El 3 de juny del 1990, es disputava la darrera jornada de la temporada de futbol de la Segona Regional, el C.F. Torelló i la U.E. Centelles es jugaven l'ascens directa de categoria per pujar a Primera Regional. El Torelló havia de guanyar el partit per ascendir directament, els de Centelles en tenien prou amb l'empat.
Al camp municipal d'esports de Torelló s'hi van aplegar unes 2.500 persones per seguir intensament el matx de màxima rivalitat comarcal. Els dos equips s'ho jugaven tot a cara o creu, i el partit va ser dur, tens i una mica més... Al minut 22 de la segona part ja s'havien ensenyat 15 targetes grogues i s'havia expulsat a sis jugadors, tres de cada equip.
Aquí teniu el vídeo de com va anar:
Hi ha grans discrepàncies sobre l'origen dels fets; la crònica del Setmanari Torelló atribueix l'inici dels aldarulls als seguidors del Centelles i segons el Mundo Deportivo, van ser els de Torelló que van començar la tangana.
Si ho vas viure en directe, ens agradaria molt compartir la teva versió dels fets.
L'àrbitre va decidir suspendre el partit, que es va jugar el següent diumenge a porta tancada. El Centelles va empatar a l'últim minut i aconseguí l'ascens a primera regional.
Marc Peiron El problema de fons és el monstre que s'ha creat entorn del futbol. En tots nivells. Un esport en què part de l'afició s'ha cregut tant el tema de defensar els colors de la samarreta fins al punt en què es començar a insultar per insultar, a agredir per agredir... o arribar a extrems d'organitzar baralles d'ultres on la sang arriba textualment al riu, i on el que menys els importa és el futbol. Que lluny estem d'altres esports on el respecte entre aficions és pràcticament sagrat.
Vas a camps petits de divisions inferiors i et fas creus de la mà d'insults gratuïts que sectors de públic propicia al pobre àrbitre que intenta fer la seva feina. Gent que és allà només per molestar. I al futbol base, on aquest esport encara no està corromput pels diners, on jugadors i àrbitres no cobren una pasta, és on més mal fa veure i sentir a explicar el que de vegades han d'aguantar. http://www.weloba.cat/article/el-monstre-que-sha-creat-entorn-del-futbol
Article de Jordi Sunyer pel diari ARA del 29 de maig del 2016. Fa referència a la tangana del 1990 i la compara amb uns fets actuals.
El dissabte 17 d'octubre, durant la commemoració dels 75 anys de l’aiguat de Torelló al Cirvianum van confluir sentiments i idees. Entre els sentiments, el record de les víctimes i condol unànime pels familiars i veïns que ho van viure. Per la part de les idees, les explicacions del meteoròleg Francesc Mauri i la geògrafa Dolors Codinachs del perquè va passar i del com es pot evitar. Almenys tres idees van quedar clares: van ser unes condicions de precipitació excepcionals, els efectes van ser devastadors per haver urbanitzat la plana d’inundació del riu i, la més impactant per a tots, pot tornar a passar.
Pel que fa al primera dada, del 16 al 21 d’octubre de 1940 van ploure 1950 l/m2, mesurats a l’estació de referència de Sant Llorenç de Cerdans (el Vallespir), gaire bé el triple del que plou de mitjana en tot un any. Les condicions meteorològiques van ser doncs excepcionals. Fins al segle XIX Torelló havia crescut a partir del nucli de la sagrera allunyat de la plana d’inundació del riu. Llavors estava a resguard d’una inundació. Amb el creixement demogràfic es va urbanitzar aquesta plana amb construccions de pedra i tàpia. Per tant, uns situació extremadament vulnerable als efectes d’un aiguat excepcional. Les inundacions extraordinàries tenen un període de retorn d’uns 500 anys. Això vol dir que s’esdevenen molt de tan en tant (de mitjana passen centenars d’anys entre un episodi i l’altre). No obstant, hi ha la probabilitat, per remota que sigui, que tornin a succeir en qualsevol moment, aquesta tardor mateixa per exemple.
Imatge de la canalització del Ges en el seu tram final dins del nucli urbà de Torelló. Imatge de Teo Gómez (Wikipedia)
La qüestió és si estem preparats per reduir-ne l’impacte. Avui en dia els sistemes de prevenció meteorològica i de protecció civil estan molt avançats, a anys llum dels que hi havia durant la misèria de la postguerra. Aquest fet junt amb la major solidesa constructiva dels edificis actuals fan preveure uns efectes menys devastadors, sobretot, i el més important, pel que fa a possibles víctimes humanes. Aquesta és la part positiva. La negativa és que no hem après a conviure amb el riu. La saviesa popular dels nostres avantpassats queda reflectida en la dita “vora el riu no hi facis el niu” (on era el poble abans del segle XIX?). Doncs bé, fins i tot desprès d’aquell aiguat hem urbanitzat el que quedava de la plana d’inundació periurbana vora el Ges i el Ter. Per més murs de contenció i esculleres que domestiquen el riu, els danys materials d’una inundació excepcional de centenars d’anys de retorn són previsibles i en la situació actual només podem confiar en els serveis de prevenció i emergència. A part d’això poca cosa podem fer més, a menys que ens plantegem desurbanitzar la plana d’inundació.
L' aigat del 1940. Testimonis de l'aiguat del 17 d'octubre 1940 a Torelló.
Ara bé, dit això, on si podem actuar és minimitzant els riscos de les inundacions més freqüents, aquelles que passen cada 5-10 anys. Un primer punt juga a favor. Als anys 40 els boscos del conjunt de la conca estaven fortament explotats i pel que fa al riu, quasi no hi havia bosc de ribera, només arbres o grups d’arbres aïllats. Davant la manca de coberta vegetal la gran força de l’aigua va arrossegar enormes quantitats de sediments que van augmentar el calat (alçada) de la riuada, contribuint als efectes devastadors de l’aiguat. Amb les capçaleres reforestades actuals hi tenim part de guanyat. La segona part l’hem de guanyar encara, però ho podem fer: renaturalitzant els rius allà on es pugui. En efecte, la millor prevenció i defensa efectiva és restaurar i mantenir el bosc de ribera amb les espècies vegetals autòctones millor adaptades (com salzes i verns), recuperar els braços interns del riu, així com les basses i llacunes interiors, els meandres i les illes fluvials. Amb un bosc de ribera en condicions i la complexitat hidromorfològica es retenen sediments i s’esmorteeix l’energia de l’aigua i com a conseqüència, es redueixen els efectes de les riuades. Per tant, es tracta de no continuar urbanitzant més la plana d’inundació i recuperar la naturalitat del riu, sobretot fora dels nuclis urbans, però no només. Podem recuperar i de pas dignificar el tram final del riu Ges a Torelló, desendegant part de la canalització i recuperant la vegetació de ribera herbàcia (boga i canyís) i de salzes arbustius, que substitueixi almenys en part la vegetació ruderal (“males herbes”) existent. Això no significa treure els murs de contenció, però si el canalet central que no té cap altra funció que no sigui l’estètica ja tronada dels anys 80. Al centre d’Europa fa temps que s’està retornant la naturalitat als rius, no només perquè així es prevenen els efectes de les inundacions, sinó també perquè es recupera i es dignifica un espai natural, se n’incrementa la biodiversitat i alhora, se’l deixa preparat perquè en podem gaudir, tant la nostra com les properes generacions.
Text:
Jordi Camprodon
Dr. en Biologia. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
El soldat mort del Puig sembla que cobra vida, i està obrint debat. L'Associació TILBO ens proposa Interpretar aquests silencis amb d'una xerrada pel proper dijous 29 d'octubre a les 21h a la Biblioteca Dos Rius. L'acte s'emmarca en el cicle En Paral·lel del Teatre Cirvianum, en motiu de la representació de la obra teatral "Queda inaugurado este pantano!" de NAIADES Cor de Noies i CORCIA Teatre.
A la xerrada hi intervindran la psicòloga i psicoanalista, especialitzada en qüestions transpersonals Anna Miñarro, i l'historiador i arqueòleg Santi Molera, que intentaran interpretar els silencis que hi ha darrera del "Mort del Puig" i possar-hi una mica de llum. Entrada Gratuïta.
Entrar a la botiga de llums de can Cortada és (era) com fer un salt quàntic en el temps, fer deu passes enrere a la història de la vila i de cop i volta parar el temps. La botiga d'electricitat va ser oberta als anys 30, al número 19 del carrer de Sant Miquel, pel Sr. Feliu Cortada i que després continuaria el seu fill, en Jordi Cortada i Dalmau que l'ha regentat fins als nostres dies.
Encara avui (ahir) amb 90 anys, en Jordi obre algunes tardes la botiga i s'asseu darrera el taulell veient passar el temps, algun client que hi entra buscant algun endoll antic, o qualsevol persona que hi entra a fer petar la xerrada, mentre la arràdio sona de fons.
Façana de la botiga de Can Cortada
Detall de l'expositor del Passatge Barcelona
A l'interior hi podem trobar llums, làmpades i material elèctric de fa més de trenta anys, que s'hi ho busquéssim a qualsevol altre lloc no ho trobaríem. A l'entrada a mà esquerra, a l'alçada dels peus, també hi podem trobar una placa que indica on va arribar el nivell de l'aigua el dia de l'aiguat (17 d'octubre de 1940), un autèntic museu!. En qualsevol país del nord d'Europa, el museu etnogràfic local hagués llogat o comprat la botiga, en faria un estudi i la deixaria a manera de performance, tal i com està de per vida.
Interior de la botiga
Jordi Cortada i Dalmau assegut darrera el taulell
A mig redactar aquestes paraules ens informen que en Jordi Cortada ha mort, d'aquí els parèntesis per canviar el temps verbal. D'acord, d'acord que la vida no és un pessebre però aquest estable és dels que fan època, dels que fan poble, i ens agrada.
Adéu Jordi, trobarem a faltar veure't a la botiga.
Aquest dissabte 17 d'octubre de 2015 farà setanta-cinc anys del gran aiguat de 1940 que va arrasar mig poble de Torelló en plena postguerra. Es va endur per davant la vida de 61 persones, va destruir 179 edificis completament i va causar danys a 301 edificis més. Un fet que va fer forat en la memòria col·lectiva de la població que des d'aleshores ha mirat sempre de reüll les crescudes del riu.
Cartell dels actes de commemoració del 75è aniversari de l'Aiguat
Per commemorar aquest tràgic esdeveniment es celebraran un seguit d'actes: una exposició al Museu de la Torneria (inauguració a les 13:30h), un acte al Teatre Cirvianum (19:00h) i un acte d'homenatge a les víctimes a la Placeta d'en Pujol (a les 21:45h). Des del Cosidor Digital hem volgut posar-hi un granet de sorra organitzant un acte al Teatre Cirvianum a partir de les 19:00h. on es presentarà el documental "L'aigat" amb testimonis de l'aiguat, una filmació de la vila dies després realitzada per Salvador Rifà (amb música original de Xavier Capdevila), i una xerrada-col·loqui amb la participació de la geògrafa Dolors Codinachs i el meteoròleg de TV3 Francesc Mauri.
Documental amb testimonis que van viure l'aiguat.
Filmació uns dies després de l'aiguat.
L'acte del Teatre Cirvianum va començar puntualment a les 19:00h i l'entrada va ser gratuïta.
Així van anar els actes del Cirvianum, amb un teatre ple fins a la bandera.
De forma paral·lela es celebraren altres actes a la resta de viles afectades per l'aiguat, Ripoll, Manlleu i Roda de Ter.
L'actual emissora de ràdio municipal Ràdio Ona, va nàixer a principi dels anys 80 com a una activitat dins de l'Escola d'Estiu de la Vall del Ges, que posteriorment es convertiria en un Taller de ràdio que posteriorment va convertir en un Taller de ràdio per a totes les escoles de la vila.
Uns joves locutors de Radio Ona Juvenil 1981. Edu castells i Lluís Sabatés
A l'any 1981, el programa "Quitxalla" de TVE a Catalunya es va emetre un reportatge sobre aquesta experiència que ara podem veure a:
Al 1984 es va crear la Televisió de Torelló (TVT), i els seus promotors van ser l'Alfons Ricard, l'Eduard Xicoy, Josep Carrera i la Berta Faro, entre d'altres. Les emissions es feien des de l'edifici del Centre a la plaça Nova, i s'emetia durant els caps de setmana.
Un dels molts reportatges que van elaborar i que van ser emessos per TVT va ser aquest sobre el riu Ges que ara, gràcies al seu autor, recuperem i podem veure aquí. Aprofitant que aviat es celebrarà el 75è aniversari de la inundació del riu Ges a Torelló, hem cregut convenient mostrar-lo.
"El riu Ges", direcció Alfons Ricardi Josep Carrera, TVT 1984.
El document ens fa un recorregut pels paissatges del riu Ges des del seu naixement a la Serra de Santa Magdalena (Ripollès), atravessant la Serra de Bellmunt per Forat Micó, fins a la seva desembocadura al riu Ter, havent passat la vila de Torelló.
Aprofitant que enguany se celebra el 50 aniversari de la fundació del Club Bàsquet Torelló ens voldríem sumar a la festa amb aquest post; mostrant-vos un vídeo gravat el 1982 per en Gregori Campàs, i escrivint quatre notes sobre la prehistòria del bàsquet a Torelló. El vídeo va ser gravat durant les 24h de Bàsquet que es va celebrar aquell any a Torelló. En les imatges es pot veure un equip de nois de l'Escola Rocaprevera jugant a la pista poliesportiva, avui desapareguda sota el complex de les piscines municipals.
PREHISTÒRIA DEL CLUB
Abans de la fundació formal del Club Bàsquet Torelló, trobem alguns antecedents de la pràctica del bàsquet a la nostra vila. La primera referència que tenim és dels anys 30, referent a la secció esportiva dels Fejocistes a l'Escola Dominical. El jove Zoilo Janés i Novellas provinent de Barcelona va ser l'impulsor i va introduir la pràctica del bàsquet dins de la secció esportiva d'aquesta entitat. En aquest grup es practicaven diferents esports i no sabem del cert l'abast de la introducció del bàsquet, ni tenim constància de que es disputés cap partit.
Passada la Guerra Civil, durant la Festa Major de 1942, si que tenim novament constància de que es va disputar un partit de demostració entre dos equips locals formats per les Joventuts Catòliques (hereves de l'Escola Dominical) i del Frente de Juventudes (Falange). El partit es va jugar al camp de futbol de Malianta, i només es va utilitzar una de les meitats del camp. Algunes de les persones que van disputar el partit havien estat a l'Escola Dominical abans de la Guerra i possiblement allí l'havien après.
Cap més notícia tenim de la pràctica del bàsquet a la Vall del Ges fins als anys 60, quan es formaria primer un equip de noies, i més tard un equip de nois que acabarien essent l'embrió de l'actual C.B. Torelló, però això ja és la història del club...
PEL RECORD... Partit del torneig 24h de bàsquet, celebrat a Torelló el 1982. Gravació original,
Imatges (Gori Campàs Pla)
Equip de l'escola Rocaprevera (de blanc), temporada 1981-82, format per:
Cande i Oli (Entrenadores); Dani Pujol, David Serratosa, Mateu Cutrina, Marià Campàs, Joan Solà, Pere Ayats, Toni Cubí, Jordi Campàs, Xevi Torres, Edu Altimires, Jordi Noguer i Ramon Camprubí. (Jugadors).
Després de més de 76 anys dels fets, el passat 29 de juliol de 2015 es van desenterrar les restes del soldat mort i enterrat al voltant del Mas del Puig durant la retirada de l'exèrcit republicà. Un fet que era conegut popularment, però que ningú sabia on es trobava exactament la fossa. A excepció de l'antic masover del mas del Puig, el Sr. Josep Bartrina, avui ja mort, que fa uns vuit anys va mostrar on es localitzava la fossa a algunes persones, el rector de la parròquia de Sant Feliu i l'antic president de l'Associació d'Estudis Torellonencs (ADET).
Documental, El Soldat del Puig (Torelló)
V Visualízame en tu Memoria: “El soldat del Puig” de Jordi Campàs Reig, premio al mejor cortometraje.
Aquesta declaració sorgeix del
diàleg entre membres de la societat civil, d’organitzacions, d’empreses i
professionals vinculats al món audiovisual. La voluntat és aconseguir l’accés
lliure i gratuït als fons fílmics de NO-DO, de Laya Films i altres de la mateixa
naturalesa i característiques històriques en benefici de la societat.
El fons fílmic NO-DO va ser creat
per la dictadura de F. Franco l’any 1942. Era un servei de noticiaris
cinematogràfics de caràcter monopolític d’obligada exhibició en les sales de
cinema d’Espanya i les seves colònies fins al 1975. Es considerava un element
primordial de propaganda. És un fons amb documents fílmics, registres sonors i
documents textuals imprescindible per conèixer, i explicar críticament un
període de la història d’Espanya.
L’entitat Noticiarios y
Documentales Cinematográficos, productora del NO-DO, era un òrgan del
Ministerio de Educación Nacional, amb règim autònom de funcionament. El
patrimoni de l’entitat, tant immobles com pel·lícules, es considerava propietat
de l’Estat.
La Filmoteca Española, organisme
públic dependent de l’Instituto de la Cinematografía y de las Artes
Audiovisuales, és propietària d’aquest fons i té la finalitat de ser l’arxiu
històric que custodia el patrimoni fílmic espanyol, i n’ha de vetllar la conservació
i la seva difusió amb finalitats d’interès general.
Laya Films va ser una empresa
productora i distribuïdora de la Generalitat de Catalunya durant la II
República. Laya Films va dedicar una bona part de la seva activitat al
reportatge de guerra. Molt material va ser destruït o manipulat i, al final del
conflicte, el fons va ser requisat i dipositat a Filmoteca Española. L’any 2001
es va signar un acord de propietat compartida entre l’Estat espanyol i la
Generalitat de Catalunya.
Totes dues productores
cinematogràfiques eren oficials i ja no existeixen.
Mireu el minut 1'53''. No ens mereixem el caràcter públic i l’accés i
reproducció gratuïts de les imatges gravades per les productores oficials NO-DO
i Laya Films i d’altres fons públics de la mateixa naturalesa i
característiques històriques?
Perpetuar el
present és, i ha estat la dèria del molts de nosaltres. Les eines
per fer-ho s’han anat perfeccionant. Tot va començar amb la pintura, hi ha
milers de quadres que proven de plasmar la realitat que tenia davant seu el pintor
de torn. A principis del segle XIX hi ha una incipient fotografia que es va
perfeccionant fins als nostres dies. Però al 1895 es filma la primera pel·lícula,
imatges en moviment. Sistema que evolucionarà i perdurarà fins a principis dels anys 80 del segle XX com a l’únic mitjà amateur (Super8, Single8 i 16mm) que existeix per eternitzar les nostres accions.
Al mateix temps entra amb molta força el "home vídeo" (Betamax, Video2000 i VHS), que ràpidament desplaça un rudimentari i poc àgil cinema, i en democratitza
la funció com reproductor i enterra definitivament el gravador. La gent pot comprar i llogar pel·lícules que mirarà al
menjador de casa seva, amb la conseqüent fallida de la majoria de sales de cinema. Els
més moderns i tecnològicament avançats adquireixen els primers gravadors domèstics
de vídeo (Betamax i VHS-C). Uns equips feixucs, cars i de molt poca qualitat.
Però amb els avantatges de la immediatesa, més metratge, i amb la possibilitat d’edició
i sonorització. Amb els anys s’ha pogut comprovar que han envellit molt millor
les filmacions en cinema (cel·luloide) que no les magnètiques (vídeo). Qui ho
havia de dir...
A Torelló, com tants altres
llocs, uns quants entusiastes de la imatge s’inicien en el vídeo tot buscant
noves expressions audiovisuals. I comencen a gravar amb la finalitat d’anar
creant un arxiu. Gent com Alfons Ricart, Joan Carrera, Gregori Campàs, Pere
Pous i pocs més, enregistren i acumulen filmacions d’actes, paissatges,
persones, festes, concerts, inauguracions...
El cor de Rocaprevera cantant a TV2.
Aquí teniu el primer recull en
vídeo del que va passar a Torelló durant l’any 1987. Alfons Ricart i Joan
Carrera van gravar, editar i sonoritzar el que van creure més representatiu
d’aquell Torelló de finals dels anys 80.
S’hi poden veure les nevades del
gener, un reeixit carnaval, entrega de premis a l’Osonenc de l’any, obres i inauguracions varies, mercat del Trasto, la
festa Major, eleccions municipals, Cinema de Muntanya...
“Difusions Fantasmes” és la
productora de Mingu i Tristram (Xavier Capdevila i Gerard López), sorgida arran
del programa de ràdio “Fantasmes” de Ràdio Ona (1989-2002). El primer vídeo és ING-ING, del 1997 i va ser una
coproducció amb TVO.
ING-ING narra en clau de cinema mut, una cursa esbojarrada
amb diferents proves esportives, que adopten el nom amb anglès (sempre acabats
amb ING) que s’estructura amb una suma de gags. Mingu i Tristram van concebre
la pel.licula per presentar-la al Festival Internacional de Cinema de Muntanya,
on es va projectar dins de la categoria amateur.
ING-ING és va coproduir conjuntament amb Televisió d’Osona
(TVO) i la majoria d’emplaçaments són de la
Vall del Ges, però també n’hi ha al Ripollès, Vallès
i Barcelona. Va tenir un pressupost gegantí: 54 mil pessetes de
l’època.
E/CN.4/1996/9 page 27, la nostra última
participació al festival Julius. Amb un curt tenyit d’actualitat, molt cru i
una mica transcendental.
En l’edició de 1995 es produí
finalment una inflexió en la participació i, per primera vegada després de
molts anys d’increment constant, baixava el nombre de films a concurs: quinze i
tres espots. Aquesta davallada no fou cap sorpresa pels organitzadors ja que, a
aquestes alçades, el format cinematogràfic subestàndard pràcticament havia
desaparegut. I, si es trobava encara pel·lícula de super-8 a Vic era gràcies
als esforços del fotògraf Francesc Jiménez que procurava de tenir-ne un estoc
per als romàntics i esforçats participants del «Julius» en la seva botiga de la
rambla del Passeig.
L’edició d’aquest any, la novena,
es féu també al Teatre Atlàntida en les dues sessions i l’horari de costum, els
dies 9 i 10 de desembre. La novetat d’aquest any era l’increment en el nombre
de premis, que pujava a tretze després de la creació de dos guardons més: el
premi «Saul Bass»,58 als millors títols de crèdit, i el premi «Osborne el
toro», dedicat a reconèixer el millor cartell. El jurat estava format per Miquel
Bofill, representant d’Ull Cluc; Ferran Blancafort, arquitecte; Manel Gausa,
actor; Vicenç Pascual, historiador, i Andreu Roca, representant del Casino de
Vic.
Unes cinc-centes persones van
assistir a les dues sessions de projecció i al lliurament de premis que es va
fer, com de costum, al final de la sessió del diumenge. Aquest darrer acte va
ser presentat per les components del grup d’animació vigatà La Serpentina. El
popular actor Manel Gausa, actuant com a portaveu del jurat, va remarcar que el
descens en la participació havia anat acompanyat també per una minva en la
qualitat dels films i va reconèixer que l’elecció del millor film havia estat
una tasca difícil «ja que no n’hi havia cap que destaqués dels altres». Malgrat
tot, els organitzadors es mostraren satisfets ja que l’assistència de públic es
mantenia en un nivell molt alt. Miquel Pérez i Mas. "Text i context. El
concurs de cinema amateur "Julius". Ausa (en línea). Vol 22, Núm.
155, p. 39-67.
E/CN.4/1996/9 page 27, vam
aconseguir els premis «Lluíiiiis» i «Bis-B».
Fitxa tècnica i artística
E/CN.4/1996/9 PAGE 27
direcció i producció
Jordi Campàs
Ramon Parramon
actor
Gaitetà Serrat
direcció fotografia
Ausió Martín
veus en off
Pere Puig
Antonio Salinas
Silvia Capdevila
Tomàs Quintanilla càmera Súper 8 Canon 1014 XL-S
"Verano asul" la nostra tercera pel·lícula en Súper 8, aquesta vegada vam canviar
de registre. Deixarem de fer produccions complicades i pseudo transcendentals, passant a fer un cinema més directe i senzill... I sembla que va funcionar; ens van donar el premi «Pitet de Bava» a la pel·lícula més votada pel públic i al millor cartell. Caldria
remarcar que era el primer cop, en 7 edicions de festival, que un curt guanyava el premi de la votació popular
i alhora no rebia cap reconeixement del "selecte" jurat. Ens van donar el del millor
cartell per quedar bé, com ens van acabar confessat en Joan Serrat i en Miquel Bofill, dos dels personatges que manegaven el festival.
L’edició de 1994 va ser la que va enregistrar la major
participació de totes: 19 films, un més que en l’edició anterior. El tema d’enguany
s’havia de basar en la coneguda història d’amor i rivalitats familiars del Romeu
i Julieta de Shakespeare. Les projeccions es feren al Teatre Atlàntida per
tercer any consecutiu, el dissabte 10 i el diumenge 11 de desembre del 1994. Cada sessió
anava precedida per la projecció dels espots que anunciaven els inevitables
«productes Julius».
La lectura de l’acta del jurat i el lliurament de premis es feien després de
les projeccions del diumenge. En l’habitual roda de premsa que els
organitzadors celebraven al Casino de Vic pocs dies abans de les dates del
concurs, s’informà del manteniment del preu de l’entrada en dues-centes
pessetes per a cada sessió: «un import ridícul, tenint en compte que tots els
curtmetratges que es projectaran són de rigorosa estrena mundial». També
es va fer públic l’acord amb TVO (Televisió d’Osona) per difondre a través d’aquesta
emissora comarcal una selecció de curtmetratges d’edicions anteriors.
El jurat d’aquest any estava format per Miquel Bofill, Toni
Carmona, Anna Palomo, Joan Puigdollers, Andreu Roca i Quim Vilarrasa.
"Requiescat In Pace" va ser la segona producció en cinema Súper 8, ens compràrem una Canon 1014 XL-S. Aquesta vegada ens vam animar a fer una producció de 18 minuts... Com actor protagonista al gran Joan Bover, i uns fantàstics secundaris. Gran part de la BSO va ser creada pel reconegut compositor i productor musical Enric Carbonell. Es va gravar a la tardor del 1993 al cementiri de la Mambla d'Orís, i a Torelló a Can Benito, a l'ajuntament, discoteca la Coope i l'antiga pista poliesportiva.
Divuit
films i quatre espots participaren en el concurs de 1993 i, com ja preveien els
organitzadors en l’anterior edició, es féu necessari fer dues sessions en les
quals es projectaren nou films en cadascuna, amb una durada aproximada de dues
hores per sessió.Les sessions es van fer totes dues al Teatre Atlàntida, el
dissabte onze de desembre a les deu de la nit i l’endemà, diumenge, a les sis
de la tarda.
El tema d’aquest any, «Mala
hierba nunca muere», era una dita prou genèrica perquè fossin possibles
versions que s’aproximessin al tema de manera molt lliure. Com, de fet, ha
passat sempre en el «Julius», un certamen en el qual la llibertat i el
compliment lax de les normes era l’únic que s’havia de respectar escrupolosament.
Però alguna cosa es devia començar a moure en l’organització del concurs ja
que, per segon any consecutiu, en la roda de premsa prèvia els organitzadors van
rebutjar la possibilitat de limitar la proliferació de films per mitjà de la selecció
prèvia, ja que «la fascinació que té el fet d’estar obert a totes les propostes
és la principal gràcia del Julius».Fins i tot l’organització del certamen, conduïda
pels mateixos que feien els films, devia començar a ressentir-se de la
dedicació que requeria, ja que en la mateixa roda de premsa els organitzadors es
mostraven partidaris de no formalitzar el sistema organitzatiu: «el dia que es trenqui
aquesta mena d’organització desorganitzada, s’haurà perdut l’esperit del Julius».
Requiescat in pace, va aconseguir el premi «Folch i Torres» a la millor versió.
