Joan Jolis, impressor i gravador. 1a part

La vida i el treball de les persones a través del temps són per a nosaltres del tot desconeguts. Sabem potser d'aquesta o d'aquella societat o època però ens és molt difícil imaginar-nos la vida, desitjos i esforços de les persones anònimes que en formaven part. D'alguna manera ens queden petrificats en el temps, com restes arqueològiques no materials, invisibles i tampoc acabem de veure que som beneficiaris dels seus esforços i vida. Ens els imaginem força diferents, en alguns aspectes potser sí: condicions socials, sanitàries, econòmiques i tècniques, però en el que ésessencial, res no ha canviat. Com ara,les persones es casaven i tenien fills, com ara, hi havia gent que marxava del seu lloc d'origen per trobar-ne un altre amb més futur, com ara, hi havia gent que es movia per defensar els seus drets, també com ara la gent tenia els seus problemes amb els impostos de l'administració, com ara ...

Els estudis realitzats per l'Imma Socias sobre el gravat català a l'època del Barroc, i principalment el llibre "Els impressors Jolis - Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII" d'on hem tret gran part de la informació, fan possible acostar-nos a la vida i obra d'un torellonenc, Joan Jolis, que va ser un dels impressors i gravadors més representatius del Barroc català. La impremta fundada per ell i consolidada pels seus fills ha durat, amb diferents noms, fins a finals del segle XX. Finalment, també s'inclou aquí -en una segona part- la feina aportada per la seva vídua i fills perquè, encara que ja no relacionats directament amb Torelló, ens permeten acostar-nos una mica al paper de la dona i a la situació social a Barcelona entre els anys 1671 i 1770.

En Joan Jolis i Santjaume va néixer a Torelló (Sant Feliu de Torelló) el 1650. Els seus pares eren en Joan Jolis, pagès (es desconeix el seu possible parentiu amb els de “El Jolis” de Sant Vicenç, però és probable que el tingui, de fet, en Gerard Verdaguer en un treball que va fer sobre Les cases pairals de la Vall del Ges quan parla de El Jolis, cita a diferents Jolis escampats pel món i entre ells, en Joan Jolis impressor) i la seva mare Marianna Santjaume filla d'un sastre del poble. Eren cinc germans: en Pau paraire, en Jacint capellà, en Joan, el futur impressor i gravador, la Maria casada a Sant Vicenç amb Benet Estevanell i la Elisabet que es va casar amb l'impressor barceloní Rafael Figueró, d'origen manlleuenc. La seva mare, que va quedar vídua quan era força jove, es va tornar a casar amb en Joan Pau Archs, paraire, i vivia al carrer de les Palanques de Torelló (actual carrer del Pont). Quan va morir el 1671 va deixar tota la herència a en Pau, el fill gran que era paraire a Barcelona.

Segurament va ser després de la mort de la seva mare quan en Joan Jolis Santjaume s'instal·là a Barcelona; de fet, quan a l'any 1676 els impressors barcelonins inicien les gestions per constituir-se en confraria, el seu nom ja hi figura, juntament amb en Rafael Figueró i d'altres impressors. És molt probable que en aquests anys, en Joan no tingués un obrador propi i treballés al taller del seu cunyat com a oficial premsista. 

L'any 1676 en Joan Jolis es casa amb la Maria Oliver, de Barcelona, a la parròquia de Santa Maria del Mar, fet que fa pensar que encara que no tingués obrador propi, al menys gaudia de una certa estabilitat professional. Van tenir set filles: Maria, Francesca, Isabel (1682-1770), Maria Rosa, Gertrudis (monja-organista), Teresa, Flora i un fill, en Joan (1697-1759). 

La lluita per una confraria d'impressors 

L'establiment professional d'en Joan Jolis va coincidir amb les reivindicacions que pels volts de 1676 van dur a terme els impressors barcelonins per aconseguir la instauració de la seva confraria anomenada Sant Joan ante Portam Latinam, objectiu que finalment van aconseguir. Les disputes entre llibreters e impressors venien de lluny. Les demandes d'aquests darrers pretenien delimitar els respectius camps d'actuació, així com aconseguir la seva independència respecte de la Confraria de Sant Jeroni dels llibreters. 

Les diferències en la producció es reflectien en l'organització, ja que els llibreters eren considerats un col·legi d'artistes i, en canvi, els impressors s'aplegaven en la confraria de menestrals, fet que comportava la creença que els primers exercien un art liberal superior, mentre que els segons eren considerats uns artesans.

 

 En aquest gravat es poden veure alguns moments de la impressió d'un text, encara que no es feia en aquest ordre: confecció de pàgines amb els tipus de plom (material tòxic que els obligava a una estricta higiene personal), premsar-ho sobre paper i entintar les matrius.

[Imatge d'internet feta per Rudolf Koch (1876-1934), tipògraf, cal·lígraf i artista alemany]

Finalment, el 20 d'abril del 1684, la corporació municipal de Barcelona va concedir als impressors el permís per constituir-se en confraria. Entre els encarregats de facilitar els punts de les noves ordinacions a la comissió municipal s'hi troba en Joan Jolis.

L'obrador del carrer dels Cotoners 

En Joan Jolis es devia establir al carrer dels Cotoners (a prop del carrer Montcada) pels volts de 1679.

  

El carrer dels Cotoners en l'actualitat, una part va desaparèixer a l'obrir-se el carrer Princesa des d'on es feta la fotografia.

 [Foto d'Assumpta Verdaguer]

No se sap si va fundar una impremta nova o en va adquirir una de preexistent però era una època amb una conjuntura socioeconòmica favorable, que va propiciar una certa demanda de béns culturals i va impulsar un recanvi generacional en algunes de les impremtes més antigues de Barcelona substituïdes progressivament per generacions joves, entre ells en Rafael Figueró i en Joan Jolis. Cal destacar que entre les tipografies barcelonines de l'època existia una densa xarxa d'interrelacions que les portava no solament a compartir el mercat i els clients, sinó també a col·laborar entre elles.

La impremta del carrer dels Cotoners era un negoci fonamentalment familiar, on potser també treballava algun aprenent o oficial. Establir una impremta requeria un cert capital, ja que les premses no eren molt cares però les matrius, tipus, motlles i el metall per fondre els tipus eren cars. També es necessitava un local ampli on tenir els materials necessaris per les impressions.

Se sap que en Joan Jolis tenia dues o tres premses, és a dir, era una impremta petita i com la majoria de les tipografies de l'època a Barcelona, la d'en Joan Jolis realitzava tot el procés: imprimia, enquadernava els llibres, estampava les proves i, finalment, les podia vendre a la mateixa casa del carrer dels Cotoners, tal com consta en alguns dels seus peus d'impremta. 

La producció bibliogràfica (1679-1705) 

Eren freqüents en aquella època a Catalunya les associacions mixtes entre llibreters, impressors i a vegades mercaders per sufragar una edició, diferentment de com es feia a la resta de la península. A part dels llibres es feien gravats i s'imprimien. 

Al llarg d'aquests anys, en Joan Jolis va dur a terme una considerable activitat, si tenim en compte els més de seixanta títols de llibres, no només de caire ascètic o místic sinó també un ampli ventall d'obres de caire històric, literari i jurídic, que es coneixen amb el seu peu d'impremta, a més d'un nombre extraordinari d'estampes, butlles, romanços, auques, ... moltes de les quals dissortadament avui s'han perdut. L'edició més antiga coneguda d'en Jolis és de l'any 1679, encara que també podria haver fet algunes edicions a partir de 1676, any probable del seu establiment en aquest ofici i una de les edicions importants va ser el llibre dels Dessenganys del Apocalipsis d'en Magí Cases, 1694.

Va ser un dels pocs impressors de l'època amb marca pròpia. Es pot veure el seu nom al voltant del gerro. [Font: ImmaSocias i Batet, Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del sis­cents, D'Art, 1994, 20]

Joan Jolis, gravador 

Tot i que de la impremta Jolis se'n conserven nombrosíssims gravats, només se n'han localitzat dos de firmats per aquesta família, un que fa referència a la Mort de la sèrie dels Novíssims signat Iolis i realitzat per en Joan Jolis Santjaume i un altre Sant Cristòfol amb les lletres I.I. que tant poden correspondre a en Joan Jolis Santjaume com a algun del seus fills en Joan Jolis Oliver o la Isabel Jolis Oliver. 

També s'imprimien gravats de grans dimensions com es pot llegir en el contracte entre en Jolis i en Magí Cases, autor del llibre Desenganys del Apocalipsis, on també consta que a part d'il·lustrar l'esmentat llibre, en Joan Jolis també imprimiria una sèrie d'estampes sobre els Novíssims (Mort, Judici, Infern i Glòria) de grans dimensions (60 x 60 cm.) En aquella època aquest tipus de gravats eren penjats a l'interior de les esglésies, a la vista de tots els fidels, exemple clar de la importància de la cultura visual en el Barroc, quan gran part de la població era analfabeta i la imatge era un mitjà difusor d'idees i creences.

 
Gravat sobre la Mort de la sèrie els Novíssims. 

[Desenganys del Apocalipsis d'en Magí Cases, 1694]

Fins als darrers dies de la seva vida, en Joan Jolis va dur a terme una activa contribució al servei de la cultura gràfica, a més de lluitar, juntament amb els Figueró, per les reivindicacions dels impressors. El dia 11 de juny de 1705 va morir a Barcelona, i fou enterrat a Santa Maria del Mar, on encara avui es pot llegir, a prop del presbiteri, la inscripció de la làpida familiar: “Vas de Joan Jolis estamper i dels seus. Any 1745”.

 

Làpida de la tomba de Joan Jolis al terra de l'església de Santa Maria del Mar.

 [Foto d'Assumpta Verdaguer]

Més informació sobre Joan Jolis:

Socias i Batet, Imma: Alguns apunts biogràfics sobre Joan Jolis Santjaume, impressor i gravador barceloní del s. XVII, Aquí

Socias i Batet, Imma: Una panoràmica sobre el gravat xilogràfic català del sis­cents, Aquí

Autora del text: Assumpta Verdaguer Autonell

El pou de glaç de Puigbacó

Malgrat no disposar de documentació antiga, des de fa molts anys sabem de l'existència d'un pou de glaç a l'entorn de Puigbacó. A l'any 1876, Mn. Pau Parassols i Pi en la seva monografia històrica de San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián, ja feia esment de la presencia del citat pou al costat obac del turó de Puigbacó, a tocar de la via del ferrocarril que s'acabava de construir. L'autor explicava que en aquells moments el pou feia anys que estava abandonat i que en el seu interior hi havia crescut un arbre. Parassols associava aquestes restes a l'època dels romans, qüestió que Mn. Fortià Solà i Moreta a la seva Història de Torelló (1948) va desmentir sense aportar més dades. 

Durant anys les restes del pou foren objecte de visita per part de buscadors de tresors locals. Pels volts dels anys setanta, el propietari de la casa de pagès, aprofitant que havia de construir una bassa per la granja de porcs de la casa, i cansat de les continues visites, va acabar d'enderrocar la part més visible de les runes fins aleshores existents. Actualment es conserven les bases d'uns murs de còdols lligats amb morter de calç que semblen dibuixar una planta quadrangular, i que queden seccionades per les parets de formigó de la bassa, a pocs metres de la via del tren, a [42°03'16.0"N 2°16'19.1"E]. 

Més enllà d'aquestes dades, tant sols coneixem la descripció que va fer Francisco De Zamora en el seu Diario de los viajes hechos en Cataluña, on retratava la vila en la seva visita del 21 de juliol de 1787, i ens explicava: "Hay en San Felío una tradición de que quién introdujo el uso de la nieve y su conservación en el pozo fue un tal Cerquias [Xerqueries?], que de este pueblo se trasladó a Valencia, desde donde se extendió generalmente". Sembla doncs que al segle XVIII el pou de glaç estava en funcionament, el 1845, però, un altre il·lustre viatjant, Pascual Madoz visitava la vila, i en la seva descripció al Diccionario-estadístico-histórico de España, ja no feia esment a cap pou de glaç.

Vista de la ubicació de l'antic pou de glaç entre la via del tren i la casa de Puigbacó. 

[SMC, 2003]

Els pous de glaç, pous de gel, ventisquers, neveres, cases de neu, pous de neu, poues o caves (segons la zona) son unes construccions fetes foradant el terra en les zones on neva durant l'hivern. Generalment una nevera era un pou circular, si bé se'n coneixen alguns de planta quadrada. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció del gel, tot i que de vegades també disposaven d'una entrada inferior per a facilitar el treball. Tot i que es coneixien des de l'època dels romans, a casa nostra es van desenvolupar significativament entre els segles XVI i XIX, fins a l'aparició de les fàbriques de gel modernes. L'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important en algunes àrees en que involucrava una part significativa de la població rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental, i els pous de glaç més propers que coneixem estan situats a la zones del Moianès (Castellterçol) i al Congost (Aiguafreda).

Detall d'un dels murs del pou de glaç seccionat per una bassa sota la casa de Puigbacó. 

[SMC, 2003]

El gel que s'extreia d'aquest pous era transportat fins als grans nuclis de població on era utilitzat per a la conservació i el transport d'aliments, o per a finalitats medicinals, principalment per rebaixar els estats fabrils (la primera obra monogràfica europea sobre l'ús del gel és el Tratado de la nieve y del uso della, editat a Sevilla, el 1569 per un metge valència, el xativí Francisco Franco). També hi havia un consum que alguns autors anomenen lúdic d'aliments freds com els gelats, o les begudes.

La Producció i els treballs als pous de glaç començaven a la primavera, després de les darreres nevades. Les feines començaven amb la recollida de la neu amb pales, que es portava i s'emagatzemava als pous, on era premsada per convertir-la en gel. Després calia trepitjar-la i compactar-la, aquesta tasca tenia una doble finalitat: disminuir el volum de la matèriat i conservar-la durant el màxim temps possible en forma de gel. Un cop la neu estava compactada es cobria el gel amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni per conservar-la aïllada termicament. Arribats a l'estiu es comercialitzava el producte en forma de blocs de gel. El gel es tallava en blocs que seguidament eren transportats a lloms d'animals de tir fins al lloc de consum, principalment les grans ciutats. Aquesta operació sempre es feia durant la nit, per evitar que es fongués el mínim possible.

La progressiva implantació de fàbriques industrials de gel a les ciutats, a finals del segle XIX i inicis del XX, va deixar en desús el sistema tradicional dels pous de glaç. En molts indrets, encara fins els anys seixanta del segle XX, calia anar a comprar barres de gel per alimentar les primeres neveres domèstiques. Però amb l'aparició dels frigorífics i la producció de gel de  forma industrial, s'evità la dependència de la meteorologia i per tant s'acabava la utilitat dels antics pous, que quedarien obsolets, així com les tècniques tradicionals de recol·lecció, emmagatzematge, extracció i transport vinculats a aquest ofici.

Ubicació del Pou de glaç de Puigbacó a GoogleMaps

Bibliografia:

AMIGÓ i ANGLÈS, Ramon (2002): El tràfic amb el fred, al camp de Tarragona (segles XVI-XIX), Serra d'Or (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), Barcelona.
CRUZ OROZCO, Jorge (2002): Els paisatges del fred, Mètode, núm.36. València.
De ZAMORA, Francisco (1787): Diario de los viajes hechos en Cataluña. Pp. 68-69, Barcelona: Curial, 1973.
GALLARDÓ, Antoni (1933): El Glaç natural, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Club Alpí Català, núm. 455, XLIII, pp. 137-142. Barcelona.
MADOZ, Pascual (1845): Diccionario-estadístico-histórico de España, Pp. 415-416. Madrid.
SOLÀ i MORETA, Fortià Prbe. (1948): Història de Torelló, Volum I, Gráficas Marina, Barcelona.
PARASSOLS i PI, Pau (1876): San Felío de Torelló, la Virgen de Rocaprevera i San Fortián.

Santi Molera i Clota

L'Avi Marino

“Era tan de la broma que fins i tot ens va gastar l’última morint-se el dia dels Sants Innocents”. Aquesta frase la vam sentir uns quants cops els dies 29 i 30 del passat mes de desembre durant la vetlla del meu avi, l’avi Marino. En “Marinus”, tal i com li deia molta gent, ens va deixar als 92 anys la nit del 28 de desembre. I és cert, una de les coses que més ens recordaven els que ens van acompanyar aquells dies és que a l’avi li agradava molt explicar anècdotes divertides que havia viscut. Potser a alguns us pot sorprendre, fins i tot semblar de mal gust, que ens poguessin fer aquest comentari, però us he de confessar que al final fins i tot un servidor el va fer. I si és així és perquè moltes de les anècdotes que li agradava explicar tenien relació precisament amb la mort ja que havia estat funerari.

Antic carro funerari de Torelló empolainat per a enterraments de primera classe.

Funerària Xicoy [Foto: Raimond Götze, 1931]

I és que l’avi era fill i nét de funeraris i, per tant, havia conviscut tota la vida amb aquesta professió. Potser per això, per poder conviure amb un ofici com aquest, es va acostumar a prendre’s la vida amb sentit de l’humor.

“Una vegada”, em va explicar, “vam haver de fer al cementiri l’autòpsia d’un que havia mort d’accident. Va venir un Guardia Civil i ens va preguntar ‘son ustedes de la funeraria’ i jo li vaig contestar ‘si, para servirle a usted’ i ell em va contestar ‘la madre que lo parió!’”.

A l’avi també li agradava recordar-nos que amb només 13 anys el seu pare el va enviar a Sant Feliu de Guíxols a fer de mosso a un comerç que venia de tot. Un viatjant de ferreteria un dia a can Bofill de Torelló va comentar que a Sant Feliu necessitaven un noi dels encàrrecs, el meu besavi ho va sentir i el viatjant es va emportar el vailet. El jove Marino vivia amb aquella família, que no tenia fills, i era allà quan va esclatar la guerra civil. Probablement això va ajudar a convertir-lo en un home molt fet a la seva i a qui li agradava molt voltar.

"Arxiu de la memòria: Torelló (1931 - 1955)". 
Entrevista realitzada a Torelló, 25 de juliol de 2006

Aquestes i moltes altres històries, però, no només ens les explicava a la família, sinó que li agradava molt explicar-les a tothom. Potser per això va ser un dels protagonistes de l’excel·lent feina de recuperació de la memòria històrica que va fer, i encara fa, el Cosidor Digital amb un documental amb entrevistes a gent gran del poble. Tot plegat va fer que es convertís en un personatge força conegut a Torelló i també als pobles del voltant. De fet, segur que era un dels funeraris més vells del país, sinó el que més.

Ens ha deixat, doncs, una d’aquelles persones “singulars”, tal i com el va definir el mossèn durant la cerimònia religiosa de comiat. Però la seva memòria perdurarà entre tots aquells que el van conèixer “i que sempre s’alegraven de veure’m pel carrer i no pas a la funerària”.

*Escrit per: Enric Xicoy i Comas. Article publicat el 16 de gener de 2014 a: www.osona.com 
**Vídeo gravat el 25 de juliol de 2005. "Arxiu de la memòria: Torelló (1931 - 1955)" El Cosidor Digital.

Joan Font i Fabregó.

Amb aquesta nova entrada, des del Cosidor Digital volem començar el 2014 amb una nova línia d'entrevistes a Personatges d'avui de la Vall del Ges, volem deixar testimoni de persones que destaquen en aquests moments per les seves vivències, creativitat o treball. Iniciem aquest nou projecte amb una entrevista a Joan Font i Fabregó (Torelló 1951), creador i propietari del grup alimentari Bon Preu. 

En Joan Font ens narra algunes coses de la seva vida, des del seu pas per l'escola Rocaprevera, com era el Torelló dels anys 50 i 60 o el treball a la bacallaneria familiar del carrer del Pont, que amb només nou anys s’aixecava de matinada per ajudar el seu pare a muntar la parada de bacallà i pesca salada als mercats d’Osona. També ens explica els seus viatges per l'Europa dels 70, que el varen inspirar a obrir el seu primer supermercat, que seria la llavor de l'actual grup Bon Preu. Us convidem doncs a gaudir de l'entrevista.

Joan Font va ser l’únic empresari que va formar part del Consell Assessor per a la Transició Nacional, per tal d'assessorar a la Generalitat en el procés de transició nacional i assoliment del referèndum per la independència.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN)

També és president d'Ausa Futur i membre del Consell Assessor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UPF. El 2008 va rebre el Premi d'Honor Lluís Carulla per haver desenvolupat un model econòmic pensat i dirigit des del territori i arrelat al país.

Espot gravat per a Televisió de Torelló (1984)

Arxiu ECD on line

Entre els anys 2006 i 2007 des del Cosidor Digital varem desenvolupar el projecte "Arxiu de la Memòria: Torelló (1931 - 1955)", que consistia en gravar 39 entrevistes en format de vídeo HD, a diferents persones de Torelló que haguessin viscut durant aquells els anys a la vila. L'objectiu del projecte era crear un arxiu audiovisual de memòria oral amb el testimoni d'aquest grup de persones per tal de preservar una part de la memòria històrica d'aquest període. Durant les entrevistes vam intentar que quedés reflectit com cada una de les persones va viure en primera persona aquella època i aquells fets.

Cartell amb els 39 avis entrevistats.

Un cop aquest material registrat ha quedat arxivat (més de 67 hores d'entrevistes), se'n poden visualitzar còpies de les entrevistes a l'Arxiu Municipal de Torelló, a la Biblioteca Dos Rius de Torelló i al Memorial Democràtic). Ara però, creiem que el següent pas es fer-ne una difusió més àmplia, i la xarxa ens ofereix una gran oportunitat per difondre i donar a conèixer aquest treball. Fa uns dies es va crear una nova pestanya en aquest bloc "Arxiu de la Memòria", on de forma experimental vam penjar 4 vídeos de quatre de les persones que vam entrevistar i que ja no estan entre nosaltres, en Jaume Franquesa i Armengol (l'avi Roca), la Rosa Torrents i Varela,  Mn. Ramon Vila i Pujol i d'en Fortià Reig i Crespi (l'oncle Fortià).

 Una de les primeras entrevistes publicades.

A partir d'ara mateix, amb temps, anirem publicat de mica en mica totes les entrevistes del projecte perquè es puguin socialitzar i democratitzar-ne el contingut, és a dir que arribin a tothom a qui pugui interessar. Al mateix temps, amb la intenció de preservar la intimitat dels testimonis, no penjarem cap entrevista mentre la persona sigui viva.

D'aquí també en va sortir el documental "39" amb una tirada de 900 exemplars. Es va fer una presentació pública al Teatre Cirvianum, es va regalar una còpia a tots els subscriptors del Setmanari Torelló, vendre a les llibreries de Torelló i finalment va ser emès peo Canal33 de Televisió de Catalunya, amb molt bona audiència.

El projecte "Arxiu de la Memòria: Torelló (1931 - 1955)" va ser subvencionat pel Memorial Democràtic (de la Generalitat de Catalunya), i va comptar amb la col·laboració de l'Ajuntament de Torelló i de la Biblioteca Dos Rius.

Apunts sobre la configuració urbana de la vila de Torelló II

La trama urbana actual de la vila amb les seves places i carrers ha canviat constantment al llarg del temps com a reflex de la societat en la qual està inserida. Torelló ha passat de ser un petit nucli amb unes poques cases al voltant de l'església parroquial fins al poble que coneixem avui. I el Torelló d'avui encara continua canviant mica en mica i en ritmes diferents. A continuació veurem com ha estat aquesta evolució al llarg de la història a partir del què varem explicar en l'article "Les places de la vila" extret del programa de Festa Major de 2013, en dues parts. Aquí va la segona i darrera...

La industrialització (s. XIX-1940)

Amb l'arribada del ferrocarril, la industrialització, i el fenomen migratori que va comportar, es donarà un nou impuls al creixement urbà de la vila. Aquesta vegada, però, apareixerà la intenció, per part de les autoritats locals, de fer aquest creixement de forma ordenada i programada, donant peu a l'aparició dels carrers rectes i seguint la lògica cartesiana del moment. En aquest període cal destacar la figura del matemàtic i agrimensor torellonenc Joan Roca i Vilaseca que el 1867 va aixecar el primer plànol topogràfic modern del terme municipal de San Felio de Torelló, amb una acurada memòria descriptiva dels conreus, així com de les mesures exactes de les cases, els carrers i les places de la vila. En aquest plànol es dibuixaran els carrers ja existents, així com la proposta de creació de nous carrers encara per urbanitzar (CAMPRODON, 2005a).

Plànol comercial de Torelló editat el 1883 a partir del planol fet per en Joan Roca i Vilaseca uns anys abans. [Col·lecció Abans, AMT]

En aquesta època es planificarà i es començaran a construir els carrers de Sant Miquel, Sant Antoni i Sant Josep, així com els de l'altre costat del riu, carrer de la Pau, Ges Amunt, Balmes (antiga carretera de Sant Vicenç), la pujada del cementiri i l'avinguda de la Generalitat (antiga carretera de Sant Quirze). Amb aquests carrers també arribaran noves places: la de Sant Fortià, la de l'Estació (que en un principi no era cap plaça i es coneixia amb el nom de Pla de l'Estació) i la plaça Catalunya (Nova) cridada a ser el nou centre social de la vila.

La vila postindustrial d'avui (1940-2013)

Des de l'aiguat de 1940 fins ara, la vila ha experimentat nous creixements urbanístics, fruit en bona part de l'augment de població que va suposar l'onada migratòria entre els anys cinquanta i setanta, i del creixement constant fins a l'actualitat. Aquestes crescudes s'han produït en diferents moments i en diferents àrees del terme, d'una manera a vegades desordenada. A partir del 1980, amb la restauració de la Generalitat de Catalunya i la creació del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, amb la Direcció General d'Urbanisme, el creixement urbà es començaria a racionalitzar arreu del país (SURINYACH, 2002).

Aquesta crescuda urbana s'ha plasmat sobre el terreny amb l'ocupació de dues grans àrees dins del terme municipal i la urbanització de petites zones perifèriques. A la zona sud, hi trobem l'actual barri de la Joanot Martorell - La Cabanya, aixecat en els terrenys dels antics masos de Martorell, el Colomer, la Cabanya i la Creu. A la zona nord, a l'altre costat del riu Ges, hi trobem la urbanització del barri de Montserrat als terrenys de les cases de l'Espona i del Pujolet, així com la urbanització de l'altra banda de la via del tren, als terrenys de la Riba i dels Jolis. També s'han urbanitzat altres petites zones a la perifèria del nucli antic com la zona de la Carrera i la pujada a Rocaprevera; o d'altres que han canviat el seu ús industrial pel de residencial com la zona esportiva, als terrenys de l'antiga fàbrica de cal Feiner; o els terrenys de les antigues torneries Vidal i Pujol.

La primer crescuda en aquesta etapa va ser la construcció de cases d'habitatge protegit, fruït del desastre de l'aiguat. El poble es va ampliar pel costat de migdia iniciant el nou barri que avui coneixem de la Joanot Martorell -La Cabanya. Aleshores, apareixeria la nova plaça del Germà Donat a l'antic Firal. Aquest barri tornaria a créixer a finals dels anys vuitanta i es construiria la plaça Joanot Martorell, que esdevindria el centre del nou barri. Novament, durant el canvi de segle i fins a l'actualitat, el barri continuaria expandint-se, entre la via del tren i la carretera de Manlleu, a la zona de la Cabanya; i a l'altra costat de la carretera, en els terrenys de la Creu. En aquesta zona s'urbanitzarien les places de l'Abat Oliva (delimitada sobre el terreny, però sense construir), la del Mil·lenari i la d'en Segimon Serrallonga.

Una segona crescuda la trobaríem a principis dels anys seixanta amb el naixement d'un altre nou barri, a l'altre extrem del terme, gràcies a la Cooperativa de Viviendas de la Vall del Ges, que urbanitzaria el que ara coneixem com el barri de Montserrat. En aquest nou barri es crearien les places del Doctor Fleming, la de Joan Maragall, la de la Sardana (centre del nou veïnat), la Josep Vidal, la de l'Alzinar, i molt més recentment la de la Curanya, a les acaballes del segle. En una altra fase, a partir dels anys vuitanta, es començaria a urbanitzar un nou barri a l'altre costat de l'estació de tren, en els terrenys de l'antic mas de la Riba i els Jolis. En aquest barri hi podem trobar la plaça dels Països Catalans, la del Compte Guifré el Pelós, la Narcís de Montoriol i la plaça de l'Institut.

 Acte d'inauguració de les primers habitatges de la plaça de la Sardana, 1969. 

[Col·lecció Abans, AMT]

A mig camí del nucli antic i del barri de Montserrat, als anys setanta es va urbanitzar el racó que quedava entre el carrer de la Pau i les Serrasses, a l'antiga Torneria Vidal. Fruït de la requalificació d'aquesta zona es construiria la plaça dels Torners. També als anys setanta, en el procés d'esponjament del nucli antic es va construir la nova plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, als antics horts de la Rectoria. La darrera zona urbanitzada, a partir dels anys noranta del segle XX, ha estat la zona de la Carrera, el carrer de Rocaprevera i la zona esportiva a cal Feiner.

Plànol actual de Torelló editat per l'Ajuntament de Torelló recentment.

*Santi Molera i Clota

**Extracte de l'article "Les places de la vila" extret del monogràfic de Festa Major de 2013.

Apunts sobre la configuració urbana de la vila de Torelló I

La trama urbana actual de la vila amb les seves places i carrers ha canviat constantment al llarg del temps com a reflex de la societat en la qual està inserida. Torelló ha passat de ser un petit nucli amb unes poques cases al voltant de l'església parroquial fins al poble que coneixem avui. I el Torelló d'avui encara continua canviant mica en mica i en ritmes diferents. A continuació veurem com ha estat aquesta evolució al llarg de la història a partir del què varem explicar en l'article "Les places de la vila" extret del programa de Festa Major de 2013, en dues parts. Aquí va la primera...

Vista panoràmica de Torelló a inicis del segle XX des de les Serrasses. [Col·lecció Abans AMT]

El primer poblament (s. X-XV)

L'antiga vila de Sant Feliu, el nucli original de l'actual Torelló, va néixer pels volts dels segles IX i X entorn a l'església parroquial de Sant Feliu. El document més antic que fa referència a l'església és d'època carolíngia, concretament de l'any 881, tot i que possiblement el temple existís alguns segles abans. Malgrat no poder concretar amb més exactitud el naixement de la primera església parroquial, cal tenir en compte que Sant Feliu era un sant de gran devoció en època tardoromana (s. V-VIII), i els temples que tenen aquesta advocació acostumen a tenir un origen en aquesta època. Un altre element que ens fa sospitar que el seu origen és més antic és el fet que unes obres fetes a l'altar de l'església parroquial el 1914 van posar al descobert unes teules d'origen romà. D'això se'n feia ressò Fortià Solà a la seva Història de Torelló (1947). Aquestes restes no s'han conservat, i ara mateix se'ns fa difícil certificar aquesta informació sense cap intervenció arqueològica moderna que ho avali. De totes maneres, és molt plausible que sota l'església romànica hi hagi vestigis de presència humana més antiga, i qui sap si d'un temple també més antic.

Pels volts del segle X, la població, fins aleshores dispersa en masies per tot el terme, es va començar a concentrar al voltant de l'església i de la seva Sagrera, gràcies a la protecció que aquest espai oferia durant el període inestable de feudalització. A partir d'aquest moment, podríem començar a parlar pròpiament de la vila de Sant Feliu. Ens hem d'imaginar, en els seus inicis, una petita vila amb algunes cases al voltant de l'espai sacre, configurant així el primer espai urbà sense massa planificació, i ocupant tan sols una part del que coneixem avui com a nucli antic. Possiblement en aquest moment varen aparèixer els primers carrers, així com les primeres places, que trobem citats en la documentació dels segles XI i XII. Algunes encara existents com la plaça de la Vila (abans del Joc de la Pilot o de la casa Delmera), la Coll i Dorca (d'en Dorca), la Mn. Fortià Solà (de la Rectoria); d'altres quedaran absorbides per un espai més gran com la plaça de la Sarment (part en forma d'embut de la plaça Vella); i una darrera que no podem situar amb exactitud com la plaça d'en Tortadès, més tard plaça d'en Calveria, situada entre el cementiri i el portal d'en Carrera i que bé podria tractar-se de la plaça de la Vila o la Coll i Dorca. Aquesta darrera, segurament fa referència a alguna plaça ja esmentada, que en determinat moment prenia el nom d'una casa veïna en la documentació escrita, ja que en aquells temps no hi havia nomenclàtor oficial que fixés la toponímia urbana. En aquesta època, també trobem citada la plaça de l'Església o bé el carrer de la Rectoria; per tant, sembla evident que no estava molt ben definit què era una cosa i què era una altra.

Postal de la plaça Vella, amb la part corresponent a l'antiga plaça de la Sarment. 

Fotògraf Àngel Toldrà Viazo (1905-1907) [Col·lecció Abans AMT]

Entrats al segle XIII ja tindríem el nucli antic ben configurat, amb la plaça del Mercadal (actual plaça Vella), als afores del nucli aleshores existent. De fet no sabem exactament quan es va construir, però els primers documents que en fan esment són de la segona meitat del segle XIII, i a mitjan segle XIV encara s'hi construeixen les darreres cases que la delimiten pel costat de migdia. Si ens fixem en l'alineació de l'actual plaça Vella, de seguida es veu que s'escapa de l'alineació de la resta de carrers i places que s'han esmentat fins al moment, i és possible que sigui un pèl més tardana que la resta del nucli antic.

El creixement en estrella (finals s. XVI-XVIII)

Des de finals del segle XVI i fins ben entrat el segle XVIII, la vila tindrà una nova etapa de creixement. En aquesta etapa, la vila sortirà dels límits del primer nucli medieval, emmurallat o no, i s'estendrà pels antics camins d'entrada a la població. D'aquesta manera, s'urbanitzarà el carrer de les Palanques (camí del Ges), Ges Avall (camí d'Orís), d'en Carrera (camí de Rocaprevera i Vic), carrer de Sant Feliu (camí al voltant de la parròquia), Capsavila (camí de Sant Pere), carrer de Nou (camí de Vic) i posteriorment ho faria el carrer de Sant Bartomeu. Aquest creixement urbanístic, amb les típiques cases de parcel·lació gòtica, i seguint els camins d'entrada, es coneix amb el nom de creixement en estrella (SURINYACH, 1983). En aquest període d'expansió urbana apareixeran aquests nous carrers i tres noves places: la plaça d'en Pujol (plaça enrajolada, per la part de l'era del mas Pujol), la de la Fàbrega (part de l'actual plaça Mn. Jacint Verdaguer) i la plaça d'en Pere de l'Ombra (a l'inici del carrer del Pont).

 Imatge del carrer del pont a inicis del segle XX, amb la font de la bomba al centre. 

[Col·lecció Abans AMT]

*Santi Molera i Clota

**Extracte de l'article "Les places de la vila" extret del monogràfic de Festa Major de 2013.

Un camisa vieja a Torelló, Albert Galicia.

A l'entrevista que us presentem, coneixerem a l'Albert Galicia i Orcajo (1918-2014). Ens explicarà les seves vivències, la seva manera d'entendre la vida i la política. La seva ideologia falangista pot generar-nos rebuig, però, aquí no la volem jutjar, sinó escoltar-lo i entendre com algú pot arribar a aquests paràmetres ideològics aparentment tan allunyats dels nostres. Tot i no estar gens d'acord amb algunes de les afirmacions que el msenyor Galicia fa en la gravació, ens sembla interessant compartir les seves vivències i escoltar a l'ALTRE. Especialment interessants són les seves experiències a la fàbrica de Calella (amb l'anarquista Germinal Esgleas), el seu pas per les presons republicanes, les contradiccions per parlar en català dins de l'estructura de l'estat franquista, la reivindicació que fa dels camisas viejas (falangistes antics) enfront del arribistes del movimiento (els que es fan falangistes després de la guerra), o la descripció d'algú que arriba a Torelló el 1947 sense conèixer res prèviament, així com la seva visió del movimiento local.

Bandera de la Falange Española.

Fill d'un carrabiner andalús, Albert Galicia i Orcajo va néixer al País Basc el 1918. Als 10 anys es va traslladar a Calella de la Costa (Maresme), on va viure durant un temps. Als anys trenta es va fer falangista, seguidor de José Antonio Primo de Rivera. Durant la guerra civil va ser arrestat per la policia de la república i va passar bona part del conflicte bèl·lic a presons i camps de treball. Després es va fer voluntari a una Bandera de la Falange en els darrers mesos de la guerra. Finalment, el 1947 va venir a Torelló per treballar en una sucursal bancària, on es va quedar fins avui.

Albert Galicia Orcajo from El Cosidor Digital on Vimeo.

L'entrevista es va realitzar a casa del Sr. Galicia, a Torelló a la primavera del 2003.

El pas dels anys no ha acabat de resoldre molts dels interrogants que encara existeixen sobre el falangisme a Espanya i Catalunya.  "Entre el jou i l'espasa", és un documental que Televisió de Catalunya va estrenar el 2007, on hi surt entrevistat l'Albert Galícia. Dirigit per Dolors Genovès i produït per un dels impulsors d'aquest bloc, en Jordi Campàs.
El documental se centra en la tenalla a què van sotmetre la República els partits d'extrema dreta i els generals colpistes fins que la van vèncer per la força de les armes. És un repàs de la història del feixisme a Catalunya i a Espanya entre els anys 1922 i 1942. Una aproximació a la Falange teòrica amb figures com Rafael Sánchez Mazas i les cròniques d'exaltació mussoliniana des de Roma per al diari "ABC"; la creació del primer partit feixista espanyol, les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), i l'eclosió de la figura de José Antonio Primo de Rivera i la seva evolució des del monarquisme conservador al feixisme totalitari i catòlic.

"Entre el jou i l'espasa" Televisió de Catalunya 2007

Ruta de la Torneria a Sant Pere de Torelló

El passat dijous 19 de setembre es va inaugurar la Ruta de la torneria, un projecte iniciat ara fa gairebé dos anys per l'Ajuntament de Sant Pere de Torelló i que ha estat possible gràcies a les línies de subvenció d’àmbit turístic de la Diputació de Barcelona. Després de la instal·lació de l’escultura d’El Torner, es va plantejar la possibilitat de fer una ruta turística a l’aire lliure on els visitants podessin recórrer el municipi i descobrir el món de la torneria, una de les principals activitats econòmiques històriques del municipi.

En la ruta també es poden visitar els diferents edificis i espais d’interès del poble de Sant Pere. També compta amb la instal·lació de noves escultures, vinculades amb el món de la torneria i d’altres oficis antics (esqueller, ferrer...). Amb aquesta acció, a banda de la promoció cultural, històrica i patrimonial, es promociona també tot un altre àmbit molt important del poble de Sant Pere com és el seu entorn natural.

La ruta, que té el seu punt de partida a la Plaça Monmany, consta de 17 punts on el visitant pot veure i descobrir escultures, oficis i edificis emblemàtics de la història del poble. Al mateix temps, permet als visitants que ho desitgin fer rutes alternatives on l’atractiu és d’àmbit natural. Al llarg del recorregut s’han marcat tres traçats diferències: el circuit urbà, el de la pròpia Ruta de la Torneria; trams alternatius, que ofereixen la possibilitat de sortir del centre del poble sense allunyar-se’n massa; i un tercer recorregut per l'entorn natural que dirigeix als visitants per l'entorn del nucli urbà (Bellmunt, La Riera, Forat Micó...). El recorregut urbà té un traçat aproximat de 1,3 quilòmetres i es pot fer amb una durada aproximada d'una hora.

La Ruta de la Torneria  també té el seu espai a Internet, aquí. El projecte, preveu incorporar en un futur no massa llunyà àudio guies que facilitin la visita a tothom qui vulgui fer la ruta, amb informació complementaria sobre cada un des punts que la conformen.

Ramon Gabarrós i Cardona, Històries silenciades I

En aquest bloc, tot sovint, i com a filosofia de la nostra entitat, hem donat veu als sense veu, als mal anomenats perdedors de la HISTÒRIA que, com a tals, no han pogut escriure la seva versió. Nosaltres no els sentim com a perdedors, sinó com a oblidats, i creiem molt necessari escoltar la seva veu, perquè ens doni el contrapunt a la història oficial. Només així podem entendre la HISTÒRIA en la seva forma més completa i fer-nos una versió pròpia i crítica. El poble som tots i totes, per tant totes les versions de la història ens pertanyen com a part de la memòria col·lectiva. Tots i totes som iguals i diferents alhora, no hi ha guanyadors ni perdedors, més enllà del nostre ego. TOTS junts som alguna cosa més que la suma de tots i cada un de nosaltres, l'altre és només una part de nosaltres que ens fa de mirall. Només si som capaços d'establir relacions horitzontals, tractant-nos de tu a tu, amb respecte mutu i permetent l'espai que necessita cadascú, aconseguirem teixir complicitats i esdevenir un veritable POBLE.

Els oblidats de la Guerra Civil (Moviment obrer, exiliats, etc..) han estat sovint els protagonistes de la web i del bloc El Cosidor Digital. Ara que comença un nou curs escolar volem aprofitar l'ocasió per parlar d'uns fets que van succeir fa tan sols trenta-quatre anys a l'Escola Rocaprevera, i que han estat silenciats durant tot aquest temps. L'aleshores director Ramon Gabarrós i Cardona i la professora Teresa Terricabras van ser convidats a plegar per l'assemblea de l'escola rebutjant l'innovador projecte pedagògic que pretenien implantar, i que alguns creien utòpic i revolucionari. La decisió es va prendre en una escalfada assemblea extraordinària el 22 de juny de 1979, després que els primers intentessin introduir la nova pedagogia en el pla d'estudis, assessorats per la cooperativa Ágora (Centro de Análisis de la Producción Social de la Realidad). Darrerament, una versió d'aquests fets ha estat explicada per una part dels seus protagonistes al bloc www.colrocaprevera.blogspot.com.


Àgora (Centro de Análisis de la Producción Social de la Realidad).



Val a dir que aquests fets van suposar un trencament traumàtic i l'obertura d'una ferida col·lectiva, no només per els membres de l'escola, sinó per tota la vila. Alguns dels protagonistes van patir en silenci l'ostracisme, i d'altres van escollir no parlar del tema per no fer més mala sang. El resultat però, ha estat un silenci col·lectiu que ens hem hagut d'empassar els que hem vingut al darrere, negant-nos la possibilitat de construir la nostra pròpia història. Ara que fa trenta-quatre anys d'aquells fets, coincidint amb el 125è aniversari de l'Escola Rocaprevera, creiem que seria un bon moment per sanar aquesta ferida i treure algun profit d'aquella experiència. La millor manera que nosaltres coneixem és donar veu als protagonistes que, durant molts anys, no l'han pogut utilitzar, amb la única intenció d'ampliar els nostres coneixements. Després, toca a cadascú construir la seva cartografia històrica particular.

Des del Cosidor Digital hem decidit posar-hi un granet de sorra a la nostra manera. En volíem saber més, així que vam agafar la càmera i el micro, i vam entrevistar en Ramon Gabarrós, protagonista principal d'aquells fets. Aquí podeu veure l'entrevista en dues parts, on ens explica la seva trajectòria a l'escola Rocaprevara i la seva traumàtica sortida.

*Les opinions expressades lliurament a l'entrevista són responsabilitat d'en Ramon Gabarrós. El Cosidor Digital és responsable de les paraules fins aquí escrites, així com les institucions (públiques o privades), i en especial les persones que n'ocupen els seus càrrecs, són responsables (per activa o per passiva) de les polítiques de memòria pública col·lectiva, d'allò que es transmet oficialment des de les institucions.

Ramon Gabarrós part 1 from El Cosidor Digital on Vimeo.

Ramon Gabarrós part 2 from El Cosidor Digital on Vimeo.

**Com "..., en [Walter] Benjamin la nostra relació amb el passat no es tradueix en una simple rememoració apologètica de les víctimes de l’ahir, sinó en una responsabilitat política del nostre present: és com si la consciència política saltés per sobre dels segles per captar un moment del passat en què es reconeix, no tant per commemorar-lo, sinó per reanimar-lo, donar-li una vida nova i tractar de realitzar el que ens manca avui. D’aquesta manera, el passat il·luminat esdevé una força en el present i, per tant, història i política, rememoració i redempció esdevenen inseparables. El passat exigeix, parla directament, a través de les ruïnes desestimades en els marges, d’allò que fou possible; dit en altres termes: la memòria és vinculada a la responsabilitat de comprendre i lluitar políticament el present. 

A la Tesi II, hi ha una mena de lloc d’encontre secret entre les generacions passades i la nostra i afegeix: «A nosaltres, com a tots els llinatges que foren abans que nosaltres, ens ha estat atorgada una “dèbil” força messiànica [...] El materialista històric ho sap». Així, doncs, la utopia és una funció de la memòria, les esperances perdudes de les generacions són el terreny sobre el qual estem construint els nostres somnis." (Fina Birulés, Nedar contra les ones. Memòria i política en Walter Benjamin)

Portada d'un informe elaborat per la gent d'Àgora.

*El Cosidor Digital