dilluns, 25 de novembre del 2013

Apunts sobre la configuració urbana de la vila de Torelló II

La trama urbana actual de la vila amb les seves places i carrers ha canviat constantment al llarg del temps com a reflex de la societat en la qual està inserida. Torelló ha passat de ser un petit nucli amb unes poques cases al voltant de l'església parroquial fins al poble que coneixem avui. I el Torelló d'avui encara continua canviant mica en mica i en ritmes diferents. A continuació veurem com ha estat aquesta evolució al llarg de la història a partir del què varem explicar en l'article "Les places de la vila" extret del programa de Festa Major de 2013, en dues parts. Aquí va la segona i darrera...

La industrialització (s. XIX-1940)

Amb l'arribada del ferrocarril, la industrialització, i el fenomen migratori que va comportar, es donarà un nou impuls al creixement urbà de la vila. Aquesta vegada, però, apareixerà la intenció, per part de les autoritats locals, de fer aquest creixement de forma ordenada i programada, donant peu a l'aparició dels carrers rectes i seguint la lògica cartesiana del moment. En aquest període cal destacar la figura del matemàtic i agrimensor torellonenc Joan Roca i Vilaseca que el 1867 va aixecar el primer plànol topogràfic modern del terme municipal de San Felio de Torelló, amb una acurada memòria descriptiva dels conreus, així com de les mesures exactes de les cases, els carrers i les places de la vila. En aquest plànol es dibuixaran els carrers ja existents, així com la proposta de creació de nous carrers encara per urbanitzar (CAMPRODON, 2005a).


Plànol comercial de Torelló editat el 1883 a partir del planol fet per en Joan Roca i Vilaseca uns anys abans. [Col·lecció Abans, AMT]

En aquesta època es planificarà i es començaran a construir els carrers de Sant Miquel, Sant Antoni i Sant Josep, així com els de l'altre costat del riu, carrer de la Pau, Ges Amunt, Balmes (antiga carretera de Sant Vicenç), la pujada del cementiri i l'avinguda de la Generalitat (antiga carretera de Sant Quirze). Amb aquests carrers també arribaran noves places: la de Sant Fortià, la de l'Estació (que en un principi no era cap plaça i es coneixia amb el nom de Pla de l'Estació) i la plaça Catalunya (Nova) cridada a ser el nou centre social de la vila.

La vila postindustrial d'avui (1940-2013)

Des de l'aiguat de 1940 fins ara, la vila ha experimentat nous creixements urbanístics, fruit en bona part de l'augment de població que va suposar l'onada migratòria entre els anys cinquanta i setanta, i del creixement constant fins a l'actualitat. Aquestes crescudes s'han produït en diferents moments i en diferents àrees del terme, d'una manera a vegades desordenada. A partir del 1980, amb la restauració de la Generalitat de Catalunya i la creació del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, amb la Direcció General d'Urbanisme, el creixement urbà es començaria a racionalitzar arreu del país (SURINYACH, 2002).

Aquesta crescuda urbana s'ha plasmat sobre el terreny amb l'ocupació de dues grans àrees dins del terme municipal i la urbanització de petites zones perifèriques. A la zona sud, hi trobem l'actual barri de la Joanot Martorell - La Cabanya, aixecat en els terrenys dels antics masos de Martorell, el Colomer, la Cabanya i la Creu. A la zona nord, a l'altre costat del riu Ges, hi trobem la urbanització del barri de Montserrat als terrenys de les cases de l'Espona i del Pujolet, així com la urbanització de l'altra banda de la via del tren, als terrenys de la Riba i dels Jolis. També s'han urbanitzat altres petites zones a la perifèria del nucli antic com la zona de la Carrera i la pujada a Rocaprevera; o d'altres que han canviat el seu ús industrial pel de residencial com la zona esportiva, als terrenys de l'antiga fàbrica de cal Feiner; o els terrenys de les antigues torneries Vidal i Pujol.

La primer crescuda en aquesta etapa va ser la construcció de cases d'habitatge protegit, fruït del desastre de l'aiguat. El poble es va ampliar pel costat de migdia iniciant el nou barri que avui coneixem de la Joanot Martorell -La Cabanya. Aleshores, apareixeria la nova plaça del Germà Donat a l'antic Firal. Aquest barri tornaria a créixer a finals dels anys vuitanta i es construiria la plaça Joanot Martorell, que esdevindria el centre del nou barri. Novament, durant el canvi de segle i fins a l'actualitat, el barri continuaria expandint-se, entre la via del tren i la carretera de Manlleu, a la zona de la Cabanya; i a l'altra costat de la carretera, en els terrenys de la Creu. En aquesta zona s'urbanitzarien les places de l'Abat Oliva (delimitada sobre el terreny, però sense construir), la del Mil·lenari i la d'en Segimon Serrallonga.

Una segona crescuda la trobaríem a principis dels anys seixanta amb el naixement d'un altre nou barri, a l'altre extrem del terme, gràcies a la Cooperativa de Viviendas de la Vall del Ges, que urbanitzaria el que ara coneixem com el barri de Montserrat. En aquest nou barri es crearien les places del Doctor Fleming, la de Joan Maragall, la de la Sardana (centre del nou veïnat), la Josep Vidal, la de l'Alzinar, i molt més recentment la de la Curanya, a les acaballes del segle. En una altra fase, a partir dels anys vuitanta, es començaria a urbanitzar un nou barri a l'altre costat de l'estació de tren, en els terrenys de l'antic mas de la Riba i els Jolis. En aquest barri hi podem trobar la plaça dels Països Catalans, la del Compte Guifré el Pelós, la Narcís de Montoriol i la plaça de l'Institut.

 Acte d'inauguració de les primers habitatges de la plaça de la Sardana, 1969
[Col·lecció Abans, AMT]

A mig camí del nucli antic i del barri de Montserrat, als anys setanta es va urbanitzar el racó que quedava entre el carrer de la Pau i les Serrasses, a l'antiga Torneria Vidal. Fruït de la requalificació d'aquesta zona es construiria la plaça dels Torners. També als anys setanta, en el procés d'esponjament del nucli antic es va construir la nova plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, als antics horts de la Rectoria. La darrera zona urbanitzada, a partir dels anys noranta del segle XX, ha estat la zona de la Carrera, el carrer de Rocaprevera i la zona esportiva a cal Feiner.


Plànol actual de Torelló editat per l'Ajuntament de Torelló recentment.



*Santi Molera i Clota
**Extracte de l'article "Les places de la vila" extret del monogràfic de Festa Major de 2013.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Apunts sobre la configuració urbana de la vila de Torelló I

La trama urbana actual de la vila amb les seves places i carrers ha canviat constantment al llarg del temps com a reflex de la societat en la qual està inserida. Torelló ha passat de ser un petit nucli amb unes poques cases al voltant de l'església parroquial fins al poble que coneixem avui. I el Torelló d'avui encara continua canviant mica en mica i en ritmes diferents. A continuació veurem com ha estat aquesta evolució al llarg de la història a partir del què varem explicar en l'article "Les places de la vila" extret del programa de Festa Major de 2013, en dues parts. Aquí va la primera...

Vista panoràmica de Torelló a inicis del segle XX des de les Serrasses. [Col·lecció Abans AMT]

El primer poblament (s. X-XV)

L'antiga vila de Sant Feliu, el nucli original de l'actual Torelló, va néixer pels volts dels segles IX i X entorn a l'església parroquial de Sant Feliu. El document més antic que fa referència a l'església és d'època carolíngia, concretament de l'any 881, tot i que possiblement el temple existís alguns segles abans. Malgrat no poder concretar amb més exactitud el naixement de la primera església parroquial, cal tenir en compte que Sant Feliu era un sant de gran devoció en època tardoromana (s. V-VIII), i els temples que tenen aquesta advocació acostumen a tenir un origen en aquesta època. Un altre element que ens fa sospitar que el seu origen és més antic és el fet que unes obres fetes a l'altar de l'església parroquial el 1914 van posar al descobert unes teules d'origen romà. D'això se'n feia ressò Fortià Solà a la seva Història de Torelló (1947). Aquestes restes no s'han conservat, i ara mateix se'ns fa difícil certificar aquesta informació sense cap intervenció arqueològica moderna que ho avali. De totes maneres, és molt plausible que sota l'església romànica hi hagi vestigis de presència humana més antiga, i qui sap si d'un temple també més antic.

Pels volts del segle X, la població, fins aleshores dispersa en masies per tot el terme, es va començar a concentrar al voltant de l'església i de la seva Sagrera, gràcies a la protecció que aquest espai oferia durant el període inestable de feudalització. A partir d'aquest moment, podríem començar a parlar pròpiament de la vila de Sant Feliu. Ens hem d'imaginar, en els seus inicis, una petita vila amb algunes cases al voltant de l'espai sacre, configurant així el primer espai urbà sense massa planificació, i ocupant tan sols una part del que coneixem avui com a nucli antic. Possiblement en aquest moment varen aparèixer els primers carrers, així com les primeres places, que trobem citats en la documentació dels segles XI i XII. Algunes encara existents com la plaça de la Vila (abans del Joc de la Pilot o de la casa Delmera), la Coll i Dorca (d'en Dorca), la Mn. Fortià Solà (de la Rectoria); d'altres quedaran absorbides per un espai més gran com la plaça de la Sarment (part en forma d'embut de la plaça Vella); i una darrera que no podem situar amb exactitud com la plaça d'en Tortadès, més tard plaça d'en Calveria, situada entre el cementiri i el portal d'en Carrera i que bé podria tractar-se de la plaça de la Vila o la Coll i Dorca. Aquesta darrera, segurament fa referència a alguna plaça ja esmentada, que en determinat moment prenia el nom d'una casa veïna en la documentació escrita, ja que en aquells temps no hi havia nomenclàtor oficial que fixés la toponímia urbana. En aquesta època, també trobem citada la plaça de l'Església o bé el carrer de la Rectoria; per tant, sembla evident que no estava molt ben definit què era una cosa i què era una altra.


Postal de la plaça Vella, amb la part corresponent a l'antiga plaça de la Sarment. 
Fotògraf Àngel Toldrà Viazo (1905-1907) [Col·lecció Abans AMT]


Entrats al segle XIII ja tindríem el nucli antic ben configurat, amb la plaça del Mercadal (actual plaça Vella), als afores del nucli aleshores existent. De fet no sabem exactament quan es va construir, però els primers documents que en fan esment són de la segona meitat del segle XIII, i a mitjan segle XIV encara s'hi construeixen les darreres cases que la delimiten pel costat de migdia. Si ens fixem en l'alineació de l'actual plaça Vella, de seguida es veu que s'escapa de l'alineació de la resta de carrers i places que s'han esmentat fins al moment, i és possible que sigui un pèl més tardana que la resta del nucli antic.

El creixement en estrella (finals s. XVI-XVIII)

Des de finals del segle XVI i fins ben entrat el segle XVIII, la vila tindrà una nova etapa de creixement. En aquesta etapa, la vila sortirà dels límits del primer nucli medieval, emmurallat o no, i s'estendrà pels antics camins d'entrada a la població. D'aquesta manera, s'urbanitzarà el carrer de les Palanques (camí del Ges), Ges Avall (camí d'Orís), d'en Carrera (camí de Rocaprevera i Vic), carrer de Sant Feliu (camí al voltant de la parròquia), Capsavila (camí de Sant Pere), carrer de Nou (camí de Vic) i posteriorment ho faria el carrer de Sant Bartomeu. Aquest creixement urbanístic, amb les típiques cases de parcel·lació gòtica, i seguint els camins d'entrada, es coneix amb el nom de creixement en estrella (SURINYACH, 1983). En aquest període d'expansió urbana apareixeran aquests nous carrers i tres noves places: la plaça d'en Pujol (plaça enrajolada, per la part de l'era del mas Pujol), la de la Fàbrega (part de l'actual plaça Mn. Jacint Verdaguer) i la plaça d'en Pere de l'Ombra (a l'inici del carrer del Pont).


 Imatge del carrer del pont a inicis del segle XX, amb la font de la bomba al centre. 
[Col·lecció Abans AMT]


*Santi Molera i Clota
**Extracte de l'article "Les places de la vila" extret del monogràfic de Festa Major de 2013.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Un camisa vieja a Torelló, Albert Galicia.

A l'entrevista que us presentem, coneixerem a l'Albert Galicia i Orcajo (1918-2014). Ens explicarà les seves vivències, la seva manera d'entendre la vida i la política. La seva ideologia falangista pot generar-nos rebuig, però, aquí no la volem jutjar, sinó escoltar-lo i entendre com algú pot arribar a aquests paràmetres ideològics aparentment tan allunyats dels nostres. Tot i no estar gens d'acord amb algunes de les afirmacions que el msenyor Galicia fa en la gravació, ens sembla interessant compartir les seves vivències i escoltar a l'ALTRE. Especialment interessants són les seves experiències a la fàbrica de Calella (amb l'anarquista Germinal Esgleas), el seu pas per les presons republicanes, les contradiccions per parlar en català dins de l'estructura de l'estat franquista, la reivindicació que fa dels camisas viejas (falangistes antics) enfront del arribistes del movimiento (els que es fan falangistes després de la guerra), o la descripció d'algú que arriba a Torelló el 1947 sense conèixer res prèviament, així com la seva visió del movimiento local.

Bandera de la Falange Española.

Fill d'un carrabiner andalús, Albert Galicia i Orcajo va néixer al País Basc el 1918. Als 10 anys es va traslladar a Calella de la Costa (Maresme), on va viure durant un temps. Als anys trenta es va fer falangista, seguidor de José Antonio Primo de Rivera. Durant la guerra civil va ser arrestat per la policia de la república i va passar bona part del conflicte bèl·lic a presons i camps de treball. Després es va fer voluntari a una Bandera de la Falange en els darrers mesos de la guerra. Finalment, el 1947 va venir a Torelló per treballar en una sucursal bancària, on es va quedar fins avui.



L'entrevista es va realitzar a casa del Sr. Galicia, a Torelló a la primavera del 2003.






El pas dels anys no ha acabat de resoldre molts dels interrogants que encara existeixen sobre el falangisme a Espanya i Catalunya.  "Entre el jou i l'espasa", és un documental que Televisió de Catalunya va estrenar el 2007, on hi surt entrevistat l'Albert Galícia. Dirigit per Dolors Genovès i produït per un dels impulsors d'aquest bloc, en Jordi Campàs.
El documental se centra en la tenalla a què van sotmetre la República els partits d'extrema dreta i els generals colpistes fins que la van vèncer per la força de les armes. És un repàs de la història del feixisme a Catalunya i a Espanya entre els anys 1922 i 1942. Una aproximació a la Falange teòrica amb figures com Rafael Sánchez Mazas i les cròniques d'exaltació mussoliniana des de Roma per al diari "ABC"; la creació del primer partit feixista espanyol, les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), i l'eclosió de la figura de José Antonio Primo de Rivera i la seva evolució des del monarquisme conservador al feixisme totalitari i catòlic.


"Entre el jou i l'espasa" Televisió de Catalunya 2007

dilluns, 30 de setembre del 2013

Ruta de la Torneria a Sant Pere de Torelló

El passat dijous 19 de setembre es va inaugurar la Ruta de la torneria, un projecte iniciat ara fa gairebé dos anys per l'Ajuntament de Sant Pere de Torelló i que ha estat possible gràcies a les línies de subvenció d’àmbit turístic de la Diputació de Barcelona. Després de la instal·lació de l’escultura d’El Torner, es va plantejar la possibilitat de fer una ruta turística a l’aire lliure on els visitants podessin recórrer el municipi i descobrir el món de la torneria, una de les principals activitats econòmiques històriques del municipi.


En la ruta també es poden visitar els diferents edificis i espais d’interès del poble de Sant Pere. També compta amb la instal·lació de noves escultures, vinculades amb el món de la torneria i d’altres oficis antics (esqueller, ferrer...). Amb aquesta acció, a banda de la promoció cultural, històrica i patrimonial, es promociona també tot un altre àmbit molt important del poble de Sant Pere com és el seu entorn natural.

La ruta, que té el seu punt de partida a la Plaça Monmany, consta de 17 punts on el visitant pot veure i descobrir escultures, oficis i edificis emblemàtics de la història del poble. Al mateix temps, permet als visitants que ho desitgin fer rutes alternatives on l’atractiu és d’àmbit natural. Al llarg del recorregut s’han marcat tres traçats diferències: el circuit urbà, el de la pròpia Ruta de la Torneria; trams alternatius, que ofereixen la possibilitat de sortir del centre del poble sense allunyar-se’n massa; i un tercer recorregut per l'entorn natural que dirigeix als visitants per l'entorn del nucli urbà (Bellmunt, La Riera, Forat Micó...). El recorregut urbà té un traçat aproximat de 1,3 quilòmetres i es pot fer amb una durada aproximada d'una hora.



La Ruta de la Torneria  també té el seu espai a Internet, aquí. El projecte, preveu incorporar en un futur no massa llunyà àudio guies que facilitin la visita a tothom qui vulgui fer la ruta, amb informació complementaria sobre cada un des punts que la conformen.

dijous, 12 de setembre del 2013

Ramon Gabarrós i Cardona, Històries silenciades I

En aquest bloc, tot sovint, i com a filosofia de la nostra entitat, hem donat veu als sense veu, als mal anomenats perdedors de la HISTÒRIA que, com a tals, no han pogut escriure la seva versió. Nosaltres no els sentim com a perdedors, sinó com a oblidats, i creiem molt necessari escoltar la seva veu, perquè ens doni el contrapunt a la història oficial. Només així podem entendre la HISTÒRIA en la seva forma més completa i fer-nos una versió pròpia i crítica. El poble som tots i totes, per tant totes les versions de la història ens pertanyen com a part de la memòria col·lectiva. Tots i totes som iguals i diferents alhora, no hi ha guanyadors ni perdedors, més enllà del nostre ego. TOTS junts som alguna cosa més que la suma de tots i cada un de nosaltres, l'altre és només una part de nosaltres que ens fa de mirall. Només si som capaços d'establir relacions horitzontals, tractant-nos de tu a tu, amb respecte mutu i permetent l'espai que necessita cadascú, aconseguirem teixir complicitats i esdevenir un veritable POBLE.

Els oblidats de la Guerra Civil (Moviment obrer, exiliats, etc..) han estat sovint els protagonistes de la web i del bloc El Cosidor Digital. Ara que comença un nou curs escolar volem aprofitar l'ocasió per parlar d'uns fets que van succeir fa tan sols trenta-quatre anys a l'Escola Rocaprevera, i que han estat silenciats durant tot aquest temps. L'aleshores director Ramon Gabarrós i Cardona i la professora Teresa Terricabras van ser convidats a plegar per l'assemblea de l'escola rebutjant l'innovador projecte pedagògic que pretenien implantar, i que alguns creien utòpic i revolucionari. La decisió es va prendre en una escalfada assemblea extraordinària el 22 de juny de 1979, després que els primers intentessin introduir la nova pedagogia en el pla d'estudis, assessorats per la cooperativa Ágora (Centro de Análisis de la Producción Social de la Realidad). Darrerament, una versió d'aquests fets ha estat explicada per una part dels seus protagonistes al bloc www.colrocaprevera.blogspot.com.

Àgora (Centro de Análisis de la Producción Social de la Realidad).

Val a dir que aquests fets van suposar un trencament traumàtic i l'obertura d'una ferida col·lectiva, no només per els membres de l'escola, sinó per tota la vila. Alguns dels protagonistes van patir en silenci l'ostracisme, i d'altres van escollir no parlar del tema per no fer més mala sang. El resultat però, ha estat un silenci col·lectiu que ens hem hagut d'empassar els que hem vingut al darrere, negant-nos la possibilitat de construir la nostra pròpia història. Ara que fa trenta-quatre anys d'aquells fets, coincidint amb el 125è aniversari de l'Escola Rocaprevera, creiem que seria un bon moment per sanar aquesta ferida i treure algun profit d'aquella experiència. La millor manera que nosaltres coneixem és donar veu als protagonistes que, durant molts anys, no l'han pogut utilitzar, amb la única intenció d'ampliar els nostres coneixements. Després, toca a cadascú construir la seva cartografia històrica particular.

Des del Cosidor Digital hem decidit posar-hi un granet de sorra a la nostra manera. En volíem saber més, així que vam agafar la càmera i el micro, i vam entrevistar en Ramon Gabarrós, protagonista principal d'aquells fets. Aquí podeu veure l'entrevista en dues parts, on ens explica la seva trajectòria a l'escola Rocaprevara i la seva traumàtica sortida.

*Les opinions expressades lliurament a l'entrevista són responsabilitat d'en Ramon Gabarrós. El Cosidor Digital és responsable de les paraules fins aquí escrites, així com les institucions (públiques o privades), i en especial les persones que n'ocupen els seus càrrecs, són responsables (per activa o per passiva) de les polítiques de memòria pública col·lectiva, d'allò que es transmet oficialment des de les institucions.






**Com "..., en [Walter] Benjamin la nostra relació amb el passat no es tradueix en una simple rememoració apologètica de les víctimes de l’ahir, sinó en una responsabilitat política del nostre present: és com si la consciència política saltés per sobre dels segles per captar un moment del passat en què es reconeix, no tant per commemorar-lo, sinó per reanimar-lo, donar-li una vida nova i tractar de realitzar el que ens manca avui. D’aquesta manera, el passat il·luminat esdevé una força en el present i, per tant, història i política, rememoració i redempció esdevenen inseparables. El passat exigeix, parla directament, a través de les ruïnes desestimades en els marges, d’allò que fou possible; dit en altres termes: la memòria és vinculada a la responsabilitat de comprendre i lluitar políticament el present. 
A la Tesi II, hi ha una mena de lloc d’encontre secret entre les generacions passades i la nostra i afegeix: «A nosaltres, com a tots els llinatges que foren abans que nosaltres, ens ha estat atorgada una “dèbil” força messiànica [...] El materialista històric ho sap». Així, doncs, la utopia és una funció de la memòria, les esperances perdudes de les generacions són el terreny sobre el qual estem construint els nostres somnis." (Fina Birulés, Nedar contra les ones. Memòria i política en Walter Benjamin)


Portada d'un informe elaborat per la gent d'Àgora.

*El Cosidor Digital

dimecres, 10 de juliol del 2013

Bombardejos i defensa antiaèria a Torelló

Durant la guerra civil, davant la por als bombardejos aeris amb que l'aviació franquista castigava la població civil republicana, es construïren nombrosos refugis antiaeris arreu del país. Torelló, tot i quedar lluny de les zones d'enfrontament directe era un centre important de la indústria de guerra. Això la convertia en un possible blanc dels atacs franquistes.

Cartell publicat per la Generalitat republicana.
L'any 1937, el Consell Municipal de Torelló va elaborar un projecte per fer un refugi antiaeri a la plaça Nova en previsió de possibles atacs. El projecte no es va acabar de dur mai a terme, però la previsió va fer que els plànols i els pressupostos de l'obra estiguessin a punt per si es feia necessària la seva construcció. Actualment, els plànols i el projecte es conserven i es poden consultar a l'Arxiu Municipal de Torelló.

Planta subterrània del refugi antiaeri que estava previst fer a la plaça Nova el 1937. [AMT]

L'arquitecte que signava el projecte, era Joan Mas, i l'havia dissenyat segons el mètode austríac de refugis antiaeris. L'estructura del refugi havia de ser construïda amb formigó en massa i armat que podia resistir l'impacte de bombes de cent quilos de pes. El refugi planificat ocupava gairebé tota de plaça, i havia de tenir una superfície útil de 436,38 metres quadrats. Estava pensat per encabir-hi entre mil sis-centes i dues mil persones, a raó de tres o quatre persones per metre quadrat. L'execució del projecte implicava quatre mesos de treball, i tenia un cost de 278.877,03 pessetes, però com hem dit mai es va començar a construir.


La vila de Torelló no va ser bombardejada, però en el 2 de febrer de 1939, dos dies abans de l'entrada de les tropes Nacionals, mentre es produïa la retirada de l'exèrcit Republicà, un avió de l'exercit franquista va tirar tres bombes als afores de la població. Una d'aquestes bombes va caure pels volts de can Jepana (al revolt de l'estació), i va produir la mort de Maria Llorà i Masó de 77 anys. 

Maria Llorà amb el seu marit Pere Subirà i els set fills.



Una besnéta de la Maria Llorà, la Maria Teresa Reig i Subirà narra com la família va viure la mort de l'àvia.


  • La meva besàvia Maria Llorà i Masó va néixer l’any 1862 a Sant Sadurní d'Osormort. Amb 19 anys es va casar amb Pere Subirà i Illamola natural de Tavertet. El matrimoni anà a viure a la masia de Comadebó de Sant Vicenç de Torelló on hi van tenir 7 fills. L’any 1936 ja vídua, van fixar la residència al carrer Rafael Casanova de Torelló. El dia 2 de febrer del 1939 van sonar les sirenes d’avís de bombardeig, tothom s’havia de quedar a casa. Va ser un atac aeri breu però contundent, que deixà nombrosos danys a les cases on les bombes hi van caure a prop. El meu avi, fill de la Maria Llorà, va tenir el pressentiment que hi podria haver alguna víctima. Tot evitant les destrosses i els vidres trencats de casa seva, va sortir fora. I quin ensurt no va tenir..., al capdamunt del carrer on vivia, hi havia una persona estirada i mal ferida. La seva sorpresa va ser majúscula al descobrir que la persona tocada per les bombes era la seva mare. Havia rebut dos impactes de metralla que la van deixar ferida de mort. El metge no hi va poder fer res. Explicava el meu avi, que la sang brollava de la seva nafra amb tanta força que no van poder parar l’hemorràgia. Unes hores més tard es certificava la seva mort  a conseqüència d’una hemorràgia pulmonar. (adjuntem el certificat de defunció).



Certificat de defunció.

 
Placa en homenatge a les víctimes dels bombardejos. 
Ubicada al lloc un va ser ferida de mort la Maria Llorà, al revolt de l'estació.

dijous, 6 de juny del 2013

Torelló Recull 5/5 1989


Última entrega del vídeo del 1989.

En aquesta sèrie de reculls segur que hi falten moltes activitats que es feien a Torelló a finals de la dècada dels 80 del segle passat. Ara ho faríem molt diferent, pensant més amb tot el que pot arribar a canviar amb el pas dels anys. Tot i ser imatges gravades amb càmeres senzilles, hi ha la màgia de veure persones, situacions i espais que s'han modificat o desaparegut per sempre. Aquesta és la força dels audiovisuals. Mantenir la nostra memòria històrica, per molt local que sigui, és el nostre poble i la nostra gent. 

Plaça Nova de Torello a finals del 1989.


S’hi pot veure:

La setena edició del Festival Internacional de Cinema de Muntanya, quan encara es celebrava al cinema del Casal Parroquial.

Hi ha l’homenatge que la colla Muntanyenca fa al l’historiador, fotògraf i excursionista Ramon Vinyeta.

Una freda edició de la Fira de Sant Andreu, que es feia a la zona del pavelló.

Trobada d'escoles bressol de Catalunya a les instal·lacions de la Llar d’Infants Blancaneus.

Manifestació d’uns joves que demanen més llibertat d’horaris als locals d’oci nocturn que teníem a Torelló a finals del 1989.



Ens agradaria a publicar els vostres vídeos, fotografies i escrits que tingueu sobre la Vall del Ges.
 

divendres, 24 de maig del 2013

Rocaprevera 125 anys 1a part

Aquest any celebrem el 125è aniversari de l'Escola Rocaprevera de Torelló, i amb aquest pretext aprofitem per reciclar algunes coses que havíem escrit fa alguns anys, així com uns fragments d'entrevistes de l'Arxiu de la Memòria: Torelló (1931 -1955). A continuació podeu llegir unes línies sobre l'origen de l'escola durant la etapa dels germans maristes (1888-1940), i veure i escoltar el testimoni de 14 ex-alumes que varen passar per l'escola entre el 1920 i el 1940, que es presentarà el proper diumenge 26 de maig, a les 19h al teatre de l'escola.

14 avis de Torelló parlant del seu pas per l'escola i la seva relació amb els gemans Maristes. Arxiu de la Memòria: Torelló (1931 -1955).

EL COL·LEGI NOSTRA SENYORA DE ROCAPREVERA (1888-1940)

A l'any 1888, el rector mossèn Joan Bou va impulsar la creació d'un nou col·legi elemental a Torelló, amb una educació d'esperit cristià per els nens de la vila. Amb el suport del bisbe de Vic i l'ajuda d'una grup de pares es va fundar el col·legi de Nostra Senyora de Rocaprevera. La direcció de la nova escola es va encomanar a la congregació religiosa dels germans maristes, "Petits Frères de Marie” d'origen francès. Per supervisar el funcionament econòmic es va formar una Junta de pares i socis protectors, encapçalada pel rector de la parròquia, l'alcalde i el jutge de pau, que s'encarregava de les tasques administratives i vetllava pel bon funcionament de l'escola. El lloc escollit per edificar el nou col·legi, va ser un solar propietat de la Rectoria, que no havia estat desamortitzat, i que era conegut com de "el camp de les hòsties", doncs del blat d'aquelles terres se'n feien les hòsties per combregar. El terreny va ser vallat amb una tanca d'obra i en el seu interior s'hi va aixecar el primer edifici-escola, amb tres aules a la planta baixa i les dependències dels germans. La nova obra va ser beneïda amb molta solemnitat pel Bisbe de Vic, el Dr. Josep Morgades i Gili (1882-99, creador de les escoles dominicals) el mateix any.

Durant els primers anys de vida, l'edifici del col·legi va ser utilitzat per una altre entitat vinculada a l'església, l'Escola Dominical que va impulsar la construcció d'un teatre a sobre de les aules existents. Aquesta entitat també va utilitzar les classes per desenvolupar-hi l'ensenyança dominical, fins a principis del segle XX, en què l'entitat es va traslladar en un nou edifici a la Plaça Nova.

El col·legi dels "hermanos", com es coneixia popularment, era una escola de pagament on hi estudiaven els fills de les famílies amb més recursos. Sovint va comptar amb donacions de particulars com la deixa testamental d'Antoni Sauquer, que va permetre que una part del alumnes de l'escola fills de famílies amb menys recursos, poguessin ser escolaritzats gratuïtament. També el 1919 els hereus de l'Antoni Delgar, obsequiaren l'escola amb aparells de física, geografia i geometria. Paral·lelament a l'ensenyament infantil, els germans maristes conjuntament amb l'escola Dominical també es dedicaren a fer classes nocturnes de comerç, tenedoria de llibres, francès i dibuix tècnic per adults.

Els germans Maristes

La congregació dels germans maristes s'havia fet càrrec de la docència de l'escola des de la seva fundació. Al principi eren sis, els germans que s'encarregaven de l'educació dels nens i mica en mica anaren augmentant. Els germans maristes feien vida a l'interior de l'escola i la canalla no els veia mai menjar, ni tenien accés a les seves dependències. Els germans disposaven de dos grans horts, situats a l'interior del recinte escolar, que cultivaven durant tot l'any pel seu consum intern. Vestien amb un hàbit negre i un pitet blanc sobre el pit.

Un dels "hermanos" que més empremta va deixar a la vila va ser el germà Adonin (Donat en català), de nom Albert Monteil i Charmasson, i conegut popularment com l'hermano Teia. Se l'anomenat així perquè li costava ben poc d'enfadar-se i "s'encenia com una teia". Malgrat encendre's amb tanta facilitat, també s'apagava tant ràpidament com s'havia encès i després li sabia greu haver-se enfadat. El germà Donat va passar-se gairebé una trentena d'anys dedicant-se a l'educació dels nens de Torelló. Una de les grans aficions de "l'hermano Teia" era el futbol i sovint a l'hora de l'esbarjo s'arremangava la sotana per jugar a pilota amb els nens al pati de l'escola. També era aficionat a la pesca i al dibuix, ell va ser el qui va dissenyar l'escut del Futbol Club Torelló el 1917.

 Foto: www.escolarocaprevera.blogspot.com

L'educació

Durant l'estada dels germans maristes, l'educació dels nens consistia bàsicament en lliçons d'aritmètica, història d'Espanya, geografia, religió, física, àlgebra, dibuix artístic i lineal, llengua castellana, francesa i català. Setmanalment es repassaven les lliçons. Per Nadal es feien uns exàmens generals, que es repetien a final de curs, a finals de juliol. En finalitzar el curs acadèmic era habitual celebrar una festa a l'escola, amb l'assistència dels alumnes, els respectius pares i el rector. Al llarg de la festa es van otorgar premis als alumnes més aplicats, que consistien en llibres i material escolar divers. Els alumnes van recitar poesia, i la festa es va acabar amb el discurs del rector.

Els dies lectius, a mig matí, els nens tenien una estona d'esbarjo, "el recreo", en què campaven lliurament pel gran pati amb una font central que hi havia. Quan sonava la campana que hi havia al costat de l'entrada de la classe de tercer, s'acabava la festa i calia tornar a les aules. A mig dia els nens anaven a dinar a casa, però no marxaven pel seu compte sinó que el germans feien dos grups de nens que en fila de dos eren acompanyats fins a la plaça de l'església uns, i fins a la placeta d'en Pujol, els altres. Havent dinat la mainada tornava a les aules i en acabar-se les classes es repetia la marxa.

Amb l'arribada de la República, el 1931, la legislació en matèria educativa es va regular i sorgiren problemes amb les escoles religioses, doncs la majoria de germans no disposaven de cap títol que els acredités com a ensenyants. Malgrat aquestes dificultats l'escola va seguir endavant, sota la direcció del germà Serra, però l'arribada de la guerra va fer que els germans haguessin de marxar. En temps de guerra totes els col·legis es varen ajuntar, formant l'Escola Única, amb una educació comú per a tots els infants de la vila.


Els edificis de l'escola de Rocaprevera

El primer edifici escolar construït el 1888, constava de tres aules, que varen ser ampliades el 1896 amb el teatre de l'Escola Dominical i les dependències dels germans maristes a la planta superior. El 1906 es va construir un nou edifici annex a la construcció primitiva. La nova construcció va servir per reubicar-hi els germans maristes, i l'antic teatre es va remodelar per albergar-hi dues noves aules. El 1933, el Patronat del col·legi va crear una nova aula en un xalet que hi havia al carrer del estudis, que serviria d'aula de parvulari, per els més menuts. 


Aspecte actual de l'edifici escolar. A l'esquerra hi ha l'edifici original de 1888, al mig l'ampliació de 1906, i a la dreta la part més moderna construïda als anys seixanta.  
Foto:https://ca-es.facebook.com/esc.rocaprevera
Editatge d'entrevistes.


Avis recordant l'escola Rocaprevera. from El Cosidor Digital on Vimeo.
 
Entrevistes integrals als 14 avis.
Enllaços interessants, que parlen de l'escola Rocaprevera.
 


*Jordi Campàs i Santi Molera.



divendres, 10 de maig del 2013

Santiago Rusiñol a Sant Vicenç de Torelló

Pels volts de 1883, el polifacètic artista Santiago Rusiñol (Barcelona 1861 - Aranjuez 1931) va pintar un quadre a l'oli (73,5x50 cm) amb l'església romànica de Sant Vicenç de Torelló al fons. D'aquest fet que no en teníem cap constància fins al moment. Sembla ser que el quadre pertanyia a la família de l'industrial Josep Bonet Massip, amic de l'artista. 

Santiago Rusiñol
El quadre en qüestió surt ara a subhasta, amb un preu de sortida de 18.000€. Serà el proper 15 de Maig a Barcelona, a través de la casa de subhastes Balclis. Ens hem assabentat de l'assumpte per casualitat gràcies en Pere Colomer.  Ens sembla interessant veure un paisatge tant familiar, en una imatge pintada fa gairebé 140 anys, i potser fora interessant que el quadre no marxés gaire lluny ara que l'hem descobert.

dilluns, 6 de maig del 2013

Setmana Cultural

Hi ha setmanes que sembles aliniar-se els astres i es produeixen un seguit de coincidències. Aquest és el cas de la setmana pasada en referència a temes patrimonials i culturals a la Vall del Ges, on s'han produït quatre notícies, totes a destacar.

Per començar el passat dissabte 27 d'abril, l'ADET celebrava una reunió amb alguns dels seus socis per intentar ressucitar l'entitat que en els darrers 10 o 15 anys que passa per hores baixes, gairebé en somort. Esperem i desitgem que la cosa reviscoli.

Dimarts 30 d'abril el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya declarava l'antiga colònia de Borgonyà com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN).

També aquesta setmana entre Borgonyà i Torelló, el fotògraf Àngel Marginedes i Picó, fill de Borgonyà i exfotògraf del setmanari Torelló ha fet donació a l'Ajuntament de Torelló de part del seu arxiu que compren els anys 1979-1989 en què Marginedes va fer de reporter gràfic (entre d'altres moltes coses) del setmanari Torelló. Aquesta col·lecció compta amb més de 3.00 imatges que a partir d'ara es socialitzaran entree la Biblioteca Dos Rius i l'Arxiu Municipal de Torelló.

I per acabar, i parlant del Setmanari Independent de la Vall del Ges, divendres 3 de maig s'editava el Torelló número 2.000 (de la IIa època iniciada el 1954).

Bé, doncs aprofitem aquestes bones notícies i felicitem-nos tots plegats, PER MOLTS ANYS.


 Portada del número 2.000 del Setmanari Torelló (IIa època).
Divendres 3 de maig de 2013.


Santi Molera i Clota