L'ofici de tauler, el
referent a les persones que fan teules i obra cuita per
extensió (maons, cairons, toxanes, rajols, etc..), el tenim
documentat al nostre entorn a partir del segle XVI. En altres indrets
del nostre país també reben el nom de rajolers. Aquest ofici, i aquesta tipus de fabricació
de material constructiu va arribar a la península en època romana, amb un mode productiu que arriba gairebé fins als nostres dies amb molt pocs canvis. A la
Vall del Ges hi van haver teuleries o forns d'obra cuita, com a mínim des del segle XVI, fins a
principis dels anys seixanta del segle XX. Durant aquests anys les
teuleries de la Vall varen treballar sempre seguint el model
productiu tradicional, totalment manual, tant sols durant el segle XX
es va introduir la mecanització d'alguns dels processos
productius, insuficients però per arribar fins avui com a una indústria moderna. Pels
volts de 1960 tancarien les darreres explotacions de la Vall, i actualment no es
fabrica obra cuita al nostre entorn més immediat.
Vista de Torelló des del Puig de Terrades 1934. A l'angle inferior esquerra es pot veure l'edifici de l'antiga teuleria Benito situada entre els actuals carrers de Sant Bartomeu i Puigdessalit.
[Foto cedida per Eudald Vila i Soldevila]
El primer tauler
documentat a Torelló era en Jan de la Borda que entre el 1531 i 1560
fabricava teules per cobrir les teulades de les cases de la vila. Fins a mitjans
del segle XIX els taulers fabricaven principalment teules, d'aquí el
nom que reben. A partir de la industrialització, es va introduir l'ús del ferro forjat en
la construcció, cosa que va permetre aixecar edificis més amples, produint
un canvi en la manera tradicional de construir les cases. A partir d'aquest
moments es va generalitzar l'ús de maons cuits, o obra vista, per a
construir edificis. Aquest fet sumat al creixement demogràfic i del
parc immobiliari, va permetre que el nombre de teuleries creixés arreu.
Entre finals del segle XIX i inicis del XX, a la Vall va haver-hi un
gran creixement d'aquestes industries. A Sant Vicenç hi havia la teuleria d'en
Teta (família Puig) i la d'en Minguell (família Pratdesaba). A
Torelló hi havia la teuleria d'en Benito (cal Teuler), la Reig, la
Morató, la de Sanaiàs, la Padrós i la d'en Codinachs. També hi
havia teuleries que van funcionar puntualment, durant la construcció
de les colònies industrials o cases de pagès, un cas conegut és el
forn de la colònia de Borgonyà a Sant Vicenç o la teuleria del
Serrat a Sant Pere de Torelló.
Imatge de la teuleria del mas el Serrat, Sant Pere de Torelló 1905.
Les teularies com espai
productiu estaven formades per cinc espais diferenciats. El forn,
on es coïen les peces; el banc de terra o cantera, d'on s'extreia la
matèria prima; la bassa, on es pastava l'argila; l'obrador
on es donava forma a les peces; i l'assecador, on s'assecaven
i s'emmagatzemaven les peces abans de coures. El terme teuleria feia
referència al conjunt d'aquests espais, i generalment es
localitzaven a les afores de les poblacions. Els forns,
l'estructura de combustió on es courien les peces, eren excavats en
un marge, aprofitant un desnivell o bé eren construïts amb obra, i
s'aixecaven a prop dels bancs de terra.
La feina dels teulers començava arrencant la terra amb el pic i la pala. S'extreia l'argila bona del subsòl i es posava dins de la bassa. A la bassa, coberta d'aigua, s'hi tiraven els terrossos d'argila es desfeien i la terra es decantava i quedava llesta per ser treballada. Aquest procés permetia extreure-li les impureses, especialment els nòduls de calç, que podien trencar les peces un cop cuites. La bassa tenia certa inclinació i el fons era enrajolat. Així que l'explotació de la teuleria anava avançant, el punt d'extracció de l'argila cada vegada quedava més lluny de la bassa. Per resoldre aquest fet, a partir del segle XX, algunes teuleries utilitzarien un sistema de vagonetes que es desplaçaven sobre rails per acostar l'argila al punt de manofactura. La feina d'arrencar la terra s'acostumava a fer durant l'hivern.
Imatge d'un corró de fusta per donar forma a les teules. Eina de la teuleria Benito. Les teules es feien seguint dos passos. Primer s'omplia un motlle de ferro pla amb pasta, i després amb un corró com aquest se li donava la forma en tres dimensions.
[Foto de Santi Molera i Clota, 2005]
El treball d'emmotllar
es feia a l'obrador, on els taulers treballaven davant d'una
taula de fusta, amb motlles de fusta o ferro amb la forma de
la peça que volien aconseguir (teula, toxana, maó o cairó).
Posaven el motlle sobre la taula i l'omplien de pasta ben apretada,
emmotllar, així quedava la peça en moll. Perquè la pasta no
s'enganxés al motlle utilitzaven cendra, extreta de la
darrera fornada o aigua. Les peces més grosses com els toxos
s'emmotllaven directament al terra. Un cop la peça era feta la
deixaven al terra en una plaça o era, l'assecador, perquè
s'assequessin. D'aquesta manera les peces s'anaven acumulant fins que
eren suficients per omplir una fornada. Per coure
les peces calia que estiguessin ben seques perquè no es trenquessin
durant el procés de cocció.
Imatge d'un motllo de ferro per maons de la teuleria Morató.
[Foto de Santi Molera i Clota, 2004]
Per preparar la fornada
calia aplegar molta llenya, i carregar el forn de tal
manera que les peces no es malmetessin abans de la cocció. Així
calia posar les peces de més pes al fons del forn (toxanes), i les
peces més delicades a la part superior (teules), perquè no es
deformessin amb el pes de les altres peces. Un cop el forn carregat,
es tancava i es segellava la cambra de la càrrega o canó (al pis superior), i s'encenia la cambra de combustió (pis inferior o fogaina) amb llenya, que estava separat del pis superior per la graella o solera. Durant tres dies calia anar posant llenya al foc perquè aquest no s'apagués.
Passats els tres dies de cocció es deixava apagar el forn i
s'esperava que es refredes l'estructura, per no provocar xocs tèrmics que
poguessin trencar les peces. Un cop el forn ja s'havia refredat es
procedia a descarregar-lo. Se'n treien les peces i si estaven
ben cuites ja es podien utilitzar per a la construcció de les cases
de l'entorn.
SANTI MOLERA i CLOTA*
*Aquest article ha estat
possible gràcies a la informació facilitada per Josep Morató i
Ortuño, el darrer tauler de la Vall del Ges (entrevista feta a
Torelló, el 4 de desembre de 2004).
**Una versió radiofònica d'aquest article ha estat emès dins de la secció "Històries de la Vall" del programa Petit Comitè de Ràdio Ona de Torelló i Ràdio Voltregà.
