Pot tornar a passar?

Estem preparats si torna a passar?

El dissabte 17 d'octubre, durant la commemoració dels 75 anys de l’aiguat de Torelló al Cirvianum van confluir sentiments i idees. Entre els sentiments, el record de les víctimes i condol unànime pels familiars i veïns que ho van viure. Per la part de les idees, les explicacions del meteoròleg Francesc Mauri i la geògrafa Dolors Codinachs del perquè va passar i del com es pot evitar. Almenys tres idees van quedar clares: van ser unes condicions de precipitació excepcionals, els efectes van ser devastadors per haver urbanitzat la plana d’inundació del riu i, la més impactant per a tots, pot tornar a passar. 

Pel que fa al primera dada, del 16 al 21 d’octubre de 1940 van ploure 1950 l/m2, mesurats a l’estació de referència de Sant Llorenç de Cerdans (el Vallespir), gaire bé el triple del que plou de mitjana en tot un any. Les condicions meteorològiques van ser doncs excepcionals. Fins al segle XIX Torelló havia crescut a partir del nucli de la sagrera allunyat de la plana d’inundació del riu. Llavors estava a resguard d’una inundació. Amb el creixement demogràfic es va urbanitzar aquesta plana amb construccions de pedra i tàpia. Per tant, uns situació extremadament vulnerable als efectes d’un aiguat excepcional. Les inundacions extraordinàries tenen un període de retorn d’uns 500 anys. Això vol dir que s’esdevenen molt de tan en tant (de mitjana passen centenars d’anys entre un episodi i l’altre). No obstant, hi ha la probabilitat, per remota que sigui, que tornin a succeir en qualsevol moment, aquesta tardor mateixa per exemple.

Imatge de la canalització del Ges en el seu tram final dins del nucli urbà de Torelló. Imatge de Teo Gómez (Wikipedia)

La qüestió és si estem preparats per reduir-ne l’impacte. Avui en dia els sistemes de prevenció meteorològica i de protecció civil estan molt avançats, a anys llum dels que hi havia durant la misèria de la postguerra. Aquest fet junt amb la major solidesa constructiva dels edificis actuals fan preveure uns efectes menys devastadors, sobretot, i el més important, pel que fa a possibles víctimes humanes. Aquesta és la part positiva. La negativa és que no hem après a conviure amb el riu. La saviesa popular dels nostres avantpassats queda reflectida en la dita “vora el riu no hi facis el niu” (on era el poble abans del segle XIX?). Doncs bé, fins i tot desprès d’aquell aiguat hem urbanitzat el que quedava de la plana d’inundació periurbana vora el Ges i el Ter. Per més murs de contenció i esculleres que domestiquen el riu, els danys materials d’una inundació excepcional de centenars d’anys de retorn són previsibles i en la situació actual només podem confiar en els serveis de prevenció i emergència. A part d’això poca cosa podem fer més, a menys que ens plantegem desurbanitzar la plana d’inundació. 

Ara bé, dit això, on si podem actuar és minimitzant els riscos de les inundacions més freqüents, aquelles que passen cada 5-10 anys. Un primer punt juga a favor. Als anys 40 els boscos del conjunt de la conca estaven fortament explotats i pel que fa al riu, quasi no hi havia bosc de ribera, només arbres o grups d’arbres aïllats. Davant la manca de coberta vegetal la gran força de l’aigua va arrossegar enormes quantitats de sediments que van augmentar el calat (alçada) de la riuada, contribuint als efectes devastadors de l’aiguat. Amb les capçaleres reforestades actuals hi tenim part de guanyat. La segona part l’hem de guanyar encara, però ho podem fer: renaturalitzant els rius allà on es pugui. En efecte, la millor prevenció i defensa efectiva és restaurar i mantenir el bosc de ribera amb les espècies vegetals autòctones millor adaptades (com salzes i verns), recuperar els braços interns del riu, així com les basses i llacunes interiors, els meandres i les illes fluvials. Amb un bosc de ribera en condicions i la complexitat hidromorfològica es retenen sediments i s’esmorteeix l’energia de l’aigua i com a conseqüència, es redueixen els efectes de les riuades. Per tant, es tracta de no continuar urbanitzant més la plana d’inundació i recuperar la naturalitat del riu, sobretot fora dels nuclis urbans, però no només. Podem recuperar i de pas dignificar el tram final del riu Ges a Torelló, desendegant part de la canalització i recuperant la vegetació de ribera herbàcia (boga i canyís) i de salzes arbustius, que substitueixi almenys en part la vegetació ruderal (“males herbes”) existent. Això no significa treure els murs de contenció, però si el canalet central que no té cap altra funció que no sigui l’estètica ja tronada dels anys 80. Al centre d’Europa fa temps que s’està retornant la naturalitat als rius, no només perquè així es prevenen els efectes de les inundacions, sinó també perquè es recupera i es dignifica un espai natural, se n’incrementa la biodiversitat i alhora, se’l deixa preparat perquè en podem gaudir, tant la nostra com les properes generacions.        

Text:

Jordi Camprodon

Dr. en Biologia. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya