dimarts, 8 de setembre del 2015

Les baumes del Teixidor

Les baumes del Teixidor, a Santa Maria de Besora, ens serveixen per sumar les investigacions sobre el terreny de l’historiador local en Ramon Vinyeta a l’any 1948, el bloc de l'Antoni Prat i les imatges del realitzador de vídeo en Gregori Campàs, generant una sinergia entre vells historiadors, blocaires i realitzadors de vídeo.

A l'interessant notícia periodística publicada per Ramon Vinyeta en el seu moment, i al seu redescobriment en el bloc de l'Antoni Prat, des del Cosidor Digital ens hi sumem recuperant la gravació que van fer en Gregori Campàs i la M Teresa Reig, el 27 de febrer de 1988. Aquestes imatges mostren dos dels últims habitants d'aquest lloc singular, en Salvador Dot Subirana (1929-2014) i en Pius Dot Subirana (1931). Els germans Dot ens ho expliquen in situ, amb gran passió, sinceritat i sense la recança d'un passat farcit de penúries.



Mapa de la zona extret de: www.nohihaquienspari.com




El pas del temps, l'ús de l'espai com a estable d'animals i l'incivisme d'alguns visitants estan modificant definitivanent aquest bonic espai natural de la Serra de Milany. Sí no s'hi posa remei, en breu, desapareixeran els vestigis d'una forma de vida que va perdurar durant segles... Per reflexionar-hi.


TROGLODITAS EN SIERRA DE MILANY 
Entrada del bloc santuaribellmunt.blogspot.com de l'Antoni Prat.

A vegades no saps el perquè, però les casualitats fan que s'ajuntin informacions i documentacions que trobes i reps per conductes diferents. Això és el que m'ha passat en aquesta ocasió. I m'explico:

- Un dia, buscant per la pàgina web de l'arxiu municipal de Torelló, vaig trobar que els constava un arxiu fotogràfic del Ramon Vinyeta. Em vaig posar en contacte amb l'arxivera municipal, la Gemma Carretero, que molt amablement em va donar totes les facilitats per veure'l. Es tracta d'una colla d'àlbums fotogràfics -crec recordar que entre 12 i 14- que el mateix Ramon Vinyeta va preparar i regalar a l'Ajuntament de Torelló. El seu contingut és un aiguabarreig de fotografies sobre aconteixements, esdeveniments, racons... de Torelló i els seus voltants. Molta diversitat temàtica. De fet, tal com era el Ramon. Davant de qualsevol fet diferenciat que passava al poble i rodalies, el trobaves a n'ell amb la seva inseparable màquina de fotografiar a punt.

El conjunt de documents fotogràfics és d'una qualitat i diversitat extraordinària.

I vaig demanar a la Gemma la còpia d'una selecció concreta d'aquestes fotografies tot pensant que em podrien ser d'utilitat per temes relacionats amb el bloc. Després dels tràmits oficials corresponents, les vaig poder tenir degudament escanejades.

- Un altre dia, em vaig assabentar que l'any 1950 s'havia publicat un interessant relat del Ramon Vinyeta relacionat amb els darrers habitants de la bauma del Teixidor, a prop de Santa Maria de Besora. Concretament en el Butlletí de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, en la seva edició nº 11 del setembre de 1950.
Em vaig posar en contacte amb aquesta important institució relacionada amb el món excursionista i molt amablement em van facilitar aquest article, degudament escanejat.


I la sorpresa va ser que quan el vaig llegir, instantàniament vaig lligar el relat que tenia als dits amb unes fotografies de les que havia seleccionat a l'arxiu de Torelló. Tenia les fotografies que el Ramón Vinyeta va fer el dia 27 de juny de l'any 1949 en la seva visita a la bauma del Teixidor que va servir per fer el relat publicat. 



Aquest és el relat:



TROGLODITAS EN LA SIERRA DE MILANY

Un curioso estudio de Geografía Humana


En el corazón de la Sierra de Milany, en uno de sus lugares más abruptos y poco frecuentados, existe una familia de payeses que habitan en una cueva o "bauma" en las mismas condiciones, en algunos aspectos, que reinaban en los tiempos del hombre primitivo.
En el transcurso de nuestras correrías por la Sierra de Milany, repleta de atractivos de toda especie, nos entretenía, preferentemente, disfrutar de los dilatados panoramas que desde sus cimas se contemplan, gozando de la belleza de sus paisajes, ora armoniosos y placenteros, ora salvajes de tétrica estructura. Las ruinas del castillo, derrumbándose cada vez más, el característico peñasco de Llaers, la grandiosa haya de las Tombes, las cascadas de Tavérnolas y las espesuras que rodean el Barretó, eran los objetivos preferidos. Nunca, sin embargo, a pesar de conocer su existencia, habíamos visitado las "baumes" habitadas existentes entre el Teixidor y la masía de Milany. Y he aquí que, recientemente, concretamente el día 27 del pasado junio, tuvimos la oportunidad de visitar detenidamente la única de las "baumes" habitadas hoy en día. Fruto de aquella visita, son las impresiones que ofrecemos al lector.
Toda la vertiente meridional de la Sierra de Milany, está cruzada por unas fajas de acantilados que, en dirección sensiblemente horizontal y formando escalonamientos en algunos lugares de considerable elevación, se extienden algunos kilómetros, adaptándose a las sinuosidades del terreno y obligando a los caminos a seguir un difícil trazado para salvar algunos puntos, de otro modo inaccesibles.

En muchos lugares de estas fajas de acantilados, se han formado cavidades naturales y "baumes" de gran tamaño, que, orientadas hacia el mediodía y teniendo en su proximidad tierras fácilmente cultivables y grandes espacios ricos en pastos, eran ya en tiempos prehistóricos lugares habitados, escogidos por sus inmejorables condiciones de defensa, tanto de las condiciones atmosféricas como de los animales feroces, muy abundantes en aquella época primitiva. Estas cuevas naturales habitadas, han resistido el paso de los siglos y aun hoy en día son utilizadas, a pesar de que en la misma comarca y no muy lejanas de su emplazamiento existen masías que después de abandonadas se van transformando lentamente en montones de ruinas.

Perspectiva general de la balma dels Teixidors, habitada fins l'any 1952 per una família pagesa. Ramon Reig Crespi al bell mig. Foto de Ramon Vinyeta.
Hablaremos pues, concretamente, de la "Bauma del Burbau o del Teixidor" (término de Llaers) la única habitada y la más accesible del grupo de cuatro que allí existen. Las tres restantes "La Baumassa", "La Baumeta" y "Els Fleus" han sido abandonadas recientemente. Más cercanas, en las proximidades de Besora, se abren las "baumes" llamadas "dels Ferrers", más conocidas y visitadas por su proximidad y haber sido teatro de hallazgos prehistóricos, en el curso de unas excavaciones allí efectuadas. Estas "baumes" fueron abandonadas anteriormente a las otras que hemos referido.
La "Bauma del Burbau" está situada a 995 mts. de altitud, formada por grandes bloques de piedra, por encima de los cuales transcurre una torrentera que nace entre el Castillo de Milany y la Ermita de la Calm. Cuando el torrente baja crecido forma un cortinaje de agua por delante de las edificaciones de la "bauma", creando un espectáculo de singular belleza. En invierno, cuando la temperatura baja algunos grados bajo cero, el agua al caer forma columnas de estalactitas y estalagmitas aumentando la maravilla del espectáculo.
La cavidad o "bauma", tiene una extensión de unos 80 metros, con una profundidad variable de 3 a 20 y una altura de 15 metros en la parte exterior, que va reduciéndose a medida que se acerca a las extremidades. La parte habitada, se halla en el extremo oeste, más resguardado y en la parte opuesta se hallan los apriscos para el ganado lanar, que son de considerable capacidad. En la parte central hay otros cercados para cerdos y vacas y un amplio espacio escalonado para guardar la hierba, la paja, la carreta y otros utensilios de labranza. La habitación humana, está formada por siete departamentos, tres de los cuales tienen ventilación al exterior. Los muros son de piedra y cal, con un espesor de 40 cms. Naturalmente, el pavimento y el techo son de roca viva, con una distancia entre ellos que oscila de 1'80 a 3 mts. lo que permite moverse con comodidad.
Croquis de la vivenda principal. Dibuix de Ramon Vinyeta.
 Contemplada desde cierta distancia, la "bauma" adopta la forma de un gran escenario natural. Aunque de momento, la vivienda humana da la impresión de ser muy reducida, se ha de tener presente que a ambos lados tiene amplios espacios disponibles, completamente a cobijo de lluvia o viento y que, por lo tanto, tiene equivalente utilidad a otras edificaciones de una "masía" corriente. El gráfico y el grabado adjunto, nos ahorrarán una más larga explicación sobre la estructura y distribución de esta curiosa vivienda.

En Moisès Barniol, en Ramon Vilamala i en Ramon Reig Crespi, en amical col·loqui amb els pagesos que fins l'any 1952 habitaven la balma dels Teixidors. Foto de Ramon Vinyeta.
La familia que la habita, está constituida por un matrimonio y dos hijos, un muchacho y su hermana. Esta tiene perturbabas las facultades mentales, grave desgracia que se ha de añadir a otras muchas sufridas por esta familia. El muchacho, por el contrario, es muy despierto. Cuando nosotros llegamos allá, estaba fumando en pipa, costumbre que tiene desde la edad de cuatro años; entonces se lo recomendaron para curarse de "cucs" (lombrices).

Suponíamos que los habitantes de la "bauma" serían gente áspera y de poco trato. Nos habíamos equivocado, ya que todos ellos son de carácter cordial y alegre. El chiquillo nos mostró todas las dependencias y aceptó sin remilgos tabaco para su pipa. El amo nos explicó más tarde su forma de vivir dándanos toda clase de detalles.

La familia posee gran cantidad de aves de corral, y se dedica también a la recría de cerdos. (Tienen también una mula). El ganado lanar está solamente confiado a su custodia, pues pertenece a una "masía" vecina. Las tierras de labor, equivalentes a seis o siete "quarteras", se extienden a cada lado del torrente, formando campos escalonados. Al pie de la casa, cultivan un poco de huerta, fácilmente regable mediante el agua del torrente. También crecen numerosos árboles frutales, perales, manzanos, cerezos, etc. La traída de aguas para las necesidades de la casa, se hace de manera muy curiosa y por tres sistemas diferentes. Cercana a la casa, y en un paraje que semeja una gruta, se recoge el agua que resbala por una piedra y por medio de unos canalillos se la traslada a limpios depósitos. Los otros dos sistemas proporcionan el agua con más abundancia. A pocos metros del portal y desde tiempo remoto, hay un depósito natural de unos 800 litros de capacidad, que se llena con el agua caída del acantilado una vez desviado oportunamente el curso del torrente. Por último, también se coge el agua, directamente de la cascada, por medio de una gran plancha de hoja de lata, en forma de embudo y trasladándola a unos recipientes de cobre, por un tronco de árbol vaciado en forma de canal.

Las condiciones de temperatura en el interior de la "bauma", constituyen una de sus más apreciables ventajas. De igual forma que, en apariencia, el agua de los pozos es fría en verano y tibia en invierno, la temperatura del interior refleja bien poco las variaciones que al paso de las estaciones del año, se observan al aire libre. En verano, el sol no penetra al quedar detenidos sus rayos por el saliente del acantilado. En invierno, al ser la órbita del sol más baja, queda todo el interior soleado durante todo el día, creándose una temperatura muy agradable. Por esta causa, la ropa de cama que utilizan, es igual en una que en otra estación.

La distribución del trabajo se efectúa de la siguiente forma: El colono cuida de la tierra y en los días en que este trabajo no es necesario, actúa de jornalero en alguna casa vecina, especialmente en el Teixidor. En invierno, cuando la actividad de la tierra es nula, por efecto de la nieve y lluvia persistente, sus conocimientos del oficio de carpintero le permiten dedicarse a la reparación de utensilios de trabajo, y construir otros de nuevo. Por ejemplo, la carreta es de construcción propia. Generalmente el sábado acude al mercado de Ripoll, donde vende los productos sobrantes y efectúa compras.

La mujer cuida del trabajo doméstico y de su hija deficiente. 

El muchacho se ocupa del rebaño y su pastoreo, así como actúa de auxiliar de sus padres. 

La mestressa, el fill i la filla deficient al portal de la cova habitada. Foto de Ramon Vinyeta.


Las obligaciones de orden religioso, la familia las observa en la parroquia de Llaers, distante unos 40 minutos.
Hecha esta descripción, hay que convenir con toda evidencia que en una excursión por la sierra de Milany, que tantas bellezas encierra, es siempre interesante incluir una visita a la Bauma del Burbau, en la cual se desarrolla una vida familiar, que en determinados aspectos, poco ha variado de los tiempos primitivos.
La acogida complaciente que dispensan sus moradores, es otro de los recuerdos que se conservan de esta visita y excursión por la sierra de Milany.

Ramón Vinyeta.


Entrada del bloc santuaribellmunt.blogspot.com de l'Antoni Prat.

El Cosidor Digital


diumenge, 23 d’agost del 2015

Una de bàsquet

Aprofitant que enguany se celebra el 50 aniversari de la fundació del Club Bàsquet Torelló ens voldríem sumar a la festa amb aquest post; mostrant-vos un vídeo gravat el 1982 per en Gregori Campàs, i escrivint quatre notes sobre la prehistòria del bàsquet a Torelló. El vídeo va ser gravat durant les 24h de Bàsquet que es va celebrar aquell any a Torelló. En les imatges es pot veure un equip de nois de l'Escola Rocaprevera jugant a la pista poliesportiva, avui desapareguda sota el complex de les piscines municipals.


CB Torelló

Logo del 50 aniversari del C. B. Torelló



PREHISTÒRIA DEL CLUB



Abans de la fundació formal del Club Bàsquet Torelló, trobem alguns antecedents de la pràctica del bàsquet a la nostra vila. La primera referència que tenim és dels anys 30, referent a la secció esportiva dels Fejocistes a l'Escola Dominical. El jove Zoilo Janés i Novellas provinent de Barcelona va ser l'impulsor i va introduir la pràctica del bàsquet dins de la secció esportiva d'aquesta entitat. En aquest grup es practicaven diferents esports i no sabem del cert l'abast de la introducció del bàsquet, ni tenim constància de que es disputés cap partit. 

Passada la Guerra Civil, durant la Festa Major de 1942, si que tenim novament constància de que es va disputar un partit de demostració entre dos equips locals formats per les Joventuts Catòliques (hereves de l'Escola Dominical) i del Frente de Juventudes (Falange). El partit es va jugar al camp de futbol de Malianta, i només es va utilitzar una de les meitats del camp. Algunes de les persones que van disputar el partit havien estat a l'Escola Dominical abans de la Guerra i possiblement allí l'havien après.

Cap més notícia tenim de la pràctica del bàsquet a la Vall del Ges fins als anys 60, quan es formaria primer un equip de noies, i més tard un equip de nois que acabarien essent l'embrió de l'actual C.B. Torelló, però això ja és la història del club...







PEL RECORD...

Partit del torneig 24h de bàsquet, celebrat a Torelló el 1982. Gravació original:



Equip de l'escola Rocaprevera (de blanc), temporada 1981-82, format per:

Cande i Oli (Entrenadores); Dani Pujol, David Serratosa, Mateu Cutrina, Marià Campàs, Joan Solà, Pere Ayats, Toni Cubí, Jordi Campàs, Xevi Torres, Edu Altimires, Jordi Noguer i Ramon Camprubí. (Jugadors).

Gravat en Súper8 per Gregori Campàs.

dissabte, 8 d’agost del 2015

Exhumen el soldat mort al Puig

Després de més de 76 anys dels fets, el passat 29 de juliol de 2015 es van desenterrar les restes del soldat mort i enterrat al voltant del Mas del Puig durant la retirada de l'exèrcit republicà. Un fet que era conegut popularment, però que ningú sabia on es trobava exactament la fossa. A excepció de l'antic masover del mas del Puig, el Sr. Josep Bartrina, avui ja mort, que fa uns vuit anys va mostrar on es localitzava la fossa a algunes persones, el rector de la parròquia de Sant Feliu i l'antic president de l'Associació d'Estudis Torellonencs (ADET).


Resultat d'imatges de "mort del puig" Torelló
L'antropologa Núria Armentano durant les tasques d'excavació de la fossa del soldat republicà mort.
Ara, el Memòrial Democràtic a petició de l'ADET, va enviar un equip tècnic que va localitzar la fossa i la va excavar. Els treballs s'han dut en secret fins al darrer moment per tal de facilitar la feina. Aquí podeu veure la notícia:

dimarts, 19 de maig del 2015

Declaració de Reus

Alliberem la nostra memòria fílmica

Aquesta declaració sorgeix del diàleg entre membres de la societat civil, d’organitzacions, d’empreses i professionals vinculats al món audiovisual. La voluntat és aconseguir l’accés lliure i gratuït als fons fílmics de NO-DO, de Laya Films i altres de la mateixa naturalesa i característiques històriques en benefici de la societat.



El fons fílmic NO-DO va ser creat per la dictadura de F. Franco l’any 1942. Era un servei de noticiaris cinematogràfics de caràcter monopolític d’obligada exhibició en les sales de cinema d’Espanya i les seves colònies fins al 1975. Es considerava un element primordial de propaganda. És un fons amb documents fílmics, registres sonors i documents textuals imprescindible per conèixer, i explicar críticament un període de la història d’Espanya.
L’entitat Noticiarios y Documentales Cinematográficos, productora del NO-DO, era un òrgan del Ministerio de Educación Nacional, amb règim autònom de funcionament. El patrimoni de l’entitat, tant immobles com pel·lícules, es considerava propietat de l’Estat.
La Filmoteca Española, organisme públic dependent de l’Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales, és propietària d’aquest fons i té la finalitat de ser l’arxiu històric que custodia el patrimoni fílmic espanyol, i n’ha de vetllar la conservació i la seva difusió amb finalitats d’interès general.
Laya Films va ser una empresa productora i distribuïdora de la Generalitat de Catalunya durant la II República. Laya Films va dedicar una bona part de la seva activitat al reportatge de guerra. Molt material va ser destruït o manipulat i, al final del conflicte, el fons va ser requisat i dipositat a Filmoteca Española. L’any 2001 es va signar un acord de propietat compartida entre l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya.
Totes dues productores cinematogràfiques eren oficials i ja no existeixen.

Més informació de la declaració de Reus

Formulai d'adhesió 

Mireu el minut 1'53''. No ens mereixem el caràcter públic i l’accés i reproducció gratuïts de les imatges gravades per les productores oficials NO-DO i Laya Films i d’altres fons públics de la mateixa naturalesa i característiques històriques?


dilluns, 30 de març del 2015

Torelló 1987.

Perpetuar el present és, i ha estat la dèria del molts de nosaltres. Les eines per fer-ho s’han anat perfeccionant. Tot va començar amb la pintura, hi ha milers de quadres que proven de plasmar la realitat que tenia davant seu el pintor de torn. A principis del segle XIX hi ha una incipient fotografia que es va perfeccionant fins als nostres dies. Però al 1895 es filma la primera pel·lícula, imatges en moviment. Sistema que evolucionarà i perdurarà fins a principis dels anys 80 del segle XX com a l’únic mitjà amateur (Super8, Single8 i 16mm) que existeix per eternitzar les nostres accions. Al mateix temps entra amb molta força el "home vídeo"  (Betamax, Video2000 i VHS), que ràpidament desplaça un rudimentari i poc àgil cinema, i en democratitza la funció com reproductor i enterra definitivament el gravador. La gent pot comprar i llogar pel·lícules que mirarà al menjador de casa seva, amb la conseqüent fallida de la majoria de sales de cinema. Els més moderns i tecnològicament avançats adquireixen els primers gravadors domèstics de vídeo (Betamax i VHS-C). Uns equips feixucs, cars i de molt poca qualitat. Però amb els avantatges de la immediatesa, més metratge, i amb la possibilitat d’edició i sonorització. 
Amb els anys s’ha pogut comprovar que han envellit molt millor les filmacions en cinema (cel·luloide) que no les magnètiques (vídeo). Qui ho havia de dir...

A Torelló, com tants altres llocs, uns quants entusiastes de la imatge s’inicien en el vídeo tot buscant noves expressions audiovisuals. I comencen a gravar amb la finalitat d’anar creant un arxiu. Gent com Alfons Ricart, Joan Carrera, Gregori Campàs, Pere Pous i pocs més, enregistren i acumulen filmacions d’actes, paissatges, persones, festes, concerts, inauguracions...

El cor de Rocaprevera cantant a TV2.


Aquí teniu el primer recull en vídeo del que va passar a Torelló durant l’any 1987. Alfons Ricart i Joan Carrera van gravar, editar i sonoritzar el que van creure més representatiu d’aquell Torelló de finals dels anys 80.



S’hi poden veure les nevades del gener, un reeixit carnaval, entrega de premis a l’Osonenc de l’any, obres i  inauguracions varies, mercat del Trasto, la festa Major, eleccions municipals, Cinema de Muntanya...

dilluns, 16 de febrer del 2015

ING ING (1997)


Difusions Fantasmes és la productora de Mingu i Tristram (Xavier Capdevila i Gerard López), sorgida arran del programa de ràdio Fantasmes de Ràdio Ona (1989-2002). El primer vídeo és ING-ING, del 1997 i va ser una coproducció amb TVO.


Fotograma del curt ING ING amb (Gerard López i Xavier Capdevila)

ING-ING narra en clau de cinema mut, una cursa esbojarrada amb diferents proves esportives, que adopten el nom amb anglès (sempre acabats amb ING) que s’estructura amb una suma de gags. Mingu i Tristram van concebre la pel.licula per presentar-la al Festival Internacional de Cinema de Muntanya, on es va projectar dins de la categoria amateur.

ING-ING és va coproduir conjuntament amb Televisió d’Osona (TVO) i la majoria d’emplaçaments són de la Vall del Ges, però també n’hi ha al Ripollès, Vallès i Barcelona.  Va tenir un pressupost gegantí: 54 mil pessetes de l’època.





text: Gerard López Fageda

dilluns, 9 de febrer del 2015

E/CN.4/1996/9 page 27. (1995)


E/CN.4/1996/9 page 27, la nostra última participació al festival Julius. Amb un curt tenyit d’actualitat, molt cru i una mica transcendental.
En l’edició de 1995 es produí finalment una inflexió en la participació i, per primera vegada després de molts anys d’increment constant, baixava el nombre de films a concurs: quinze i tres espots. Aquesta davallada no fou cap sorpresa pels organitzadors ja que, a aquestes alçades, el format cinematogràfic subestàndard pràcticament havia desaparegut. I, si es trobava encara pel·lícula de super-8 a Vic era gràcies als esforços del fotògraf Francesc Jiménez que procurava de tenir-ne un estoc per als romàntics i esforçats participants del «Julius» en la seva botiga de la rambla del Passeig.
L’edició d’aquest any, la novena, es féu també al Teatre Atlàntida en les dues sessions i l’horari de costum, els dies 9 i 10 de desembre. La novetat d’aquest any era l’increment en el nombre de premis, que pujava a tretze després de la creació de dos guardons més: el premi «Saul Bass»,58 als millors títols de crèdit, i el premi «Osborne el toro», dedicat a reconèixer el millor cartell. El jurat estava format per Miquel Bofill, representant d’Ull Cluc; Ferran Blancafort, arquitecte; Manel Gausa, actor; Vicenç Pascual, historiador, i Andreu Roca, representant del Casino de Vic.

Unes cinc-centes persones van assistir a les dues sessions de projecció i al lliurament de premis que es va fer, com de costum, al final de la sessió del diumenge. Aquest darrer acte va ser presentat per les components del grup d’animació vigatà La Serpentina. El popular actor Manel Gausa, actuant com a portaveu del jurat, va remarcar que el descens en la participació havia anat acompanyat també per una minva en la qualitat dels films i va reconèixer que l’elecció del millor film havia estat una tasca difícil «ja que no n’hi havia cap que destaqués dels altres». Malgrat tot, els organitzadors es mostraren satisfets ja que l’assistència de públic es mantenia en un nivell molt alt. Miquel Pérez i Mas. "Text i context. El concurs de cinema amateur "Julius". Ausa (en línea). Vol 22, Núm. 155, p. 39-67.


E/CN.4/1996/9 page 27, vam aconseguir els premis «Lluíiiiis» i «Bis-B».

Fitxa tècnica i artística

E/CN.4/1996/9 PAGE 27

direcció i producció
Jordi Campàs
Ramon Parramon

actor
Gaitetà Serrat

direcció fotografia
Ausió Martín

veus en off
Pere Puig
Antonio Salinas
Silvia Capdevila
Tomàs Quintanilla

càmera Súper 8
Canon 1014 XL-S


Pàgina 27 Produccions 1995

divendres, 30 de gener del 2015

Verano asul. (1994)


"Verano asul" la nostra tercera pel·lícula en Súper 8, aquesta vegada vam canviar de registre. Deixarem de fer produccions complicades i pseudo  transcendentals, passant a fer un cinema més directe i senzill... I sembla que va funcionar; ens van donar el premi «Pitet de Bava» a la pel·lícula més votada pel públic i al millor cartell. Caldria remarcar que era el primer cop, en 7 edicions de festival, que un curt guanyava el premi de la votació popular i alhora no rebia cap reconeixement del "selecte" jurat. Ens van donar el del millor cartell per quedar bé, com ens van acabar confessat en Joan Serrat i en Miquel Bofill, dos dels personatges que manegaven el festival.




L’edició de 1994 va ser la que va enregistrar la major participació de totes: 19 films, un més que en l’edició anterior. El tema d’enguany s’havia de basar en la coneguda història d’amor i rivalitats familiars del Romeu i Julieta de Shakespeare. Les projeccions es feren al Teatre Atlàntida per tercer any consecutiu, el dissabte 10 i el diumenge 11 de desembre del 1994. Cada sessió anava precedida per la projecció dels espots que anunciaven els inevitables «productes Julius». La lectura de l’acta del jurat i el lliurament de premis es feien després de les projeccions del diumenge. En l’habitual roda de premsa que els organitzadors celebraven al Casino de Vic pocs dies abans de les dates del concurs, s’informà del manteniment del preu de l’entrada en dues-centes pessetes per a cada sessió: «un import ridícul, tenint en compte que tots els curtmetratges que es projectaran són de rigorosa estrena mundial». També es va fer públic l’acord amb TVO (Televisió d’Osona) per difondre a través d’aquesta emissora comarcal una selecció de curtmetratges d’edicions anteriors.
El jurat d’aquest any estava format per Miquel Bofill, Toni Carmona, Anna Palomo, Joan Puigdollers, Andreu Roca i Quim Vilarrasa.



La participació va tornar a ser un dels elements més remarcables del concurs, ja que més de 650 espectadors passaren per l’Atlàntida en les dues sessions de projecció. La premsa va destacar, a més de l’increment de participació, la joventut dels autors: «cada vegada són més, i més joves, els realitzadors que hi participen». Els organitzadors, per la seva banda, destacaren «la bona qualitat mitjana de tots els treballs cinematogràfics».
© Patronat d’Estudis Osonencs MIQUEL PÉREZ I MAS. AUSA · XXII · 155 (2005) p. 39-67 EL CONCURS DE CINEMA AMATEUR«JULIUS» (1987-1996)


Cartell del curt, de l'artista JM Pratdesaba.

Fitxa tècnica i artística

Verano asul.

direcció i producció

Jordi Campàs
Enric Casas

actors

Xevi Capdevila
Eli Reixach
Jaume Parramon
Sergi Vizcaino
Jordi Camprodon
Gerard López
Eric Cases
Magda Farré
Eduard Rifà

música 
Xevi Capdevila

disseny cartell
Josep M Pratdesaba

càmera Súper 8
Canon 1014 XL-S


MacGuffin produccions
1994

diumenge, 18 de gener del 2015

Requiescat In Pace. (1993)


"Requiescat In Pace" va ser la segona producció en cinema Súper 8, ens compràrem una Canon 1014 XL-S. Aquesta vegada ens vam animar a fer una producció de 18 minuts... 
Com actor protagonista al gran Joan Bover, i uns fantàstics secundaris. Gran part de la BSO va ser creada pel reconegut compositor i productor musical Enric Carbonell. Es va gravar a la tardor del 1993 al cementiri de la Mambla d'Orís, i a Torelló a Can Benito, a l'ajuntament, discoteca la Coope i l'antiga pista poliesportiva.

Divuit films i quatre espots participaren en el concurs de 1993 i, com ja preveien els organitzadors en l’anterior edició, es féu necessari fer dues sessions en les quals es projectaren nou films en cadascuna, amb una durada aproximada de dues hores per sessió.Les sessions es van fer totes dues al Teatre Atlàntida, el dissabte onze de desembre a les deu de la nit i l’endemà, diumenge, a les sis de la tarda.
El tema d’aquest any, «Mala hierba nunca muere», era una dita prou genèrica perquè fossin possibles versions que s’aproximessin al tema de manera molt lliure. Com, de fet, ha passat sempre en el «Julius», un certamen en el qual la llibertat i el compliment lax de les normes era l’únic que s’havia de respectar escrupolosament. Però alguna cosa es devia començar a moure en l’organització del concurs ja que, per segon any consecutiu, en la roda de premsa prèvia els organitzadors van rebutjar la possibilitat de limitar la proliferació de films per mitjà de la selecció prèvia, ja que «la fascinació que té el fet d’estar obert a totes les propostes és la principal gràcia del Julius».Fins i tot l’organització del certamen, conduïda pels mateixos que feien els films, devia començar a ressentir-se de la dedicació que requeria, ja que en la mateixa roda de premsa els organitzadors es mostraven partidaris de no formalitzar el sistema organitzatiu: «el dia que es trenqui aquesta mena d’organització desorganitzada, s’haurà perdut l’esperit del Julius».


Requiescat in pace, va aconseguir el premi «Folch i Torres» a la millor versió.

Cartell del curt, autor Josep M Pratdesaba.
Fotogrames del curt.

Les sessions tingueren una bona resposta del públic, amb 325 i 350 espectadors respectivament, i els organitzadors es mostraren molt satisfets de la present edició tot i apuntant la necessitat de millorar tècnicament la projecció de les pel·lícules en properes edicions. Això volia dir, ras i curt, que els organitzadors començaven a veure perillar la continuïtat del concurs no per falta de resposta popular, que anava creixent any rere any, sinó per l’obsolescència del format de super-8. Aquest havia estat escombrat ràpidament pels formats domèstics miniaturitzats d’enregistrament de vídeo (vídeo 8 i VHS-C) implantats des de l’any 1985.
© Patronat d’Estudis Osonencs MIQUEL PÉREZ I MAS. AUSA · XXII · 155 (2005) p. 39-67 EL CONCURS DE CINEMA AMATEUR«JULIUS» (1987-1996)



Fitxa tècnica i artística

Requiscat In Pace.

direcció i producció

Jordi Campàs
Enric Casas

actors
Joan Bover
Jordi Camprodon
Joan Clota

Pere Capdevila
Gerard López
Albert Mas
Montse Sorribas
Sergi Viscaino


guió litarari
Lluís Camprodon

música

Enric Carbonell

disseny cartell

Josep M Pratdesaba


càmera Súper 8
Canon 1014 XL-S


MacGuffin produccions
1993







diumenge, 11 de gener del 2015

Ad Libitum. (1992)

Ad Libitum (1992) va ser la tercera i última pel.licula d'en Pere Trabal i Toni Galobardes. I també la més agosarada i ”trascendent”. En aquesta ocasió vam treballar amb en Ferran Vilarrasa que ens va fer el guió literari a partir d’una idea que ens havia inspirat un conte de Toni Mirabent, que era el tema d’aquell any del festival Julius.


L’altre repte important de la pel.licula va ser el rodatge que pràcticament amb la seva totalitat es va fer en el campanar de l’esglèsia de Sant Feliu de Torelló. En l’escala d’accès i en la petita habitació on hi ha la maquinària del rellotge del campanar. Un espai petit on hi vam encabir focos, càmera, trípode, actors, directors i fins i tot mobiliari per decorar l’estança. Ad libitum és una història marcada pel ritme del temps, de la simfonia exacte del tic-tac que t’obre a pensar en veu alta. Josep Colomer i Ramon Trias són els dos actors que intervenen a la pel.licula. Val a dir però que el jurat va trobar fora de lloc la trascèndencia que potser emana la pel.licula. Vosaltres mateixos ho podreu jutjar si la visioneu. 


Cal remarcar que la nostra pel.licula s’allunyava molt del conte en que estava inspirada, doncs aquest parlava d’un gat atropellat a la carretera i que contínuament li passen els cotxes pel damunt.

Premi Lluiiiis a la millor fotografia


Text: Antoni Galobardes i Pere Trabal



Fitxa tècnica i artística

Ad Libitum
direcció i realització
Toni Galobardes
Pere Trabal

actor
Pep Colomer
Ramon Trias
guió
Ferran Vilarrasa


KET FILMU produccions 1992

dilluns, 5 de gener del 2015

Cul d'ampolla (1992)

L'any 1992 ens vam animar a participar al festival Julius, el concurs de cinema amateur de Vic, que fonamenta la seva singularitat en el fet de partir d'un text literari prefixat del qual els participants han de fer una adaptació audiovisual.


La sisena edició del premi «Julius» comptà amb dues importants novetats: d’una banda, i a causa de la gran afluència de públic de l’edició de 1991, enguany les projeccions –que es feren el dissabte dotze de desembre– passaren al remodelat Teatre Atlàntida; de l’altra, les sessions deixaven de ser gratuïtes i els espectadors havien de pagar una entrada simbòlica de dues-centes pessetes (1,2) que incloïa un regal sorpresa: un nas de plàstic amb ulleres de Groucho Marx. L’èxit de la convocatòria sorprengué novament els organitzadors que feren curt d’ulleres. Tot i així, la platea de l’Atlàntida s’omplí d’una gernació de Groucho’s, formant una de les imatges més característiques del concurs. El lliurament de premis es continuà fent al Casino de Vic en una segona sessió, l’endemà diumenge, en la qual es tornaren a projectar els films premiats. Amb l’anada a l’Atlàntida es va guanyar en comoditat i amplitud d’espai però es va perdre l’ambient més característic del «Julius», amb la sala atapeïda de públic i... de fum, fins al punt que els organitzadors havien hagut de demanar més d’una vegada que es deixés de fumar perquè no es veia prou bé la pantalla. Es presentaren a concurs quinze pel·lícules que adaptaren lliurement una narració curta de Toni Mirabent que va ser llegida públicament abans de la projecció dels films. El conte, amb el títol Relat curt d’un gat mort a la carretera, narra la història d’un gat atropellat per un cotxe en travessar un carrer.  
Miquel Pérez i Mas. "Text i context. El concurs de cinema amateur "Julius". Ausa (en línea). Vol 22, Núm. 155, p. 39-67.





En Pere Trabal i en Toni Galobardes ens van deixar la seva càmera de cinema Súper8 i vam començar experimentar amb el curt de ficció Cul d’ampolla. Els actors, l'equip tècnic i l'artístic van estar fantàstics, rendint a un gran nivell de professionalitat i complicitat. El guió i resultat final ja és més discutible...





L'actor protagonista va ser en Pere Capdevila, secundat per en Gerard López Fageda i en Ramon Trias. La música va ser composada per la pel.licula, esta creada per en Sergi Gutiérrez, baixista i compositor del grup heavy Kaiser.

El curt va ser gravat íntegrament el dissabte 12 d'octubre a la tarda, a la casa de colònies de la Solana a Montesquiu.

Per acompanyar la pel.licula vam filmar un sanejat espot, per anunciar paper higiènic Julius, l'actor va ser en Damas Garcia i un bonic cul.


Fitxa tècnica i artística


Cul d'ampolla.


direcció i producció

Jordi Campàs
Enric Casas

actors

Pere Capdevila
Gerard López
Ramon Trias

direcció fotografia

Ausió Martín

música 

Sergi Gutiérrez

script

Josep Amorós

aj fotografia i foto fixe

Josep M Noguer

disseny cartell

Josep M Pratdesaba


MacGuffin produccions 
1992

Caràtula i cartell del curt, dissenyat per Josep M Pratdesaba.




divendres, 26 de desembre del 2014

Red Note. (1991)

La segona pel.licula que vam fer va ser Red Note (1991), basada en el conte de la caputxeta vermella, que era el tema del Julius d’aquell any.


Aquesta vegada ens va sortir una pel.licula molt conceptual, que potser costava d’entendre, o no! Està protagonitzada per Dolors Casacuberta que interpreta una violoncel·lista apassionada pel seu instrument. La principal discussió que vam tenir quan la vam fer va ser la d’incoporar o no la “moraleja” final (com tenen els contes infantils). Al final la vam incorporar i sembla ser que això no va agradar al jurat. 



Va ser rodada als jardins de l’Espona (actual ajuntament de Torelló), a l’escenari del Casal i en un bosquet obert i bonic que hi ha anant cap a Santa Cecília de Voltregà. 


Vam aconseguir el premi Folch i Torres a la millor adaptació.






Text: Antoni Galobardes i Pere Trabal



Fitxa tècnica i artística

Red Note!

direcció
Toni Galobardes
Pere Trabal

actriu
Dolors Casacuberta

col.laboració
Pep Tines


1991 KET FILMU produccions

dissabte, 20 de desembre del 2014

...Caram quin conte! (1989)

La il·lusió pel cinema i la màgia i artesania del Súper8 ens va portar el cuquet per fer “pel·lícules” i de pas participar al festival Julius de Vic. El Julius és un concurs de cinema amateur que fonamenta la seva singularitat en el fet de partir d’un text literari prefixat del qual els participants han de fer una adaptació audiovisual.



La nostra pel·licula estava protagonitzada per Perot Torres i alhora intervenien personatges de Torelló (que ja descobrireu en el visionat). 




Va ser gravada en carrers de la vila, a l’interior de Can Pietx i en un despatx de Can Puget de Manlleu. Tot i ser la primera pel·licula ens vam posar com a repte fer “nit americana” (gravar de dia com si fos de nit amb un filtre i tancant diafragma), el resultat va ser que quan van arribar els carrets de revelar n'hi havia que havien sortit massa fosc o directament negres i vam haver d’improvitzar un final, ja que no teníem temps de tornar a gravar i esperar el revelat (tardaven un mes) si ens volíem presentar al festival. La pel.licula la vam projectar fins i tot sense títols de crèdits (el carret negre), amb el temps els hi vam incorporar, i almenys la cosa quedava ben presentada.

Text: Antoni Galobardes i Pere Trabal



Fitxa tècnica i artística


...Caram quin conte!


direcció
Toni Galobardes
Montse Farran
Pere Trabal

actors

Perot Torres
Jaume Ordeig
Lluís Capdevila

col.laboració

LaVola
Bar Can Pietx
Lluís Moreno
Pere Llach
Ramon Ferran
TVO

1989 KET FILMU produccions