Apel·les
Mestres, conegut artista de finals del segle XIX i principis del XX,
va visitar el balneari de la Fontsanta per tal de prendre les aigües
i fer salut. Com a dibuixant que va ser, ens va deixar uns apunts i
dibuixos, testimoni del seu pas per la Vall del Ges.
El
balneari de la Fontsanta i la seva època
El
segle XIX va ser un segle de molts canvis a nivell social. Van
començar a crear-se ateneus, orfeons, associacions de tot tipus:
obreres, culturals..., teatres, escoles d'adults, ... La preocupació
per la salubritat de pobles i ciutats va fer néixer una nova idea de
salut coneguda com a 'higienisme'; junt amb el naturisme va portar a
redescobrir l'efecte curatiu dels banys d'aigua: banys a rius, aigües
termals, sulfuroses i banys de mar que s'utilitzaven com una mena de
nou producte farmacològic.
En
un primer moment es gestionava a nivell local, de manera que la gent
de les diferents contrades afavorides per aquesta riquesa terapèutica
la utilitzaven anant a prendre les aigües a peu de font i en festes
i també es banyaven al riu o al mar.
És
a mitjans del segle XIX quan, aprofitant aquests recursos i de cara a
la promoció i comercialització d'aquestes aigües, es construeixen
balnearis, llocs de descans i de teràpies d'aigua i de fangs.
Hi havia balnearis a l'interior del
país, d'aigües
termals o sulfuroses;
a la costa, a més d'aigües
termals i sulfuroses n'hi
havia d'aigua marina. Alguns
balnearis tenien també un
servei de distribució de garrafes d'aigua del balneari als
domicilis.
Un
segle i mig més tard, molts d'aquells balnearis han desaparegut,
sigui per la falta d'aigua o la poca garantia que oferien ja les
aigües en zones industrialitzades. Els balnearis que han sobreviscut
continuen oferint els mateixos serveis millorats, alhora que
ofereixen uns nous serveis d'aigua embotellada o de cosmètics
d'origen termal que podem comprar a botigues i supermercats.
El
balneari de la Fontsanta va ser un d'aquests balnearis creats al segle XIX: «En
vista que cada dia es feia més cas d'aquesta aigua, i que els
metges, barcelonins sobretot, no cessaven de recomanar-la, el 1847 el
propietari Manuel Parrella construí l'edifici del balneari ajustat a
les exigències del temps, junt amb la capella al costat, en honor a
Sant Josep, i donà forma de parc
natural a les terres immediates»
(A.
Dalmau. Les
essències
de Sant Pere de Torelló,
citat per A.
Camprodon Torelló,
vila d'estiueig,
p.20).
El
1913 a la revista vigatana «Gazeta Montanyesa» hi podem
trobar aquest anunci de promoció del balneari:
 |
Anunci
de la «Gazeta Montanyesa» Vic,
1913, 21 juny, nº 911.
[Citat
per A. Camprodron. Torelló,
vila d'estiueig]
|
Balneari de la Fotsanta en ple rendiment.[Font:col·lecció l'Abans]
La
«Sociedad de Atracción de Forasteros»
constituïda
a Barcelona el
1908, va
ser
la primera entitat de foment del turisme a tot Espanya. Tenia com a
objectiu
crear una imatge de Barcelona i
de
Catalunya
favorable
al mercat turístic ja incipient a alguns països d'Europa, i
Torelló en participà.
Les
aigües medicinals de la Fontsanta, sulfuroses
(font Pudenta) i
ferruginoses (font de Ferro),
eren molt apreciades per
tothom, inclús pels animals
de pastura que al passar-hi
paraven a veure'n, segons un
escrit del segle divuit reproduït en el llibre
«Torelló, vila d'estiueig».
Barcelona
al segle XIX era una ciutat administrada
pels militars, bruta
i insalubre, amb
una gran densitat
de població i
reclosa
dins les seves muralles. A
partir
de 1854,
després
de fortes pressions socials i
de greus problemes sanitaris,
es
va
aconseguir enderrocar
la muralla. Aquell
segle, la
ciutat va suportar
importants
pandèmies:
cinc
epidèmies
de
còlera,
tres
de
febre
groga i
una
de
grip. A
més, fou
un
moment de fortes
revoltes
polítiques:
la
«guerra del francès», les
guerres
entre
els carlins
i
liberals,
..., de
retorn
dels
evacuats de les
guerres colonials i
de
conflictes
laborals importants
com
el de
les selfactines.
Per
tal de
parar les epidèmies s'organitzaven
cordons sanitaris que impedien
sortir de la ciutat, als
seus espantats
habitants, malalts o no, i
així aconseguir
la no propagació de la malaltia (com
passa actualment
en epidèmies actuals 'llunyanes',
com és ara
l'ebola).
Les
famílies benestants barcelonines que aconseguien en un primer
moment saltar-se el cordó sanitari, marxaven a poblacions veïnes
algunes de les quals ara formen part de la ciutat de Barcelona:
Sarrià, Gràcia, Horta, ... Es de suposar que d'altres ho
aprofitaven per anar als balnearis a fer salut.
L'any
1854 va ser un any difícil
per Barcelona
ja que, a
més de l'epidèmia
de còlera la més
dura de les
cinc que hi
va haver el segle XIX, es va
declarar
el 14 de juliol la
vaga en contra de les selfactines.
Aquest any
tant complicat fou
el triat
per l'Apel·les Mestres per
néixer.
Apel·les
Mestres i Oñós (1854-1936) era fill d'Elionor Oñós i Salvat i de
Josep Oriol Mestres i Esplugues, arquitecte de la catedral de
Barcelona i del Gran Teatre del Liceu. Va tenir un germà, Arístides,
que morí als 49 anys. La família vivia en una casa ara desapareguda
situada molt a prop de la catedral, «La Casa Vella».
 |
La
Casa Vella on vivia amb la seva família, dibuixada per Apel·les
Mestres l'any 1912 sobre uns apunts de joventut (Llibre «La Casa
Vella: reliquiari»). [Font:
Internet]
|
L'Apel·les
nen visitava sovint la seva veïna, l'antiga seu de Barcelona,
de la que coneixia fins a l'última pedra: corredors, criptes,
sepultures, campanars,... i també els dracs i els sers misteriosos
de capitells i gàrgoles, amb qui mantenia sovint veritables
converses dins d'aquella grandiositat misteriosa. Va ser, segons ell,
el complement del seu món; també la seva àvia (la Padrineta)
va ser per a ell font imaginativa a través de la narració de
contes, llegendes, mites, romanços...
 |
| Imatge
de la Catedral de Barcelona, cap el 1880, tal com la va conèixer
l'Apel·les Mestres a la seva infància. [Font: Internet] |
Artista
polièdric i original, concebia l'art com un tot i no acceptava la
divisió entre gèneres i subgèneres. Amb un gran sentit de l'humor
i de la ironia, relativitzava les coses més «serioses» barrejant
la sàtira i la tendresa.
Dominava
la majoria de les tècniques artístiques, els
seus dibuixos expressaven la
seva visió mítica i vital del món i la cultura. Va
aconseguir donar valor artístic a la il·lustració que
fins aquell moment
havia estat sols un complement de la part escrita; amb la seva
aportació el dibuix va
passar a ser considerat
un art ple, travat harmònicament amb el text i formant un tot amb
ell.
En
molts dels seus dibuixos hi apareixen papallones, libèl·lules,
follets, gojes, fades,... Segons ell, les idees
eren ''papallones''
com podem llegir en el poema seu
La mort de la idea tot
parlant
dels morts en una guerra.
"¿Qui era? Tant se val: ¡carn de metralla!,
un de
tants, un com molts,
¡un soldat de la pàtria!... ¿Ha mort per
ella?
¡Doncs, un altre en son lloc!...
I
allà dins d'aquell crani hi palpitava
un cervell creador,
i
entre els replecs d'aquell cervell, la Idea,
¡el diví papalló!"
(Apel·les
Mestres)
I
els follets, per l'Apel·les Mestres sempre han simbolitzat l'esperit
del bosc, de la casa, del món, en definitiva, l'esperit de la vida
actual, passada i futura.
 |
Follet
conduint una papallona del llibre Liliana.
[Font:
Internet]
|
Músic,
moltes de les seves cançons són conegudes com a 'populars' al
ignorar-se que l'autor és ell. Cançons infantils,
d'excursió, ...
Tregueu-me, per Déu,
aquesta sorpresa.
Digueu-me què he fet? He cantat, ja ho sé.
Però
en fi, cantar no és pas cap proesa,
tot canta en el món i canta
més bé.
Canten els ocells,
canten les onades,
canten els canyars al bes de l’oreig
i
canta el mestral per les serralades
i canten les fonts amb suau
remoreig
insectes i flors i fins
el silenci,
tot canta com sap, plorant o rient,
tot diu sa
cançó, sense que res pensi
en si agrada a algú, ni si ningú el
sent.
Així
mateix, doncs, i ja de naixensa,
sens saber perque jo també he
cantat.
Per què preteneu dar-me’n recompensa
si no he fet
res més que tot lo creat?
(Apel·les
Mestres)
Poeta,
narrador, comediògraf, decorador de llibres, folklorista
(aconsellava als excursionistes de recollir costums i rondalles dels
diferents llocs visitats). Va ser publicista
i dibuixà cromos per
incloure'ls
a les
rajoles de xocolata.
 |
| [Font:«Anuncis
d'època» a
Presència, 2-8 de gener de 2004] |
 |
Cromos
per les rajoles de xocolata en tres sèries d'Apel·les Mestres. [Font:
Internet]
|
Bon
lector i observador atent, fugia de les falses
grandiositats, dels actes sorollosos i multitudinaris. Sentia un cert
escepticisme davant de la Fama i del Poder, i uns versos seus
resumeixen bé aquesta actitud:
«D'aquesta
professó que anomenem història
-i
en Corpus sempitern repassa la memòria més
m'atrau
la ginesta que els gegants»
Excursionista
entusiasta i viatger infatigable, al final de la seva vida la seva
afició va ser la de floricultor dedicant-se gairebé exclusivament a
les hortènsies. Com
dèiem abans, l'any 1869 la família Mestres va ser a Torelló per
poder gaudir de les aigües de la Fontsanta. És coneguda aquesta
seva estada gràcies a uns apunts i dibuixos fets per l'Apel·les,
que tenia 15 anys, en una llibreta que sempre portava a sobre i que
ara es guarda a la Biblioteca de Catalunya. No sabem si s'estaven al
balneari mateix però el més probable és que visquessin a Torelló
ja que hi ha molts dibuixos del poble que difícilment hauria pogut
fer si haguessin estat instal·lats a la Fontsanta.
 |
Camí
de la Fontsanta
(l'original és en color) del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló,
sepbre. 1869».
[Font:
Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
|
Aquest
quadern de dibuix titulat Torelló,
sepbre.
1869
conté
40 fulls amb esbossos i apunts amb algunes anotacions manuscrites de
l'artista. Hi podem veure dibuixats animals (ases, vaques, porcs,
gossos), paisatges (muntanyes, marges de riu, ...), pagesos, un
forner, la seva àvia, un soldat de Conanglell, algun apunt de la
Fontsanta representat per mare i filles davant d'un pou, les «Alades»
(Bellmunt) i les reproduïdes en aquest blog. S'hi poden trobar
alguns dibuixos de Vic, com el Pont Vell, un canonge de la Catedral i
una monja de la Caritat.
 |
Pujada
a Bellmunt: els dibuixos fan la forma del camí, del quadern
d'Apel·les Mestres «Torelló,
sepbre. 1869».
[Font:
Programa de la Festa Major
de Torelló, 1997]
|
 |
Començament
del carrer Nou, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló,
sepbre. 1869».
[Font:
Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
|
Com
es pot veure, alguns dels dibuixos són a llapis i d'altres, de
color, fets amb aquarel·la:
 |
Placeta
de la Rectoria on s'hi pot veure una dona dalt del balcó, del
quadern d'Apel·les Mestres «Torelló,
sepbre. 1869». [Font:
Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
|
 |
Plaça
Vella, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló,
sepbre. 1869».
[Font:
Programa
de la Festa Major de Torelló, 1997]
|
 |
El
rector d'Orís, imatge divertida del dibuixant novell, on ja es pot
intuir l'artista consagrat, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló,
sepbre. 1869». [Font:
Programa
de la Festa Major de Torelló, 1997]
|
 |
Imatge
de Torelló el 1869, del quadern d'Apel·les Mestres «Torelló,
sepbre. 1869».
[Font:
Programa de la Festa Major de Torelló, 1997]
|
Segons
algunes cites, l'Apel·les Mestres hauria tornat a la Fontsanta
alguns dies de juny o juliol de 1914; no hem pogut confirmar aquesta
estada ni ens en consta cap dibuix. Feia temps que hi veia poc i a
l'octubre d'aquell mateix any va quedar pràcticament cec.
Apel·les
va néixer en una època convulsa i va morir a Barcelona el 19 de
juliol de 1936, quan començava un altre període extremadament
convuls i dur. «Vaig néixer entre bullangues, el dia que em mori
cauran llamps i trons del cel» (Apel·les Mestres).
Més
informació:
Apel·les Mestres, Torelló,
sepbre. 1869, 1 quadern d'esbossos (dibuixos, aquarel·les).
Sobre l'autor
Boada, Antoni. Apel·les
Mestres: franciscà o descregut?,
Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1980, 60 pp.
Verdaguer Autonell, Mª Assumpta. «Què
hi feia l'Apel·les Mestres a Torelló el setembre de 1869?» a
Programa
de la Festa Major 1997,
Torelló, Ajuntament, 1997, p.38–45.
La
Fontsanta
Balneari
Fontsanta. INDRETS OBLIDATS.
Camprodron i Rovira, Antoni.
Torelló, vila
d'estiueig. Cròniques 1851-1930,
Torelló: edició autor, 2005.
Molera i
Clota, Santi. «El
balneari de la Font Santa, tres deus d'aigua apreciades per les
qualitats medicinals»
a Torelló.
Recull gràfic 1879-1965
(L'Abans),
El Papiol, Efadós, 2001, p.180-185.
Salut i Balnearis
Text:
Assumpta
Verdaguer i Autonell
 |
Tertúlia de Follets. [Font
imatge: Internet]
|
