El dissabte 17 d'octubre, durant la commemoració dels 75 anys de l’aiguat de Torelló al Cirvianum van confluir sentiments i idees. Entre els sentiments, el record de les víctimes i condol unànime pels familiars i veïns que ho van viure. Per la part de les idees, les explicacions del meteoròleg Francesc Mauri i la geògrafa Dolors Codinachs del perquè va passar i del com es pot evitar. Almenys tres idees van quedar clares: van ser unes condicions de precipitació excepcionals, els efectes van ser devastadors per haver urbanitzat la plana d’inundació del riu i, la més impactant per a tots, pot tornar a passar.
Pel que fa al primera dada, del 16 al 21 d’octubre de 1940 van ploure 1950 l/m2, mesurats a l’estació de referència de Sant Llorenç de Cerdans (el Vallespir), gaire bé el triple del que plou de mitjana en tot un any. Les condicions meteorològiques van ser doncs excepcionals. Fins al segle XIX Torelló havia crescut a partir del nucli de la sagrera allunyat de la plana d’inundació del riu. Llavors estava a resguard d’una inundació. Amb el creixement demogràfic es va urbanitzar aquesta plana amb construccions de pedra i tàpia. Per tant, uns situació extremadament vulnerable als efectes d’un aiguat excepcional. Les inundacions extraordinàries tenen un període de retorn d’uns 500 anys. Això vol dir que s’esdevenen molt de tan en tant (de mitjana passen centenars d’anys entre un episodi i l’altre). No obstant, hi ha la probabilitat, per remota que sigui, que tornin a succeir en qualsevol moment, aquesta tardor mateixa per exemple.
Imatge de la canalització del Ges en el seu tram final dins del nucli urbà de Torelló. Imatge de Teo Gómez (Wikipedia)
La qüestió és si estem preparats per reduir-ne l’impacte. Avui en dia els sistemes de prevenció meteorològica i de protecció civil estan molt avançats, a anys llum dels que hi havia durant la misèria de la postguerra. Aquest fet junt amb la major solidesa constructiva dels edificis actuals fan preveure uns efectes menys devastadors, sobretot, i el més important, pel que fa a possibles víctimes humanes. Aquesta és la part positiva. La negativa és que no hem après a conviure amb el riu. La saviesa popular dels nostres avantpassats queda reflectida en la dita “vora el riu no hi facis el niu” (on era el poble abans del segle XIX?). Doncs bé, fins i tot desprès d’aquell aiguat hem urbanitzat el que quedava de la plana d’inundació periurbana vora el Ges i el Ter. Per més murs de contenció i esculleres que domestiquen el riu, els danys materials d’una inundació excepcional de centenars d’anys de retorn són previsibles i en la situació actual només podem confiar en els serveis de prevenció i emergència. A part d’això poca cosa podem fer més, a menys que ens plantegem desurbanitzar la plana d’inundació.
Ara bé, dit això, on si podem actuar és minimitzant els riscos de les inundacions més freqüents, aquelles que passen cada 5-10 anys. Un primer punt juga a favor. Als anys 40 els boscos del conjunt de la conca estaven fortament explotats i pel que fa al riu, quasi no hi havia bosc de ribera, només arbres o grups d’arbres aïllats. Davant la manca de coberta vegetal la gran força de l’aigua va arrossegar enormes quantitats de sediments que van augmentar el calat (alçada) de la riuada, contribuint als efectes devastadors de l’aiguat. Amb les capçaleres reforestades actuals hi tenim part de guanyat. La segona part l’hem de guanyar encara, però ho podem fer: renaturalitzant els rius allà on es pugui. En efecte, la millor prevenció i defensa efectiva és restaurar i mantenir el bosc de ribera amb les espècies vegetals autòctones millor adaptades (com salzes i verns), recuperar els braços interns del riu, així com les basses i llacunes interiors, els meandres i les illes fluvials. Amb un bosc de ribera en condicions i la complexitat hidromorfològica es retenen sediments i s’esmorteeix l’energia de l’aigua i com a conseqüència, es redueixen els efectes de les riuades. Per tant, es tracta de no continuar urbanitzant més la plana d’inundació i recuperar la naturalitat del riu, sobretot fora dels nuclis urbans, però no només. Podem recuperar i de pas dignificar el tram final del riu Ges a Torelló, desendegant part de la canalització i recuperant la vegetació de ribera herbàcia (boga i canyís) i de salzes arbustius, que substitueixi almenys en part la vegetació ruderal (“males herbes”) existent. Això no significa treure els murs de contenció, però si el canalet central que no té cap altra funció que no sigui l’estètica ja tronada dels anys 80. Al centre d’Europa fa temps que s’està retornant la naturalitat als rius, no només perquè així es prevenen els efectes de les inundacions, sinó també perquè es recupera i es dignifica un espai natural, se n’incrementa la biodiversitat i alhora, se’l deixa preparat perquè en podem gaudir, tant la nostra com les properes generacions.
Text:
Jordi Camprodon
Dr. en Biologia. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
El soldat mort del Puig sembla que cobra vida, i està obrint debat. L'Associació TILBO ens proposa Interpretar aquests silencis amb d'una xerrada pel proper dijous 29 d'octubre a les 21h a la Biblioteca Dos Rius. L'acte s'emmarca en el cicle En Paral·lel del Teatre Cirvianum, en motiu de la representació de la obra teatral "Queda inaugurado este pantano!" de NAIADES Cor de Noies i CORCIA Teatre.
A la xerrada hi intervindran la psicòloga i psicoanalista, especialitzada en qüestions transpersonals Anna Miñarro, i l'historiador i arqueòleg Santi Molera, que intentaran interpretar els silencis que hi ha darrera del "Mort del Puig" i possar-hi una mica de llum. Entrada Gratuïta.
Entrar a la botiga de llums de can Cortada és (era) com fer un salt quàntic en el temps, fer deu passes enrere a la història de la vila i de cop i volta parar el temps. La botiga d'electricitat va ser oberta als anys 30, al número 19 del carrer de Sant Miquel, pel Sr. Feliu Cortada i que després continuaria el seu fill, en Jordi Cortada i Dalmau que l'ha regentat fins als nostres dies.
Encara avui (ahir) amb 90 anys, en Jordi obre algunes tardes la botiga i s'asseu darrera el taulell veient passar el temps, algun client que hi entra buscant algun endoll antic, o qualsevol persona que hi entra a fer petar la xerrada, mentre la arràdio sona de fons.
Façana de la botiga de Can Cortada
Detall de l'expositor del Passatge Barcelona
A l'interior hi podem trobar llums, làmpades i material elèctric de fa més de trenta anys, que s'hi ho busquéssim a qualsevol altre lloc no ho trobaríem. A l'entrada a mà esquerra, a l'alçada dels peus, també hi podem trobar una placa que indica on va arribar el nivell de l'aigua el dia de l'aiguat (17 d'octubre de 1940), un autèntic museu!. En qualsevol país del nord d'Europa, el museu etnogràfic local hagués llogat o comprat la botiga, en faria un estudi i la deixaria a manera de performance, tal i com està de per vida.
Interior de la botiga
Jordi Cortada i Dalmau assegut darrera el taulell
A mig redactar aquestes paraules ens informen que en Jordi Cortada ha mort, d'aquí els parèntesis per canviar el temps verbal. D'acord, d'acord que la vida no és un pessebre però aquest estable és dels que fan època, dels que fan poble, i ens agrada.
Adéu Jordi, trobarem a faltar veure't a la botiga.
Aquest dissabte 17 d'octubre de 2015 farà setanta-cinc anys del gran aiguat de 1940 que va arrasar mig poble de Torelló en plena postguerra. Es va endur per davant la vida de 61 persones, va destruir 179 edificis completament i va causar danys a 301 edificis més. Un fet que va fer forat en la memòria col·lectiva de la població que des d'aleshores ha mirat sempre de reüll les crescudes del riu.
Cartell dels actes de commemoració del 75è aniversari de l'Aiguat
Per commemorar aquest tràgic esdeveniment es celebraran un seguit d'actes: una exposició al Museu de la Torneria (inauguració a les 13:30h), un acte al Teatre Cirvianum (19:00h) i un acte d'homenatge a les víctimes a la Placeta d'en Pujol (a les 21:45h). Des del Cosidor Digital hem volgut posar-hi un granet de sorra organitzant un acte al Teatre Cirvianum a partir de les 19:00h. on es presentarà el documental "L'aigat" amb testimonis de l'aiguat, una filmació de la vila dies després realitzada per Salvador Rifà (amb música original de Xavier Capdevila), i una xerrada-col·loqui amb la participació de la geògrafa Dolors Codinachs i el meteoròleg de TV3 Francesc Mauri.
Documental amb testimonis que van viure l'aiguat.
Filmació uns dies després de l'aiguat.
L'acte del Teatre Cirvianum va començar puntualment a les 19:00h i l'entrada va ser gratuïta.
Així van anar els actes del Cirvianum, amb un teatre ple fins a la bandera.
Vídeo amb tots els actes del dissabte 17 d'octubre de 2015. Editat per Osona Stream http://www.osonastream.tv/
De forma paral·lela es celebraren altres actes a la resta de viles afectades per l'aiguat, Ripoll, Manlleu i Roda de Ter.
L'actual emissora de ràdio municipal Ràdio Ona, va nàixer a principi dels anys 80 com a una activitat dins de l'Escola d'Estiu de la Vall del Ges, que posteriorment es convertiria en un Taller de ràdio que posteriorment va convertir en un Taller de ràdio per a totes les escoles de la vila.
Uns joves locutors de Radio Ona Juvenil 1981. Edu castells i Lluís Sabatés
A l'any 1981, el programa "Quitxalla" de TVE a Catalunya es va emetre un reportatge sobre aquesta experiència que ara podem veure a:
Al 1984 es va crear la Televisió de Torelló (TVT), i els seus promotors van ser l'Alfons Ricard, l'Eduard Xicoy, Josep Carrera i la Berta Faro, entre d'altres. Les emissions es feien des de l'edifici del Centre a la plaça Nova, i s'emetia durant els caps de setmana.
Un dels molts reportatges que van elaborar i que van ser emessos per TVT va ser aquest sobre el riu Ges que ara, gràcies al seu autor, recuperem i podem veure aquí. Aprofitant que aviat es celebrarà el 75è aniversari de la inundació del riu Ges a Torelló, hem cregut convenient mostrar-lo.
"El riu Ges", direcció Alfons Ricardi Josep Carrera, TVT 1984.
El document ens fa un recorregut pels paissatges del riu Ges des del seu naixement a la Serra de Santa Magdalena (Ripollès), atravessant la Serra de Bellmunt per Forat Micó, fins a la seva desembocadura al riu Ter, havent passat la vila de Torelló.
Les baumes del Teixidor, a Santa Maria de Besora, ens serveixen per sumar les investigacions sobre el terreny de l’historiador
local en Ramon Vinyeta a l’any 1948, el bloc de l'Antoni Prat i
les imatges del realitzador de vídeo en Gregori Campàs, generant una sinergia entre vells historiadors, blocaires i realitzadors de vídeo.
A l'interessant notícia periodística publicada per Ramon Vinyeta en el seu moment, i al seu redescobriment en el bloc de l'Antoni Prat, des del Cosidor Digital ens hi sumem recuperant la gravació
que van fer en Gregori Campàs i la M Teresa Reig, el 27 de febrer de 1988. Aquestes imatges mostren dos
dels últims habitants d'aquestlloc singular, en Salvador Dot Subirana (1929-2014) i en Pius Dot Subirana (1931). Els germans Dot ens ho expliquen in situ, amb gran
passió, sinceritat i sense la recança d'un passat farcit de penúries.
El pas del temps, l'ús de l'espai com a estable d'animals i l'incivisme d'alguns visitants estan modificant definitivanent aquest bonic espai natural de la Serra de Milany. Sí no s'hi posa remei, en breu, desapareixeran els vestigis d'una forma de vida que va perdurar durant segles... Per reflexionar-hi.
A vegades no saps el perquè, però les casualitats fan que s'ajuntin
informacions i documentacions que trobes i reps per conductes diferents. Això
és el que m'ha passat en aquesta ocasió. I m'explico:
- Un dia, buscant per la pàgina web de l'arxiu municipal
de Torelló, vaig trobar que els constava un arxiu fotogràfic del Ramon Vinyeta.
Em vaig posar en contacte amb l'arxivera municipal, la Gemma Carretero, que
molt amablement em va donar totes les facilitats per veure'l. Es tracta d'una
colla d'àlbums fotogràfics -crec recordar que entre 12 i 14- que el mateix
Ramon Vinyeta va preparar i regalar a l'Ajuntament de Torelló. El seu contingut
és un aiguabarreig de fotografies sobre aconteixements, esdeveniments,
racons... de Torelló i els seus voltants. Molta diversitat temàtica. De fet,
tal com era el Ramon. Davant de qualsevol fet diferenciat que passava al poble
i rodalies, el trobaves a n'ell amb la seva inseparable màquina de fotografiar
a punt.
El conjunt de documents fotogràfics és d'una qualitat i diversitat
extraordinària.
I vaig demanar a la Gemma la còpia d'una selecció concreta d'aquestes
fotografies tot pensant que em podrien ser d'utilitat per temes relacionats amb
el bloc. Després dels tràmits oficials corresponents, les vaig poder tenir
degudament escanejades.
- Un altre dia, em vaig assabentar que l'any 1950
s'havia publicat un interessant relat del Ramon Vinyeta relacionat amb els
darrers habitants de la bauma del Teixidor, a prop de Santa Maria de Besora.
Concretament en el Butlletí de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista
de Catalunya, en la seva edició nº 11 del setembre de 1950.
Em vaig posar en contacte amb aquesta important institució relacionada amb el
món excursionista i molt amablement em van facilitar aquest article, degudament escanejat.
I la sorpresa va ser que quan el vaig llegir, instantàniament vaig lligar el
relat que tenia als dits amb unes fotografies de les que havia seleccionat a
l'arxiu de Torelló. Tenia les fotografies que el Ramón Vinyeta va fer el dia 27
de juny de l'any 1949 en la seva visita a la bauma del Teixidor que va servir
per fer el relat publicat.
Aquest és el relat:
TROGLODITAS EN LA SIERRA DE MILANY
Un curioso estudio de Geografía Humana
En el corazón de la Sierra de Milany, en uno de sus
lugares más abruptos y poco frecuentados, existe una familia de payeses que
habitan en una cueva o "bauma" en las mismas condiciones, en algunos
aspectos, que reinaban en los tiempos del hombre primitivo.
En el transcurso de nuestras correrías por la Sierra
de Milany, repleta de atractivos de toda especie, nos entretenía,
preferentemente, disfrutar de los dilatados panoramas que desde sus cimas se
contemplan, gozando de la belleza de sus paisajes, ora armoniosos y
placenteros, ora salvajes de tétrica estructura. Las ruinas del castillo,
derrumbándose cada vez más, el característico peñasco de Llaers, la grandiosa
haya de las Tombes, las cascadas de Tavérnolas y las espesuras que rodean el
Barretó, eran los objetivos preferidos. Nunca, sin embargo, a pesar de conocer
su existencia, habíamos visitado las "baumes" habitadas existentes
entre el Teixidor y la masía de Milany. Y he aquí que, recientemente,
concretamente el día 27 del pasado junio, tuvimos la oportunidad de visitar
detenidamente la única de las "baumes" habitadas hoy en día. Fruto de
aquella visita, son las impresiones que ofrecemos al lector.
Toda la vertiente meridional de la Sierra de Milany,
está cruzada por unas fajas de acantilados que, en dirección sensiblemente
horizontal y formando escalonamientos en algunos lugares de considerable
elevación, se extienden algunos kilómetros, adaptándose a las sinuosidades del
terreno y obligando a los caminos a seguir un difícil trazado para salvar
algunos puntos, de otro modo inaccesibles.
En muchos lugares de estas fajas de acantilados, se han formado cavidades
naturales y "baumes" de gran tamaño, que, orientadas hacia el
mediodía y teniendo en su proximidad tierras fácilmente cultivables y grandes
espacios ricos en pastos, eran ya en tiempos prehistóricos lugares habitados,
escogidos por sus inmejorables condiciones de defensa, tanto de las condiciones
atmosféricas como de los animales feroces, muy abundantes en aquella época
primitiva. Estas cuevas naturales habitadas, han resistido el paso de los
siglos y aun hoy en día son utilizadas, a pesar de que en la misma comarca y no
muy lejanas de su emplazamiento existen masías que después de abandonadas se
van transformando lentamente en montones de ruinas.
Perspectiva general de la balma dels Teixidors, habitada fins l'any 1952 per una família pagesa. Ramon Reig Crespi al bell mig. Foto de Ramon Vinyeta.
Hablaremos pues, concretamente, de la "Bauma del
Burbau o del Teixidor" (término de Llaers) la única habitada y la más
accesible del grupo de cuatro que allí existen. Las tres restantes "La
Baumassa", "La Baumeta" y "Els Fleus" han sido
abandonadas recientemente. Más cercanas, en las proximidades de Besora, se
abren las "baumes" llamadas "dels Ferrers", más conocidas y
visitadas por su proximidad y haber sido teatro de hallazgos prehistóricos, en
el curso de unas excavaciones allí efectuadas. Estas "baumes" fueron
abandonadas anteriormente a las otras que hemos referido.
La "Bauma del Burbau" está situada a 995
mts. de altitud, formada por grandes bloques de piedra, por encima de los
cuales transcurre una torrentera que nace entre el Castillo de Milany y la
Ermita de la Calm. Cuando el torrente baja crecido forma un cortinaje de agua
por delante de las edificaciones de la "bauma", creando un
espectáculo de singular belleza. En invierno, cuando la temperatura baja
algunos grados bajo cero, el agua al caer forma columnas de estalactitas y
estalagmitas aumentando la maravilla del espectáculo.
La cavidad o "bauma", tiene una extensión de
unos 80 metros, con una profundidad variable de 3 a 20 y una altura de 15
metros en la parte exterior, que va reduciéndose a medida que se acerca a las
extremidades. La parte habitada, se halla en el extremo oeste, más resguardado
y en la parte opuesta se hallan los apriscos para el ganado lanar, que son de
considerable capacidad. En la parte central hay otros cercados para cerdos y
vacas y un amplio espacio escalonado para guardar la hierba, la paja, la carreta
y otros utensilios de labranza. La habitación humana, está formada por siete
departamentos, tres de los cuales tienen ventilación al exterior. Los muros son
de piedra y cal, con un espesor de 40 cms. Naturalmente, el pavimento y el
techo son de roca viva, con una distancia entre ellos que oscila de 1'80 a 3
mts. lo que permite moverse con comodidad.
Croquis de la vivenda principal. Dibuix de Ramon Vinyeta.
Contemplada desde cierta distancia, la "bauma" adopta la forma de un
gran escenario natural. Aunque de momento, la vivienda humana da la impresión
de ser muy reducida, se ha de tener presente que a ambos lados tiene amplios
espacios disponibles, completamente a cobijo de lluvia o viento y que, por lo
tanto, tiene equivalente utilidad a otras edificaciones de una
"masía" corriente. El gráfico y el grabado adjunto, nos ahorrarán una
más larga explicación sobre la estructura y distribución de esta curiosa
vivienda.
En Moisès Barniol, en Ramon Vilamala i en Ramon Reig Crespi, en amical col·loqui amb els pagesos que fins l'any 1952 habitaven la balma dels Teixidors. Foto de Ramon Vinyeta.
La familia que la habita, está constituida por un
matrimonio y dos hijos, un muchacho y su hermana. Esta tiene perturbabas las
facultades mentales, grave desgracia que se ha de añadir a otras muchas
sufridas por esta familia. El muchacho, por el contrario, es muy despierto.
Cuando nosotros llegamos allá, estaba fumando en pipa, costumbre que tiene
desde la edad de cuatro años; entonces se lo recomendaron para curarse de
"cucs" (lombrices).
Suponíamos que los habitantes de la "bauma" serían gente áspera y de
poco trato. Nos habíamos equivocado, ya que todos ellos son de carácter cordial
y alegre. El chiquillo nos mostró todas las dependencias y aceptó sin remilgos
tabaco para su pipa. El amo nos explicó más tarde su forma de vivir dándanos
toda clase de detalles.
La familia posee gran cantidad de aves de corral, y se dedica también a la
recría de cerdos. (Tienen también una mula). El ganado lanar está solamente
confiado a su custodia, pues pertenece a una "masía" vecina. Las
tierras de labor, equivalentes a seis o siete "quarteras", se
extienden a cada lado del torrente, formando campos escalonados. Al pie de la
casa, cultivan un poco de huerta, fácilmente regable mediante el agua del
torrente. También crecen numerosos árboles frutales, perales, manzanos, cerezos,
etc. La traída de aguas para las necesidades de la casa, se hace de manera muy
curiosa y por tres sistemas diferentes. Cercana a la casa, y en un paraje que
semeja una gruta, se recoge el agua que resbala por una piedra y por medio de
unos canalillos se la traslada a limpios depósitos. Los otros dos sistemas
proporcionan el agua con más abundancia. A pocos metros del portal y desde
tiempo remoto, hay un depósito natural de unos 800 litros de capacidad, que se
llena con el agua caída del acantilado una vez desviado oportunamente el curso
del torrente. Por último, también se coge el agua, directamente de la cascada,
por medio de una gran plancha de hoja de lata, en forma de embudo y
trasladándola a unos recipientes de cobre, por un tronco de árbol vaciado en
forma de canal.
Las condiciones de temperatura en el interior de la "bauma",
constituyen una de sus más apreciables ventajas. De igual forma que, en
apariencia, el agua de los pozos es fría en verano y tibia en invierno, la
temperatura del interior refleja bien poco las variaciones que al paso de las
estaciones del año, se observan al aire libre. En verano, el sol no penetra al
quedar detenidos sus rayos por el saliente del acantilado. En invierno, al ser
la órbita del sol más baja, queda todo el interior soleado durante todo el día,
creándose una temperatura muy agradable. Por esta causa, la ropa de cama que
utilizan, es igual en una que en otra estación.
La distribución del trabajo se efectúa de la siguiente forma: El colono cuida
de la tierra y en los días en que este trabajo no es necesario, actúa de
jornalero en alguna casa vecina, especialmente en el Teixidor. En invierno,
cuando la actividad de la tierra es nula, por efecto de la nieve y lluvia
persistente, sus conocimientos del oficio de carpintero le permiten dedicarse a
la reparación de utensilios de trabajo, y construir otros de nuevo. Por
ejemplo, la carreta es de construcción propia. Generalmente el sábado acude al
mercado de Ripoll, donde vende los productos sobrantes y efectúa compras. La mujer cuida del trabajo doméstico y de su hija deficiente.
El muchacho se ocupa del rebaño y su pastoreo, así como actúa de auxiliar de
sus padres.
La mestressa, el fill i la filla deficient al portal de la cova habitada. Foto de Ramon Vinyeta.
Las obligaciones de orden religioso, la familia las observa en la parroquia de
Llaers, distante unos 40 minutos.
Hecha esta descripción, hay que convenir con toda
evidencia que en una excursión por la sierra de Milany, que tantas bellezas
encierra, es siempre interesante incluir una visita a la Bauma del Burbau, en
la cual se desarrolla una vida familiar, que en determinados aspectos, poco ha
variado de los tiempos primitivos.
La acogida complaciente que dispensan sus moradores,
es otro de los recuerdos que se conservan de esta visita y excursión por la
sierra de Milany.
Ramón Vinyeta. Entrada del bloc santuaribellmunt.blogspot.com de l'Antoni Prat.
Aprofitant que enguany se celebra el 50 aniversari de la fundació del Club Bàsquet Torelló ens voldríem sumar a la festa amb aquest post; mostrant-vos un vídeo gravat el 1982 per en Gregori Campàs, i escrivint quatre notes sobre la prehistòria del bàsquet a Torelló. El vídeo va ser gravat durant les 24h de Bàsquet que es va celebrar aquell any a Torelló. En les imatges es pot veure un equip de nois de l'Escola Rocaprevera jugant a la pista poliesportiva, avui desapareguda sota el complex de les piscines municipals.
Logo del 50 aniversari del C. B. Torelló
PREHISTÒRIA DEL CLUB
Abans de la fundació formal del Club Bàsquet Torelló, trobem alguns antecedents de la pràctica del bàsquet a la nostra vila. La primera referència que tenim és dels anys 30, referent a la secció esportiva dels Fejocistes a l'Escola Dominical. El jove Zoilo Janés i Novellas provinent de Barcelona va ser l'impulsor i va introduir la pràctica del bàsquet dins de la secció esportiva d'aquesta entitat. En aquest grup es practicaven diferents esports i no sabem del cert l'abast de la introducció del bàsquet, ni tenim constància de que es disputés cap partit.
Passada la Guerra Civil, durant la Festa Major de 1942, si que tenim novament constància de que es va disputar un partit de demostració entre dos equips locals formats per les Joventuts Catòliques (hereves de l'Escola Dominical) i del Frente de Juventudes (Falange). El partit es va jugar al camp de futbol de Malianta, i només es va utilitzar una de les meitats del camp. Algunes de les persones que van disputar el partit havien estat a l'Escola Dominical abans de la Guerra i possiblement allí l'havien après.
Cap més notícia tenim de la pràctica del bàsquet a la Vall del Ges fins als anys 60, quan es formaria primer un equip de noies, i més tard un equip de nois que acabarien essent l'embrió de l'actual C.B. Torelló, però això ja és la història del club...
PEL RECORD... Partit del torneig 24h de bàsquet, celebrat a Torelló el 1982. Gravació original:
Equip de l'escola Rocaprevera (de blanc), temporada 1981-82, format per:
Cande i Oli (Entrenadores); Dani Pujol, David Serratosa, Mateu Cutrina, Marià Campàs, Joan Solà, Pere Ayats, Toni Cubí, Jordi Campàs, Xevi Torres, Edu Altimires, Jordi Noguer i Ramon Camprubí. (Jugadors).
Després de més de 76 anys dels fets, el passat 29 de juliol de 2015 es van desenterrar les restes del soldat mort i enterrat al voltant del Mas del Puig durant la retirada de l'exèrcit republicà. Un fet que era conegut popularment, però que ningú sabia on es trobava exactament la fossa. A excepció de l'antic masover del mas del Puig, el Sr. Josep Bartrina, avui ja mort, que fa uns vuit anys va mostrar on es localitzava la fossa a algunes persones, el rector de la parròquia de Sant Feliu i l'antic president de l'Associació d'Estudis Torellonencs (ADET).
L'antropologa Núria Armentano durant les tasques d'excavació de la fossa del soldat republicà mort.
Ara, el Memòrial Democràtic a petició de l'ADET, va enviar un equip tècnic que va localitzar la fossa i la va excavar. Els treballs s'han dut en secret fins al darrer moment per tal de facilitar la feina. Aquí podeu veure la notícia:
Els treballs forenses continuaran al laboratori on s'establiran les causes de la mort, i s'intentarà extreure mostres d'ADN per tal de comparar-les amb les dades del Banc d'ADN de desapareguts a la Guerra Civil, i així poder identificar la identitat del soldat mort.
Aquesta declaració sorgeix del
diàleg entre membres de la societat civil, d’organitzacions, d’empreses i
professionals vinculats al món audiovisual. La voluntat és aconseguir l’accés
lliure i gratuït als fons fílmics de NO-DO, de Laya Films i altres de la mateixa
naturalesa i característiques històriques en benefici de la societat.
El fons fílmic NO-DO va ser creat
per la dictadura de F. Franco l’any 1942. Era un servei de noticiaris
cinematogràfics de caràcter monopolític d’obligada exhibició en les sales de
cinema d’Espanya i les seves colònies fins al 1975. Es considerava un element
primordial de propaganda. És un fons amb documents fílmics, registres sonors i
documents textuals imprescindible per conèixer, i explicar críticament un
període de la història d’Espanya.
L’entitat Noticiarios y
Documentales Cinematográficos, productora del NO-DO, era un òrgan del
Ministerio de Educación Nacional, amb règim autònom de funcionament. El
patrimoni de l’entitat, tant immobles com pel·lícules, es considerava propietat
de l’Estat.
La Filmoteca Española, organisme
públic dependent de l’Instituto de la Cinematografía y de las Artes
Audiovisuales, és propietària d’aquest fons i té la finalitat de ser l’arxiu
històric que custodia el patrimoni fílmic espanyol, i n’ha de vetllar la conservació
i la seva difusió amb finalitats d’interès general.
Laya Films va ser una empresa
productora i distribuïdora de la Generalitat de Catalunya durant la II
República. Laya Films va dedicar una bona part de la seva activitat al
reportatge de guerra. Molt material va ser destruït o manipulat i, al final del
conflicte, el fons va ser requisat i dipositat a Filmoteca Española. L’any 2001
es va signar un acord de propietat compartida entre l’Estat espanyol i la
Generalitat de Catalunya.
Totes dues productores
cinematogràfiques eren oficials i ja no existeixen.
Mireu el minut 1'53''. No ens mereixem el caràcter públic i l’accés i
reproducció gratuïts de les imatges gravades per les productores oficials NO-DO
i Laya Films i d’altres fons públics de la mateixa naturalesa i
característiques històriques?
Perpetuar el
present és, i ha estat la dèria del molts de nosaltres. Les eines
per fer-ho s’han anat perfeccionant. Tot va començar amb la pintura, hi ha
milers de quadres que proven de plasmar la realitat que tenia davant seu el pintor
de torn. A principis del segle XIX hi ha una incipient fotografia que es va
perfeccionant fins als nostres dies. Però al 1895 es filma la primera pel·lícula,
imatges en moviment. Sistema que evolucionarà i perdurarà fins a principis dels anys 80 del segle XX com a l’únic mitjà amateur (Super8, Single8 i 16mm) que existeix per eternitzar les nostres accions.
Al mateix temps entra amb molta força el "home vídeo" (Betamax, Video2000 i VHS), que ràpidament desplaça un rudimentari i poc àgil cinema, i en democratitza
la funció com reproductor i enterra definitivament el gravador. La gent pot comprar i llogar pel·lícules que mirarà al
menjador de casa seva, amb la conseqüent fallida de la majoria de sales de cinema. Els
més moderns i tecnològicament avançats adquireixen els primers gravadors domèstics
de vídeo (Betamax i VHS-C). Uns equips feixucs, cars i de molt poca qualitat.
Però amb els avantatges de la immediatesa, més metratge, i amb la possibilitat d’edició
i sonorització. Amb els anys s’ha pogut comprovar que han envellit molt millor
les filmacions en cinema (cel·luloide) que no les magnètiques (vídeo). Qui ho
havia de dir...
A Torelló, com tants altres
llocs, uns quants entusiastes de la imatge s’inicien en el vídeo tot buscant
noves expressions audiovisuals. I comencen a gravar amb la finalitat d’anar
creant un arxiu. Gent com Alfons Ricart, Joan Carrera, Gregori Campàs, Pere
Pous i pocs més, enregistren i acumulen filmacions d’actes, paissatges,
persones, festes, concerts, inauguracions...
El cor de Rocaprevera cantant a TV2.
Aquí teniu el primer recull en
vídeo del que va passar a Torelló durant l’any 1987. Alfons Ricart i Joan
Carrera van gravar, editar i sonoritzar el que van creure més representatiu
d’aquell Torelló de finals dels anys 80.
S’hi poden veure les nevades del
gener, un reeixit carnaval, entrega de premis a l’Osonenc de l’any, obres i inauguracions varies, mercat del Trasto, la
festa Major, eleccions municipals, Cinema de Muntanya...
“Difusions Fantasmes” és la
productora de Mingu i Tristram (Xavier Capdevila i Gerard López), sorgida arran
del programa de ràdio “Fantasmes” de Ràdio Ona (1989-2002). El primer vídeo és ING-ING, del 1997 i va ser una
coproducció amb TVO.
ING-ING narra en clau de cinema mut, una cursa esbojarrada
amb diferents proves esportives, que adopten el nom amb anglès (sempre acabats
amb ING) que s’estructura amb una suma de gags. Mingu i Tristram van concebre
la pel.licula per presentar-la al Festival Internacional de Cinema de Muntanya,
on es va projectar dins de la categoria amateur.
ING-ING és va coproduir conjuntament amb Televisió d’Osona
(TVO) i la majoria d’emplaçaments són de la
Vall del Ges, però també n’hi ha al Ripollès, Vallès
i Barcelona. Va tenir un pressupost gegantí: 54 mil pessetes de
l’època.
E/CN.4/1996/9 page 27, la nostra última
participació al festival Julius. Amb un curt tenyit d’actualitat, molt cru i
una mica transcendental.
En l’edició de 1995 es produí
finalment una inflexió en la participació i, per primera vegada després de
molts anys d’increment constant, baixava el nombre de films a concurs: quinze i
tres espots. Aquesta davallada no fou cap sorpresa pels organitzadors ja que, a
aquestes alçades, el format cinematogràfic subestàndard pràcticament havia
desaparegut. I, si es trobava encara pel·lícula de super-8 a Vic era gràcies
als esforços del fotògraf Francesc Jiménez que procurava de tenir-ne un estoc
per als romàntics i esforçats participants del «Julius» en la seva botiga de la
rambla del Passeig.
L’edició d’aquest any, la novena,
es féu també al Teatre Atlàntida en les dues sessions i l’horari de costum, els
dies 9 i 10 de desembre. La novetat d’aquest any era l’increment en el nombre
de premis, que pujava a tretze després de la creació de dos guardons més: el
premi «Saul Bass»,58 als millors títols de crèdit, i el premi «Osborne el
toro», dedicat a reconèixer el millor cartell. El jurat estava format per Miquel
Bofill, representant d’Ull Cluc; Ferran Blancafort, arquitecte; Manel Gausa,
actor; Vicenç Pascual, historiador, i Andreu Roca, representant del Casino de
Vic.
Unes cinc-centes persones van
assistir a les dues sessions de projecció i al lliurament de premis que es va
fer, com de costum, al final de la sessió del diumenge. Aquest darrer acte va
ser presentat per les components del grup d’animació vigatà La Serpentina. El
popular actor Manel Gausa, actuant com a portaveu del jurat, va remarcar que el
descens en la participació havia anat acompanyat també per una minva en la
qualitat dels films i va reconèixer que l’elecció del millor film havia estat
una tasca difícil «ja que no n’hi havia cap que destaqués dels altres». Malgrat
tot, els organitzadors es mostraren satisfets ja que l’assistència de públic es
mantenia en un nivell molt alt. Miquel Pérez i Mas. "Text i context. El
concurs de cinema amateur "Julius". Ausa (en línea). Vol 22, Núm.
155, p. 39-67.
E/CN.4/1996/9 page 27, vam
aconseguir els premis «Lluíiiiis» i «Bis-B».
Fitxa tècnica i artística
E/CN.4/1996/9 PAGE 27
direcció i producció
Jordi Campàs
Ramon Parramon
actor
Gaitetà Serrat
direcció fotografia
Ausió Martín
veus en off
Pere Puig
Antonio Salinas
Silvia Capdevila
Tomàs Quintanilla càmera Súper 8 Canon 1014 XL-S
