), La vall de Torelló (1979), en col·laboració amb Mn. Antoni Pladevall, El Collsacabra. Solcs i cascades (1980), o Cabrera (1984).

Però possiblement, si cal remarcar algun aspecte, aquest seria la fotografia que iniciaria a partir dels anys trenta i que no abandonaria fins a la seva mort. Va deixar un llegat de milers de fotografies i cinema en 16mm dels seus temes predilecte: la vida torellonenca, i la muntanya.

Entrevista a Ramon Vinyeta (El Cosidor Digital 2003)

Entre d'altres coses el senyor Vinyeta va ser el fundador i propietari del Cinema Esplai, al carrer Sant Josep, i va fundar l'editorial Cel Blau, amb la que editava els seus propis llibres. 

Portades de diveros llibres de Ramon Vinyeta

L'any 2003 varem tenir la oportunitat de visitar-lo i fer-li una entrevista, una de les primeres que fèiem. En aquella convers ens va explicar algunes coses de la seva vida, el seu pas per l'escola, la seva afició al dibuix, la Comarcal (empresa familiar de transports), la seva relació amb l'Escola Dominical i el grup de Fejosistes, la fundació de la Colla Muntanyenca, com es va iniciar en la fotografia, la seva relació amb Raimond Götze, el periòdic Torelló, i la seves vivències durant la guerra entre d'altres. Si voleu saber una mica més qui era en Ramon Vinyeta i Leyes, aquí el podeu veure i escoltar.

El Cosidor Digital

dijous, 8 de maig del 2014

Joan Jolis, impressor i gravador. 2a part

L'any que va morir en Joan Jolis Santjaume era el 1705, any del Setge de Barcelona i dins del conflicte bèl·lic de la Guerra de Successió (1700-1714). El 1716 Felip V, monarca absolutista, va implantar el decret de Nova Planta que suposà la imposició de la legislació castellana a Catalunya, i va adoptar un sistema que basava la riquesa de l’estat en les obligacions impositives dels súbdits i una nova estructuració administrativa.

També va infligir un càstig a Barcelona per la seva fidelitat a l'altre pretendent, Carles III d'Àustria, traslladant la Universitat de Barcelona a Cervera. Aquesta ciutat, a més a més, va rebre el privilegi d'imprimir i vendre tots els llibres d'ensenyament, des dels més elementals fins als textos universitaris, mesura que d'altra banda pretenia condemnar Barcelona a un cert ostracisme cultural.

Malgrat aquestes adverses condicions, els impressors van buscar subterfugis per escapar-se dels rigors borbònics. Així, quan imprimien obres les venien al·legant que eren romanents d'abans del decret, declaraven menys premses de les que tenien, ... Un document de la Confraria de Sant Jeroni reflecteix les condicions de precarietat de l'època que afectaven el món de la tipografia, cita com alguns llibreters i impressors volien escapolir-se de pagar el cadastre, un al·legant que no tenia botiga, o un altre que es declara pobre de solemnitat, algú inclús diu que no pot pagar el fisc perquè s'ha fet ermità.

Parades d'aviram” fragment del Born, pintura anònima del segle XVIII que representa el mercat a la zona on ara hi ha el passeig del Born. Abans havia estat una plaça escenari d'actes públics diversos. [Font: Història de Barcelona, T. 5, Barcelona, Enciclopèdia Catalana/Ajuntament de Barcelona, 1993]


Maria Oliver regenta l'obrador (1705-1733)

A la mort del seu marit i durant la minoria d'edat del seu fill Joan, Maria Oliver es va fer càrrec de la impremta del carrer dels Cotoners tal com així consta en diferents documents cadastrals. Però, a diferència d'altres dones d'impressors del segle XVII o XVIII, no va fer constar mai el seu propi peu d'impremta, i durant els anys que regentà l'obrador continuà publicant com a “Impremta de Joan Jolis”.

Aquests anys van ser particularment durs, primer pel conflicte bèl·lic i després pels rigors financers de l'administració borbònica. El document citat anteriorment de la Confraria de Sant Jeroni recull que de vídua només n'hi consta una i és la Maria Jolis, que posseïa una Botiga d'estampa però que no podia pagar entre altres coses perquè tenia un fill de poca edat (tenia 'només' 20 anys!).La Maria Oliver va morir el 1733.


Joan Jolis Oliver, tipògraf (1733-1759)

En Joan Jolis Oliver és el fill i successor d'en Joan Jolis Santjaume, amb el qual moltes vegades se'l confon. Va ser el darrer fill després de set noies i va néixer al cap de 20 anys del casament dels seus pares. No es documentat com a responsable de l'obrador fins a 1730 i no es té constància que fos gravador però si que n'imprimia. Va contractar a en Bernat Pla, com a aprenent. El treball que li va donar una certa repercussió va ser l'edició del primer Quixot il·lustrat de Miguel de Cervantes, el 1755.

Vida y hechos del ingenioso cavallero D. Quixote de la Mancha, I de Miguel de Cervantes, editat per Joan Jolis el 1755.
[Font: Biblioteca de Catalunya, Exposició La Il·lustració gràfica a llibres i revistes, 2013]

Va morir sense descendència el 9 de febrer de 1759 als 62 anys i va ser enterrat a Santa Maria del Mar.


Isabel Jolis Oliver (1682-1770)

L'Isabel Jolis Oliver filla d'en Joan Jolis Santjaume era gravadora de prestigi, professió que havia après del seu pare. Va ser la continuadora de la impremta del carrer dels Cotoners des del 1759, any del traspàs del seu germà Joan, fins a la seva mort, l'any 1770. L'Isabel va ser un dels abundants exemples de dones que es van encarregar, encara que de forma indirecta, d'un taller tipogràfic. Dins de la història de la impremta se'n poden documentar molts casos al segle XVII. L'Isabel Jolis a diferència de les altres no va tenir el seu propi peu d'impremta i feia servir el d'Hereus de Joan Jolis.

                                                                             Primera i darrera pàgina del romanço Cuento de un Rector de platxeria y de un Escolá quel servia, Barcelona, Hereus de Joan Jolis, 1760?
 [Font: Biblioteca Nacional de España]

Va editar algunes obres remarcables entre les que hi ha la segona edició del Quixot. L'Isabel va morir el 15 de gener de 1770.

Com el seu germà, no va tenir fills, era soltera i va deixar en herència l'obrador a en Bernat Pla originari de Rupit que en aquell moment era l'impressor i administrador de l'obrador. A partir d'aquest moment el nom de la impremta va ser 'Hereus de Joan Jolis' / 'Impremta de Bernat Pla' . Però això ja és una altra història...

Fruitera amb papallona i cargol, un dels motius més utilitzats com a colofó en innombrables edicions dels Jolis-Pla. [Font: Imma Socias Batet, Els impressors Jolis-Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII]





Més informació:

Sobre Joan Jolis i família:

Socias i Batet, Imma
  • Els impressors Jolis - Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII, Barcelona, Curial, 2001, 272 pp.
Diccionari Biogràfic de Dones
  • Isabel Jolis Oliver; Aquí
Mujeres impresoras en Barcelona
  • Isabel Jolis Oliver; Aquí

Sobre gravats:

Biblioteca de Catalunya
  • Exposició La Il·lustració gràfica a llibres i revistes, àmbits 1 i 2; Aquí
  • La Il·lustració gràfica a llibres i revistes 1/6; Aquí
  • La Il·lustració gràfica a llibres i revistes 2/6; Aquí

Sobre tipografia:

Unos tipos duros
  • On es pot trobar tota la informació per conèixer l'ofici de tipògraf; Aquí


Autora del text: Assumpta Verdaguer Autonell

divendres, 25 d’abril del 2014

Joan Jolis, impressor i gravador. 1a part

La vida i el treball de les persones a través del temps són per a nosaltres del tot desconeguts. Sabem potser d'aquesta o d'aquella societat o època però ens és molt difícil imaginar-nos la vida, desitjos i esforços de les persones anònimes que en formaven part. D'alguna manera ens queden petrificats en el temps, com restes arqueològiques no materials, invisibles i tampoc acabem de veure que som beneficiaris dels seus esforços i vida. Ens els imaginem força diferents, en alguns aspectes potser sí: condicions socials, sanitàries, econòmiques i tècniques, però en el que ésessencial, res no ha canviat. Com ara,les persones es casaven i tenien fills, com ara, hi havia gent que marxava del seu lloc d'origen per trobar-ne un altre amb més futur, com ara, hi havia gent que es movia per defensar els seus drets, també com ara la gent tenia els seus problemes amb els impostos de l'administració, com ara ...

Els estudis realitzats per l'Imma Socias sobre el gravat català a l'època del Barroc, i principalment el llibre "Els impressors Jolis - Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII" d'on hem tret gran part de la informació, fan possible acostar-nos a la vida i obra d'un torellonenc, Joan Jolis, que va ser un dels impressors i gravadors més representatius del Barroc català. La impremta fundada per ell i consolidada pels seus fills ha durat, amb diferents noms, fins a finals del segle XX. Finalment, també s'inclou aquí -en una segona part- la feina aportada per la seva vídua i fills perquè, encara que ja no relacionats directament amb Torelló, ens permeten acostar-nos una mica al paper de la dona i a la situació social a Barcelona entre els anys 1671 i 1770.

En Joan Jolis i Santjaume va néixer a Torelló (Sant Feliu de Torelló) el 1650. Els seus pares eren en Joan Jolis, pagès (es desconeix el seu possible parentiu amb els de “El Jolis” de Sant Vicenç, però és probable que el tingui, de fet, en Gerard Verdaguer en un treball que va fer sobre Les cases pairals de la Vall del Ges quan parla de El Jolis, cita a diferents Jolis escampats pel món i entre ells, en Joan Jolis impressor) i la seva mare Marianna Santjaume filla d'un sastre del poble. Eren cinc germans: en Pau paraire, en Jacint capellà, en Joan, el futur impressor i gravador, la Maria casada a Sant Vicenç amb Benet Estevanell i la Elisabet que es va casar amb l'impressor barceloní Rafael Figueró, d'origen manlleuenc. La seva mare, que va quedar vídua quan era força jove, es va tornar a casar amb en Joan Pau Archs, paraire, i vivia al carrer de les Palanques de Torelló (actual carrer del Pont). Quan va morir el 1671 va deixar tota la herència a en Pau, el fill gran que era paraire a Barcelona.

Segurament va ser després de la mort de la seva mare quan en Joan Jolis Santjaume s'instal·là a Barcelona; de fet, quan a l'any 1676 els impressors barcelonins inicien les gestions per constituir-se en confraria, el seu nom ja hi figura, juntament amb en Rafael Figueró i d'altres impressors. És molt probable que en aquests anys, en Joan no tingués un obrador propi i treballés al taller del seu cunyat com a oficial premsista. 

L'any 1676 en Joan Jolis es casa amb la Maria Oliver, de Barcelona, a la parròquia de Santa Maria del Mar, fet que fa pensar que encara que no tingués obrador propi, al menys gaudia de una certa estabilitat professional. Van tenir set filles: Maria, Francesca, Isabel (1682-1770), Maria Rosa, Gertrudis (monja-organista), Teresa, Flora i un fill, en Joan (1697-1759). 

La lluita per una confraria d'impressors 


L'establiment professional d'en Joan Jolis va coincidir amb les reivindicacions que pels volts de 1676 van dur a terme els impressors barcelonins per aconseguir la instauració de la seva confraria anomenada Sant Joan ante Portam Latinam, objectiu que finalment van aconseguir. Les disputes entre llibreters e impressors venien de lluny. Les demandes d'aquests darrers pretenien delimitar els respectius camps d'actuació, així com aconseguir la seva independència respecte de la Confraria de Sant Jeroni dels llibreters. 

Les diferències en la producció es reflectien en l'organització, ja que els llibreters eren considerats un col·legi d'artistes i, en canvi, els impressors s'aplegaven en la confraria de menestrals, fet que comportava la creença que els primers exercien un art liberal superior, mentre que els segons eren considerats uns artesans.
 En aquest gravat es poden veure alguns moments de la impressió d'un text, encara que no es feia en aquest ordre: confecció de pàgines amb els tipus de plom (material tòxic que els obligava a una estricta higiene personal), premsar-ho sobre paper i entintar les matrius.
[Imatge d'internet feta per Rudolf Koch (1876-1934), tipògraf, cal·lígraf i artista alemany]

Finalment, el 20 d'abril del 1684, la corporació municipal de Barcelona va concedir als impressors el permís per constituir-se en confraria. Entre els encarregats de facilitar els punts de les noves ordinacions a la comissió municipal s'hi troba en Joan Jolis.

L'obrador del carrer dels Cotoners 

En Joan Jolis es devia establir al carrer dels Cotoners (a prop del carrer Montcada) pels volts de 1679.

  
El carrer dels Cotoners en l'actualitat, una part va desaparèixer a l'obrir-se el carrer Princesa des d'on es feta la fotografia.
 [Foto d'Assumpta Verdaguer]


No se sap si va fundar una impremta nova o en va adquirir una de preexistent però era una època amb una conjuntura socioeconòmica favorable, que va propiciar una certa demanda de béns culturals i va impulsar un recanvi generacional en algunes de les impremtes més antigues de Barcelona substituïdes progressivament per generacions joves, entre ells en Rafael Figueró i en Joan Jolis. Cal destacar que entre les tipografies barcelonines de l'època existia una densa xarxa d'interrelacions que les portava no solament a compartir el mercat i els clients, sinó també a col·laborar entre elles.

La impremta del carrer dels Cotoners era un negoci fonamentalment familiar, on potser també treballava algun aprenent o oficial. Establir una impremta requeria un cert capital, ja que les premses no eren molt cares però les matrius, tipus, motlles i el metall per fondre els tipus eren cars. També es necessitava un local ampli on tenir els materials necessaris per les impressions.

Se sap que en Joan Jolis tenia dues o tres premses, és a dir, era una impremta petita i com la majoria de les tipografies de l'època a Barcelona, la d'en Joan Jolis realitzava tot el procés: imprimia, enquadernava els llibres, estampava les proves i, finalment, les podia vendre a la mateixa casa del carrer dels Cotoners, tal com consta en alguns dels seus peus d'impremta. 

La producció bibliogràfica (1679-1705) 

Eren freqüents en aquella època a Catalunya les associacions mixtes entre llibreters, impressors i a vegades mercaders per sufragar una edició, diferentment de com es feia a la resta de la península. A part dels llibres es feien gravats i s'imprimien. 

Al llarg d'aquests anys, en Joan Jolis va dur a terme una considerable activitat, si tenim en compte els més de seixanta títols de llibres, no només de caire ascètic o místic sinó també un ampli ventall d'obres de caire històric, literari i jurídic, que es coneixen amb el seu peu d'impremta, a més d'un nombre extraordinari d'estampes, butlles, romanços, auques, ... moltes de les quals dissortadament avui s'han perdut. L'edició més antiga coneguda d'en Jolis és de l'any 1679, encara que també podria haver fet algunes edicions a partir de 1676, any probable del seu establiment en aquest ofici i una de les edicions importants va ser el llibre dels Dessenganys del Apocalipsis d'en Magí Cases, 1694.

Va ser un dels pocs impressors de l'època amb marca pròpia. Es pot veure el seu nom al voltant del gerro. [Font: ImmaSocias i Batet, Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del sis­cents, D'Art, 1994, 20]


Joan Jolis, gravador 

Tot i que de la impremta Jolis se'n conserven nombrosíssims gravats, només se n'han localitzat dos de firmats per aquesta família, un que fa referència a la Mort de la sèrie dels Novíssims signat Iolis i realitzat per en Joan Jolis Santjaume i un altre Sant Cristòfol amb les lletres I.I. que tant poden correspondre a en Joan Jolis Santjaume com a algun del seus fills en Joan Jolis Oliver o la Isabel Jolis Oliver. 

També s'imprimien gravats de grans dimensions com es pot llegir en el contracte entre en Jolis i en Magí Cases, autor del llibre Desenganys del Apocalipsis, on també consta que a part d'il·lustrar l'esmentat llibre, en Joan Jolis també imprimiria una sèrie d'estampes sobre els Novíssims (Mort, Judici, Infern i Glòria) de grans dimensions (60 x 60 cm.) En aquella època aquest tipus de gravats eren penjats a l'interior de les esglésies, a la vista de tots els fidels, exemple clar de la importància de la cultura visual en el Barroc, quan gran part de la població era analfabeta i la imatge era un mitjà difusor d'idees i creences.


 
Gravat sobre la Mort de la sèrie els Novíssims. 
[Desenganys del Apocalipsis d'en Magí Cases, 1694]

Fins als darrers dies de la seva vida, en Joan Jolis va dur a terme una activa contribució al servei de la cultura gràfica, a més de lluitar, juntament amb els Figueró, per les reivindicacions dels impressors. El dia 11 de juny de 1705 va morir a Barcelona, i fou enterrat a Santa Maria del Mar, on encara avui es pot llegir, a prop del presbiteri, la inscripció de la làpida familiar: “Vas de Joan Jolis estamper i dels seus. Any 1745”.


 
Làpida de la tomba de Joan Jolis al terra de l'església de Santa Maria del Mar.
 [Foto d'Assumpta Verdaguer]


Més informació sobre Joan Jolis:


Socias i Batet, Imma: Alguns apunts biogràfics sobre Joan Jolis Santjaume, impressor i gravador barceloní del s. XVII, Aquí
Socias i Batet, Imma: Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del sis­cents, Aquí


Autora del text: Assumpta Verdaguer Autonell