divendres, 28 de novembre de 2014

Apel·les Mestres a la Fontsanta







Apel·les Mestres, conegut artista de finals del segle XIX i principis del XX, va visitar el balneari de la Fontsanta per tal de prendre les aigües i fer salut. Com a dibuixant que va ser, ens va deixar uns apunts i dibuixos, testimoni del seu pas per la Vall del Ges.


El balneari de la Fontsanta i la seva època


El segle XIX va ser un segle de molts canvis a nivell social. Van començar a crear-se ateneus, orfeons, associacions de tot tipus: obreres, culturals..., teatres, escoles d'adults, ... La preocupació per la salubritat de pobles i ciutats va fer néixer una nova idea de salut coneguda com a 'higienisme'; junt amb el naturisme va portar a redescobrir l'efecte curatiu dels banys d'aigua: banys a rius, aigües termals, sulfuroses i banys de mar que s'utilitzaven com una mena de nou producte farmacològic.

En un primer moment es gestionava a nivell local, de manera que la gent de les diferents contrades afavorides per aquesta riquesa terapèutica la utilitzaven anant a prendre les aigües a peu de font i en festes i també es banyaven al riu o al mar.

És a mitjans del segle XIX quan, aprofitant aquests recursos i de cara a la promoció i comercialització d'aquestes aigües, es construeixen balnearis, llocs de descans i de teràpies d'aigua i de fangs. Hi havia balnearis a l'interior del país, d'aigües termals o sulfuroses; a la costa, a més d'aigües termals i sulfuroses n'hi havia d'aigua marina. Alguns balnearis tenien també un servei de distribució de garrafes d'aigua del balneari als domicilis.

Un segle i mig més tard, molts d'aquells balnearis han desaparegut, sigui per la falta d'aigua o la poca garantia que oferien ja les aigües en zones industrialitzades. Els balnearis que han sobreviscut continuen oferint els mateixos serveis millorats, alhora que ofereixen uns nous serveis d'aigua embotellada o de cosmètics d'origen termal que podem comprar a botigues i supermercats.

El balneari de la Fontsanta va ser un d'aquests balnearis creats al segle XIX: «En vista que cada dia es feia més cas d'aquesta aigua, i que els metges, barcelonins sobretot, no cessaven de recomanar-la, el 1847 el propietari Manuel Parrella construí l'edifici del balneari ajustat a les exigències del temps, junt amb la capella al costat, en honor a Sant Josep, i donà forma de parc natural a les terres immediates» (A. Dalmau. Les esncies de Sant Pere de Torelló, citat per A. Camprodon Torelló, vila d'estiueig, p.20).


El 1913 a la revista vigatana «Gazeta Montanyesa» hi podem trobar aquest anunci de promoció del balneari:

Anunci de la «Gazeta Montanyesa» Vic, 1913, 21 juny, nº 911.
[Citat per A. Camprodron. Torelló, vila d'estiueig]




 Balneari de la Fotsanta en ple rendiment.[Font:col·lecció l'Abans]

La «Sociedad de Atracción de Forasteros» constituïda a Barcelona el 1908, va ser la primera entitat de foment del turisme a tot Espanya. Tenia com a objectiu crear una imatge de Barcelona i de Catalunya favorable al mercat turístic ja incipient a alguns països d'Europa, i Torelló en participà. 
Les aigües medicinals de la Fontsanta, sulfuroses (font Pudenta) i ferruginoses (font de Ferro), eren molt apreciades per tothom, inclús pels animals de pastura que al passar-hi paraven a veure'n, segons un escrit del segle divuit reproduït en el llibre «Torelló, vila d'estiueig». 
Barcelona al segle XIX era una ciutat administrada pels militars, bruta i insalubre, amb una gran densitat de població i reclosa dins les seves muralles. A partir de 1854, després de fortes pressions socials i de greus problemes sanitaris, es va aconseguir enderrocar la muralla. Aquell segle, la ciutat va suportar importants pandèmies: cinc epidèmies de còlera, tres de febre groga i una de grip. A més, fou un moment de fortes revoltes polítiques: la «guerra del francès», les guerres entre els carlins i liberals, ..., de retorn dels evacuats de les guerres colonials i de conflictes laborals importants com el de les selfactines.
Per tal de parar les epidèmies s'organitzaven cordons sanitaris que impedien sortir de la ciutat, als seus espantats habitants, malalts o no, i així aconseguir la no propagació de la malaltia (com passa actualment en epidèmies actuals 'llunyanes', com és ara l'ebola).
Les famílies benestants barcelonines que aconseguien en un primer moment saltar-se el cordó sanitari, marxaven a poblacions veïnes algunes de les quals ara formen part de la ciutat de Barcelona: Sarrià, Gràcia, Horta, ... Es de suposar que d'altres ho aprofitaven per anar als balnearis a fer salut.
L'any 1854 va ser un any difícil per Barcelona ja que, a més de l'epidèmia de còlera la més dura de les cinc que hi va haver el segle XIX, es va declarar el 14 de juliol la vaga en contra de les selfactines. Aquest any tant complicat fou el triat per l'Apel·les Mestres per néixer.
Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936) era fill d'Elionor Oñós i Salvat i de Josep Oriol Mestres i Esplugues, arquitecte de la catedral de Barcelona i del Gran Teatre del Liceu. Va tenir un germà, Arístides, que morí als 49 anys. La família vivia en una casa ara desapareguda situada molt a prop de la catedral, «La Casa Vella».

La Casa Vella on vivia amb la seva família, dibuixada per Apel·les Mestres l'any 1912 sobre uns apunts de joventut (Llibre «La Casa Vella: reliquiari»). [Font: Internet]

L'Apel·les nen visitava sovint la seva veïna, l'antiga seu de Barcelona, de la que coneixia fins a l'última pedra: corredors, criptes, sepultures, campanars,... i també els dracs i els sers misteriosos de capitells i gàrgoles, amb qui mantenia sovint veritables converses dins d'aquella grandiositat misteriosa. Va ser, segons ell, el complement del seu món; també la seva àvia (la Padrineta) va ser per a ell font imaginativa a través de la narració de contes, llegendes, mites, romanços...



Imatge de la Catedral de Barcelona, cap el 1880, tal com la va conèixer l'Apel·les Mestres a la seva infància. [Font: Internet]
Artista polièdric i original, concebia l'art com un tot i no acceptava la divisió entre gèneres i subgèneres. Amb un gran sentit de l'humor i de la ironia, relativitzava les coses més «serioses» barrejant la sàtira i la tendresa.
Dominava la majoria de les tècniques artístiques, els seus dibuixos expressaven la seva visió mítica i vital del món i la cultura. Va aconseguir donar valor artístic a la il·lustració que fins aquell moment havia estat sols un complement de la part escrita; amb la seva aportació el dibuix va passar a ser considerat un art ple, travat harmònicament amb el text i formant un tot amb ell. 
En molts dels seus dibuixos hi apareixen papallones, libèl·lules, follets, gojes, fades,... Segons ell, les idees eren ''papallones'' com podem llegir en el poema seu La mort de la idea tot parlant dels morts en una guerra.



"¿Qui era? Tant se val: ¡carn de metralla!,
un de tants, un com molts,
¡un soldat de la pàtria!... ¿Ha mort per ella?
¡Doncs, un altre en son lloc!...

I allà dins d'aquell crani hi palpitava
un cervell creador,
i entre els replecs d'aquell cervell, la Idea,
¡el diví papalló!"


                                                  (Apel·les Mestres)


I els follets, per l'Apel·les Mestres sempre han simbolitzat l'esperit del bosc, de la casa, del món, en definitiva, l'esperit de la vida actual, passada i futura.



Follet conduint una papallona del llibre Liliana.
[Font: Internet]


Músic, moltes de les seves cançons són conegudes com a 'populars' al ignorar-se que l'autor és ell. Cançons infantils, d'excursió, ...


Tregueu-me, per Déu, aquesta sorpresa.
Digueu-me què he fet? He cantat, ja ho sé.
Però en fi, cantar no és pas cap proesa,
tot canta en el món i canta més bé.

Canten els ocells, canten les onades,
canten els canyars al bes de l’oreig
i canta el mestral per les serralades
i canten les fonts amb suau remoreig

insectes i flors i fins el silenci,
tot canta com sap, plorant o rient,
tot diu sa cançó, sense que res pensi
en si agrada a algú, ni si ningú el sent. 

Així mateix, doncs, i ja de naixensa,
sens saber perque jo també he cantat.
Per què preteneu dar-me’n recompensa
si no he fet res més que tot lo creat? 

(Apel·les Mestres) 
Poeta, narrador, comediògraf, decorador de llibres, folklorista (aconsellava als excursionistes de recollir costums i rondalles dels diferents llocs visitats). Va ser publicista i dibuixà cromos per incloure'ls a les rajoles de xocolata.


[Font:«Anuncis d'època» a Presència, 2-8 de gener de 2004]



Cromos per les rajoles de xocolata en tres sèries d'Apel·les Mestres. [Font: Internet]

Bon lector i observador atent, fugia de les falses grandiositats, dels actes sorollosos i multitudinaris. Sentia un cert escepticisme davant de la Fama i del Poder, i uns versos seus resumeixen bé aquesta actitud:

«D'aquesta professó que anomenem història
-i en Corpus sempitern repassa la memòria més
m'atrau la ginesta que els gegants»

Excursionista entusiasta i viatger infatigable, al final de la seva vida la seva afició va ser la de floricultor dedicant-se gairebé exclusivament a les hortènsies. Com dèiem abans, l'any 1869 la família Mestres va ser a Torelló per poder gaudir de les aigües de la Fontsanta. És coneguda aquesta seva estada gràcies a uns apunts i dibuixos fets per l'Apel·les, que tenia 15 anys, en una llibreta que sempre portava a sobre i que ara es guarda a la Biblioteca de Catalunya. No sabem si s'estaven al balneari mateix però el més probable és que visquessin a Torelló ja que hi ha molts dibuixos del poble que difícilment hauria pogut fer si haguessin estat instal·lats a la Fontsanta.



Camí de la Fontsanta (l'original és en color) del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». 
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]


Aquest quadern de dibuix titulat Torelló, sepbre. 1869 conté 40 fulls amb esbossos i apunts amb algunes anotacions manuscrites de l'artista. Hi podem veure dibuixats animals (ases, vaques, porcs, gossos), paisatges (muntanyes, marges de riu, ...), pagesos, un forner, la seva àvia, un soldat de Conanglell, algun apunt de la Fontsanta representat per mare i filles davant d'un pou, les «Alades» (Bellmunt) i les reproduïdes en aquest blog. S'hi poden trobar alguns dibuixos de Vic, com el Pont Vell, un canonge de la Catedral i una monja de la Caritat.


Pujada a Bellmunt: els dibuixos fan la forma del camí, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». 
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]


Començament del carrer Nou, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». 
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]



Com es pot veure, alguns dels dibuixos són a llapis i d'altres, de color, fets amb aquarel·la:

Placeta de la Rectoria on s'hi pot veure una dona dalt del balcó, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». [Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]


Plaça Vella, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869».
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
El rector d'Orís, imatge divertida del dibuixant novell, on ja es pot intuir l'artista consagrat, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869». [Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
Imatge de Torelló el 1869, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló, sepbre. 1869».
[Font: Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
Segons algunes cites, l'Apel·les Mestres hauria tornat a la Fontsanta alguns dies de juny o juliol de 1914; no hem pogut confirmar aquesta estada ni ens en consta cap dibuix. Feia temps que hi veia poc i a l'octubre d'aquell mateix any va quedar pràcticament cec.

Apel·les va néixer en una època convulsa i va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1936, quan començava un altre període extremadament convuls i dur. «Vaig néixer entre bullangues, el dia que em mori cauran llamps i trons del cel» (Apel·les Mestres).




Més informació:

Apel·les Mestres, Torelló, sepbre. 1869, 1 quadern d'esbossos (dibuixos, aquarel·les).

Sobre l'autor


Boada, Antoni. Apel·les Mestres: franciscà o descregut?, Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1980, 60 pp.
Verdaguer Autonell, Mª Assumpta. «Què hi feia l'Apel·les Mestres a Torelló el setembre de 1869?» a Programa de la Festa Major 1997, Torelló, Ajuntament, 1997, p.38–45.

La Fontsanta

Balneari Fontsanta. INDRETS OBLIDATS.
Camprodron i Rovira, Antoni. Torelló, vila d'estiueig. Cròniques 1851-1930, Torelló: edició autor, 2005. 
Molera i Clota, Santi. «El balneari de la Font Santa, tres deus d'aigua apreciades per les qualitats medicinals» a Torelló. Recull gràfic 1879-1965 (L'Abans), El Papiol, Efadós, 2001, p.180-185.

Salut i Balnearis

Asuin i Hervella, Josep Lluís. 105-Hospitalsprovisionals a la Barcelona del segle XIX. Les crisis sanitàries, Barcelona, Seminari Pere Mata. Universitat de Barcelona, 2002.
Molina Villar, Joan Josep. L’activitat balneària dels segles XIX i XX a Catalunya i Espanya, Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, 2010.


Text: Assumpta Verdaguer i Autonell


Tertúlia de Follets. [Font imatge: Internet]



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada