El pou de glaç de Puigbacó

Malgrat no disposar de documentació antiga, des de fa molts anys sabem de l'existència d'un pou de glaç a l'entorn de Puigbacó. A l'any 1876, Mn. Pau Parassols i Pi en la seva monografia històrica de San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián, ja feia esment de la presencia del citat pou al costat obac del turó de Puigbacó, a tocar de la via del ferrocarril que s'acabava de construir. L'autor explicava que en aquells moments el pou feia anys que estava abandonat i que en el seu interior hi havia crescut un arbre. Parassols associava aquestes restes a l'època dels romans, qüestió que Mn. Fortià Solà i Moreta a la seva Història de Torelló (1948) va desmentir sense aportar més dades. 

Durant anys les restes del pou foren objecte de visita per part de buscadors de tresors locals. Pels volts dels anys setanta, el propietari de la casa de pagès, aprofitant que havia de construir una bassa per la granja de porcs de la casa, i cansat de les continues visites, va acabar d'enderrocar la part més visible de les runes fins aleshores existents. Actualment es conserven les bases d'uns murs de còdols lligats amb morter de calç que semblen dibuixar una planta quadrangular, i que queden seccionades per les parets de formigó de la bassa, a pocs metres de la via del tren, a [42°03'16.0"N 2°16'19.1"E]. 

Més enllà d'aquestes dades, tant sols coneixem la descripció que va fer Francisco De Zamora en el seu Diario de los viajes hechos en Cataluña, on retratava la vila en la seva visita del 21 de juliol de 1787, i ens explicava: "Hay en San Felío una tradición de que quién introdujo el uso de la nieve y su conservación en el pozo fue un tal Cerquias [Xerqueries?], que de este pueblo se trasladó a Valencia, desde donde se extendió generalmente". Sembla doncs que al segle XVIII el pou de glaç estava en funcionament, el 1845, però, un altre il·lustre viatjant, Pascual Madoz visitava la vila, i en la seva descripció al Diccionario-estadístico-histórico de España, ja no feia esment a cap pou de glaç.

Vista de la ubicació de l'antic pou de glaç entre la via del tren i la casa de Puigbacó. 

[SMC, 2003]

Els pous de glaç, pous de gel, ventisquers, neveres, cases de neu, pous de neu, poues o caves (segons la zona) son unes construccions fetes foradant el terra en les zones on neva durant l'hivern. Generalment una nevera era un pou circular, si bé se'n coneixen alguns de planta quadrada. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció del gel, tot i que de vegades també disposaven d'una entrada inferior per a facilitar el treball. Tot i que es coneixien des de l'època dels romans, a casa nostra es van desenvolupar significativament entre els segles XVI i XIX, fins a l'aparició de les fàbriques de gel modernes. L'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important en algunes àrees en que involucrava una part significativa de la població rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental, i els pous de glaç més propers que coneixem estan situats a la zones del Moianès (Castellterçol) i al Congost (Aiguafreda).

Detall d'un dels murs del pou de glaç seccionat per una bassa sota la casa de Puigbacó. 

[SMC, 2003]

El gel que s'extreia d'aquest pous era transportat fins als grans nuclis de població on era utilitzat per a la conservació i el transport d'aliments, o per a finalitats medicinals, principalment per rebaixar els estats fabrils (la primera obra monogràfica europea sobre l'ús del gel és el Tratado de la nieve y del uso della, editat a Sevilla, el 1569 per un metge valència, el xativí Francisco Franco). També hi havia un consum que alguns autors anomenen lúdic d'aliments freds com els gelats, o les begudes.

La Producció i els treballs als pous de glaç començaven a la primavera, després de les darreres nevades. Les feines començaven amb la recollida de la neu amb pales, que es portava i s'emagatzemava als pous, on era premsada per convertir-la en gel. Després calia trepitjar-la i compactar-la, aquesta tasca tenia una doble finalitat: disminuir el volum de la matèriat i conservar-la durant el màxim temps possible en forma de gel. Un cop la neu estava compactada es cobria el gel amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni per conservar-la aïllada termicament. Arribats a l'estiu es comercialitzava el producte en forma de blocs de gel. El gel es tallava en blocs que seguidament eren transportats a lloms d'animals de tir fins al lloc de consum, principalment les grans ciutats. Aquesta operació sempre es feia durant la nit, per evitar que es fongués el mínim possible.

La progressiva implantació de fàbriques industrials de gel a les ciutats, a finals del segle XIX i inicis del XX, va deixar en desús el sistema tradicional dels pous de glaç. En molts indrets, encara fins els anys seixanta del segle XX, calia anar a comprar barres de gel per alimentar les primeres neveres domèstiques. Però amb l'aparició dels frigorífics i la producció de gel de  forma industrial, s'evità la dependència de la meteorologia i per tant s'acabava la utilitat dels antics pous, que quedarien obsolets, així com les tècniques tradicionals de recol·lecció, emmagatzematge, extracció i transport vinculats a aquest ofici.

Ubicació del Pou de glaç de Puigbacó a GoogleMaps

Bibliografia:

AMIGÓ i ANGLÈS, Ramon (2002): El tràfic amb el fred, al camp de Tarragona (segles XVI-XIX), Serra d'Or (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), Barcelona.
CRUZ OROZCO, Jorge (2002): Els paisatges del fred, Mètode, núm.36. València.
De ZAMORA, Francisco (1787): Diario de los viajes hechos en Cataluña. Pp. 68-69, Barcelona: Curial, 1973.
GALLARDÓ, Antoni (1933): El Glaç natural, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Club Alpí Català, núm. 455, XLIII, pp. 137-142. Barcelona.
MADOZ, Pascual (1845): Diccionario-estadístico-histórico de España, Pp. 415-416. Madrid.
SOLÀ i MORETA, Fortià Prbe. (1948): Història de Torelló, Volum I, Gráficas Marina, Barcelona.
PARASSOLS i PI, Pau (1876): San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián.

Santi Molera i Clota

L'Avi Marino

“Era tan de la broma que fins i tot ens va gastar l’última morint-se el dia dels Sants Innocents”. Aquesta frase la vam sentir uns quants cops els dies 29 i 30 del passat mes de desembre durant la vetlla del meu avi, l’avi Marino. En “Marinus”, tal i com li deia molta gent, ens va deixar als 92 anys la nit del 28 de desembre. I és cert, una de les coses que més ens recordaven els que ens van acompanyar aquells dies és que a l’avi li agradava molt explicar anècdotes divertides que havia viscut. Potser a alguns us pot sorprendre, fins i tot semblar de mal gust, que ens poguessin fer aquest comentari, però us he de confessar que al final fins i tot un servidor el va fer. I si és així és perquè moltes de les anècdotes que li agradava explicar tenien relació precisament amb la mort ja que havia estat funerari.

Antic carro funerari de Torelló empolainat per a enterraments de primera classe.

Funerària Xicoy [Foto: Raimond Götze, 1931]

I és que l’avi era fill i nét de funeraris i, per tant, havia conviscut tota la vida amb aquesta professió. Potser per això, per poder conviure amb un ofici com aquest, es va acostumar a prendre’s la vida amb sentit de l’humor.

“Una vegada”, em va explicar, “vam haver de fer al cementiri l’autòpsia d’un que havia mort d’accident. Va venir un Guardia Civil i ens va preguntar ‘son ustedes de la funeraria’ i jo li vaig contestar ‘si, para servirle a usted’ i ell em va contestar ‘la madre que lo parió!’”.

A l’avi també li agradava recordar-nos que amb només 13 anys el seu pare el va enviar a Sant Feliu de Guíxols a fer de mosso a un comerç que venia de tot. Un viatjant de ferreteria un dia a can Bofill de Torelló va comentar que a Sant Feliu necessitaven un noi dels encàrrecs, el meu besavi ho va sentir i el viatjant es va emportar el vailet. El jove Marino vivia amb aquella família, que no tenia fills, i era allà quan va esclatar la guerra civil. Probablement això va ajudar a convertir-lo en un home molt fet a la seva i a qui li agradava molt voltar.

"Arxiu de la memòria: Torelló (1931 - 1955)". 
Entrevista realitzada a Torelló, 25 de juliol de 2006

Aquestes i moltes altres històries, però, no només ens les explicava a la família, sinó que li agradava molt explicar-les a tothom. Potser per això va ser un dels protagonistes de l’excel·lent feina de recuperació de la memòria històrica que va fer, i encara fa, el Cosidor Digital amb un documental amb entrevistes a gent gran del poble. Tot plegat va fer que es convertís en un personatge força conegut a Torelló i també als pobles del voltant. De fet, segur que era un dels funeraris més vells del país, sinó el que més.

Ens ha deixat, doncs, una d’aquelles persones “singulars”, tal i com el va definir el mossèn durant la cerimònia religiosa de comiat. Però la seva memòria perdurarà entre tots aquells que el van conèixer “i que sempre s’alegraven de veure’m pel carrer i no pas a la funerària”.

*Escrit per: Enric Xicoy i Comas. Article publicat el 16 de gener de 2014 a: www.osona.com 
**Vídeo gravat el 25 de juliol de 2005. "Arxiu de la memòria: Torelló (1931 - 1955)" El Cosidor Digital.

Joan Font i Fabregó.

Amb aquesta nova entrada, des del Cosidor Digital volem començar el 2014 amb una nova línia d'entrevistes a Personatges d'avui de la Vall del Ges, volem deixar testimoni de persones que destaquen en aquests moments per les seves vivències, creativitat o treball. Iniciem aquest nou projecte amb una entrevista a Joan Font i Fabregó (Torelló 1951), creador i propietari del grup alimentari Bon Preu. 

En Joan Font ens narra algunes coses de la seva vida, des del seu pas per l'escola Rocaprevera, com era el Torelló dels anys 50 i 60 o el treball a la bacallaneria familiar del carrer del Pont, que amb només nou anys s’aixecava de matinada per ajudar el seu pare a muntar la parada de bacallà i pesca salada als mercats d’Osona. També ens explica els seus viatges per l'Europa dels 70, que el varen inspirar a obrir el seu primer supermercat, que seria la llavor de l'actual grup Bon Preu. Us convidem doncs a gaudir de l'entrevista.

Joan Font va ser l’únic empresari que va formar part del Consell Assessor per a la Transició Nacional, per tal d'assessorar a la Generalitat en el procés de transició nacional i assoliment del referèndum per la independència.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN)

També és president d'Ausa Futur i membre del Consell Assessor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UPF. El 2008 va rebre el Premi d'Honor Lluís Carulla per haver desenvolupat un model econòmic pensat i dirigit des del territori i arrelat al país.

Espot gravat per a Televisió de Torelló (1984)