dimecres, 10 de juliol del 2013

Bombardejos i defensa antiaèria a Torelló

Durant la guerra civil, davant la por als bombardejos aeris amb que l'aviació franquista castigava la població civil republicana, es construïren nombrosos refugis antiaeris arreu del país. Torelló, tot i quedar lluny de les zones d'enfrontament directe era un centre important de la indústria de guerra. Això la convertia en un possible blanc dels atacs franquistes.

Cartell publicat per la Generalitat republicana.
L'any 1937, el Consell Municipal de Torelló va elaborar un projecte per fer un refugi antiaeri a la plaça Nova en previsió de possibles atacs. El projecte no es va acabar de dur mai a terme, però la previsió va fer que els plànols i els pressupostos de l'obra estiguessin a punt per si es feia necessària la seva construcció. Actualment, els plànols i el projecte es conserven i es poden consultar a l'Arxiu Municipal de Torelló.

Planta subterrània del refugi antiaeri que estava previst fer a la plaça Nova el 1937. [AMT]

L'arquitecte que signava el projecte, era Joan Mas, i l'havia dissenyat segons el mètode austríac de refugis antiaeris. L'estructura del refugi havia de ser construïda amb formigó en massa i armat que podia resistir l'impacte de bombes de cent quilos de pes. El refugi planificat ocupava gairebé tota de plaça, i havia de tenir una superfície útil de 436,38 metres quadrats. Estava pensat per encabir-hi entre mil sis-centes i dues mil persones, a raó de tres o quatre persones per metre quadrat. L'execució del projecte implicava quatre mesos de treball, i tenia un cost de 278.877,03 pessetes, però com hem dit mai es va començar a construir.


La vila de Torelló no va ser bombardejada, però en el 2 de febrer de 1939, dos dies abans de l'entrada de les tropes Nacionals, mentre es produïa la retirada de l'exèrcit Republicà, un avió de l'exercit franquista va tirar tres bombes als afores de la població. Una d'aquestes bombes va caure pels volts de can Jepana (al revolt de l'estació), i va produir la mort de Maria Llorà i Masó de 77 anys. 

Maria Llorà amb el seu marit Pere Subirà i els set fills.



Una besnéta de la Maria Llorà, la Maria Teresa Reig i Subirà narra com la família va viure la mort de l'àvia.


  • La meva besàvia Maria Llorà i Masó va néixer l’any 1862 a Sant Sadurní d'Osormort. Amb 19 anys es va casar amb Pere Subirà i Illamola natural de Tavertet. El matrimoni anà a viure a la masia de Comadebó de Sant Vicenç de Torelló on hi van tenir 7 fills. L’any 1936 ja vídua, van fixar la residència al carrer Rafael Casanova de Torelló. El dia 2 de febrer del 1939 van sonar les sirenes d’avís de bombardeig, tothom s’havia de quedar a casa. Va ser un atac aeri breu però contundent, que deixà nombrosos danys a les cases on les bombes hi van caure a prop. El meu avi, fill de la Maria Llorà, va tenir el pressentiment que hi podria haver alguna víctima. Tot evitant les destrosses i els vidres trencats de casa seva, va sortir fora. I quin ensurt no va tenir..., al capdamunt del carrer on vivia, hi havia una persona estirada i mal ferida. La seva sorpresa va ser majúscula al descobrir que la persona tocada per les bombes era la seva mare. Havia rebut dos impactes de metralla que la van deixar ferida de mort. El metge no hi va poder fer res. Explicava el meu avi, que la sang brollava de la seva nafra amb tanta força que no van poder parar l’hemorràgia. Unes hores més tard es certificava la seva mort  a conseqüència d’una hemorràgia pulmonar. (adjuntem el certificat de defunció).



Certificat de defunció.

 
Placa en homenatge a les víctimes dels bombardejos. 
Ubicada al lloc un va ser ferida de mort la Maria Llorà, al revolt de l'estació.

dijous, 6 de juny del 2013

Torelló Recull 5/5 1989


Última entrega del vídeo del 1989.

En aquesta sèrie de reculls segur que hi falten moltes activitats que es feien a Torelló a finals de la dècada dels 80 del segle passat. Ara ho faríem molt diferent, pensant més amb tot el que pot arribar a canviar amb el pas dels anys. Tot i ser imatges gravades amb càmeres senzilles, hi ha la màgia de veure persones, situacions i espais que s'han modificat o desaparegut per sempre. Aquesta és la força dels audiovisuals. Mantenir la nostra memòria històrica, per molt local que sigui, és el nostre poble i la nostra gent. 

Plaça Nova de Torello a finals del 1989.


S’hi pot veure:

La setena edició del Festival Internacional de Cinema de Muntanya, quan encara es celebrava al cinema del Casal Parroquial.

Hi ha l’homenatge que la colla Muntanyenca fa al l’historiador, fotògraf i excursionista Ramon Vinyeta.

Una freda edició de la Fira de Sant Andreu, que es feia a la zona del pavelló.

Trobada d'escoles bressol de Catalunya a les instal·lacions de la Llar d’Infants Blancaneus.

Manifestació d’uns joves que demanen més llibertat d’horaris als locals d’oci nocturn que teníem a Torelló a finals del 1989.



Ens agradaria a publicar els vostres vídeos, fotografies i escrits que tingueu sobre la Vall del Ges.
 

divendres, 24 de maig del 2013

Rocaprevera 125 anys 1a part

Aquest any celebrem el 125è aniversari de l'Escola Rocaprevera de Torelló, i amb aquest pretext aprofitem per reciclar algunes coses que havíem escrit fa alguns anys, així com uns fragments d'entrevistes de l'Arxiu de la Memòria: Torelló (1931 -1955). A continuació podeu llegir unes línies sobre l'origen de l'escola durant la etapa dels germans maristes (1888-1940), i veure i escoltar el testimoni de 14 ex-alumes que varen passar per l'escola entre el 1920 i el 1940, que es presentarà el proper diumenge 26 de maig, a les 19h al teatre de l'escola.

14 avis de Torelló parlant del seu pas per l'escola i la seva relació amb els gemans Maristes. Arxiu de la Memòria: Torelló (1931 -1955).

EL COL·LEGI NOSTRA SENYORA DE ROCAPREVERA (1888-1940)

A l'any 1888, el rector mossèn Joan Bou va impulsar la creació d'un nou col·legi elemental a Torelló, amb una educació d'esperit cristià per els nens de la vila. Amb el suport del bisbe de Vic i l'ajuda d'una grup de pares es va fundar el col·legi de Nostra Senyora de Rocaprevera. La direcció de la nova escola es va encomanar a la congregació religiosa dels germans maristes, "Petits Frères de Marie” d'origen francès. Per supervisar el funcionament econòmic es va formar una Junta de pares i socis protectors, encapçalada pel rector de la parròquia, l'alcalde i el jutge de pau, que s'encarregava de les tasques administratives i vetllava pel bon funcionament de l'escola. El lloc escollit per edificar el nou col·legi, va ser un solar propietat de la Rectoria, que no havia estat desamortitzat, i que era conegut com de "el camp de les hòsties", doncs del blat d'aquelles terres se'n feien les hòsties per combregar. El terreny va ser vallat amb una tanca d'obra i en el seu interior s'hi va aixecar el primer edifici-escola, amb tres aules a la planta baixa i les dependències dels germans. La nova obra va ser beneïda amb molta solemnitat pel Bisbe de Vic, el Dr. Josep Morgades i Gili (1882-99, creador de les escoles dominicals) el mateix any.

Durant els primers anys de vida, l'edifici del col·legi va ser utilitzat per una altre entitat vinculada a l'església, l'Escola Dominical que va impulsar la construcció d'un teatre a sobre de les aules existents. Aquesta entitat també va utilitzar les classes per desenvolupar-hi l'ensenyança dominical, fins a principis del segle XX, en què l'entitat es va traslladar en un nou edifici a la Plaça Nova.

El col·legi dels "hermanos", com es coneixia popularment, era una escola de pagament on hi estudiaven els fills de les famílies amb més recursos. Sovint va comptar amb donacions de particulars com la deixa testamental d'Antoni Sauquer, que va permetre que una part del alumnes de l'escola fills de famílies amb menys recursos, poguessin ser escolaritzats gratuïtament. També el 1919 els hereus de l'Antoni Delgar, obsequiaren l'escola amb aparells de física, geografia i geometria. Paral·lelament a l'ensenyament infantil, els germans maristes conjuntament amb l'escola Dominical també es dedicaren a fer classes nocturnes de comerç, tenedoria de llibres, francès i dibuix tècnic per adults.

Els germans Maristes

La congregació dels germans maristes s'havia fet càrrec de la docència de l'escola des de la seva fundació. Al principi eren sis, els germans que s'encarregaven de l'educació dels nens i mica en mica anaren augmentant. Els germans maristes feien vida a l'interior de l'escola i la canalla no els veia mai menjar, ni tenien accés a les seves dependències. Els germans disposaven de dos grans horts, situats a l'interior del recinte escolar, que cultivaven durant tot l'any pel seu consum intern. Vestien amb un hàbit negre i un pitet blanc sobre el pit.

Un dels "hermanos" que més empremta va deixar a la vila va ser el germà Adonin (Donat en català), de nom Albert Monteil i Charmasson, i conegut popularment com l'hermano Teia. Se l'anomenat així perquè li costava ben poc d'enfadar-se i "s'encenia com una teia". Malgrat encendre's amb tanta facilitat, també s'apagava tant ràpidament com s'havia encès i després li sabia greu haver-se enfadat. El germà Donat va passar-se gairebé una trentena d'anys dedicant-se a l'educació dels nens de Torelló. Una de les grans aficions de "l'hermano Teia" era el futbol i sovint a l'hora de l'esbarjo s'arremangava la sotana per jugar a pilota amb els nens al pati de l'escola. També era aficionat a la pesca i al dibuix, ell va ser el qui va dissenyar l'escut del Futbol Club Torelló el 1917.

 Foto: www.escolarocaprevera.blogspot.com

L'educació

Durant l'estada dels germans maristes, l'educació dels nens consistia bàsicament en lliçons d'aritmètica, història d'Espanya, geografia, religió, física, àlgebra, dibuix artístic i lineal, llengua castellana, francesa i català. Setmanalment es repassaven les lliçons. Per Nadal es feien uns exàmens generals, que es repetien a final de curs, a finals de juliol. En finalitzar el curs acadèmic era habitual celebrar una festa a l'escola, amb l'assistència dels alumnes, els respectius pares i el rector. Al llarg de la festa es van otorgar premis als alumnes més aplicats, que consistien en llibres i material escolar divers. Els alumnes van recitar poesia, i la festa es va acabar amb el discurs del rector.

Els dies lectius, a mig matí, els nens tenien una estona d'esbarjo, "el recreo", en què campaven lliurament pel gran pati amb una font central que hi havia. Quan sonava la campana que hi havia al costat de l'entrada de la classe de tercer, s'acabava la festa i calia tornar a les aules. A mig dia els nens anaven a dinar a casa, però no marxaven pel seu compte sinó que el germans feien dos grups de nens que en fila de dos eren acompanyats fins a la plaça de l'església uns, i fins a la placeta d'en Pujol, els altres. Havent dinat la mainada tornava a les aules i en acabar-se les classes es repetia la marxa.

Amb l'arribada de la República, el 1931, la legislació en matèria educativa es va regular i sorgiren problemes amb les escoles religioses, doncs la majoria de germans no disposaven de cap títol que els acredités com a ensenyants. Malgrat aquestes dificultats l'escola va seguir endavant, sota la direcció del germà Serra, però l'arribada de la guerra va fer que els germans haguessin de marxar. En temps de guerra totes els col·legis es varen ajuntar, formant l'Escola Única, amb una educació comú per a tots els infants de la vila.


Els edificis de l'escola de Rocaprevera

El primer edifici escolar construït el 1888, constava de tres aules, que varen ser ampliades el 1896 amb el teatre de l'Escola Dominical i les dependències dels germans maristes a la planta superior. El 1906 es va construir un nou edifici annex a la construcció primitiva. La nova construcció va servir per reubicar-hi els germans maristes, i l'antic teatre es va remodelar per albergar-hi dues noves aules. El 1933, el Patronat del col·legi va crear una nova aula en un xalet que hi havia al carrer del estudis, que serviria d'aula de parvulari, per els més menuts. 


Aspecte actual de l'edifici escolar. A l'esquerra hi ha l'edifici original de 1888, al mig l'ampliació de 1906, i a la dreta la part més moderna construïda als anys seixanta.  
Foto:https://ca-es.facebook.com/esc.rocaprevera
Editatge d'entrevistes.


Avis recordant l'escola Rocaprevera. from El Cosidor Digital on Vimeo.
 
Entrevistes integrals als 14 avis.
Enllaços interessants, que parlen de l'escola Rocaprevera.
 


*Jordi Campàs i Santi Molera.



divendres, 10 de maig del 2013

Santiago Rusiñol a Sant Vicenç de Torelló

Pels volts de 1883, el polifacètic artista Santiago Rusiñol (Barcelona 1861 - Aranjuez 1931) va pintar un quadre a l'oli (73,5x50 cm) amb l'església romànica de Sant Vicenç de Torelló al fons. D'aquest fet que no en teníem cap constància fins al moment. Sembla ser que el quadre pertanyia a la família de l'industrial Josep Bonet Massip, amic de l'artista. 

Santiago Rusiñol
El quadre en qüestió surt ara a subhasta, amb un preu de sortida de 18.000€. Serà el proper 15 de Maig a Barcelona, a través de la casa de subhastes Balclis. Ens hem assabentat de l'assumpte per casualitat gràcies en Pere Colomer.  Ens sembla interessant veure un paisatge tant familiar, en una imatge pintada fa gairebé 140 anys, i potser fora interessant que el quadre no marxés gaire lluny ara que l'hem descobert.

dilluns, 6 de maig del 2013

Setmana Cultural

Hi ha setmanes que sembles aliniar-se els astres i es produeixen un seguit de coincidències. Aquest és el cas de la setmana pasada en referència a temes patrimonials i culturals a la Vall del Ges, on s'han produït quatre notícies, totes a destacar.

Per començar el passat dissabte 27 d'abril, l'ADET celebrava una reunió amb alguns dels seus socis per intentar ressucitar l'entitat que en els darrers 10 o 15 anys que passa per hores baixes, gairebé en somort. Esperem i desitgem que la cosa reviscoli.

Dimarts 30 d'abril el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya declarava l'antiga colònia de Borgonyà com a Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN).

També aquesta setmana entre Borgonyà i Torelló, el fotògraf Àngel Marginedes i Picó, fill de Borgonyà i exfotògraf del setmanari Torelló ha fet donació a l'Ajuntament de Torelló de part del seu arxiu que compren els anys 1979-1989 en què Marginedes va fer de reporter gràfic (entre d'altres moltes coses) del setmanari Torelló. Aquesta col·lecció compta amb més de 3.00 imatges que a partir d'ara es socialitzaran entree la Biblioteca Dos Rius i l'Arxiu Municipal de Torelló.

I per acabar, i parlant del Setmanari Independent de la Vall del Ges, divendres 3 de maig s'editava el Torelló número 2.000 (de la IIa època iniciada el 1954).

Bé, doncs aprofitem aquestes bones notícies i felicitem-nos tots plegats, PER MOLTS ANYS.


 Portada del número 2.000 del Setmanari Torelló (IIa època).
Divendres 3 de maig de 2013.


Santi Molera i Clota

dimarts, 30 d’abril del 2013

Cuatro de Febrero

Entrada publicada al bloc colrocaprevera.blogspot.com i escrita per l'antic director de l'Escola Rocaprevera en Ramon Gabarrós.

Una jornada per a mi gens memorable: estic al costat del Sr. Albert Arbós i Sra. durant el sopar del Premio Literario Cuatro de Febrero, any 1967, als locals de la Cooperativa La Moral. Un parell de mesos abans havia sabut que per ser capellà mestre del Col·legi em corresponia ser membre del jurat d'aquell Premio. No tenia ni temps per negar-m'hi d'una manera mínimament elegant i per companyerisme amb el Sr. Arbós ho vaig acceptar. En col·laboració dies abans ens vam llegir les obres presentades i ben d'acord vam decidir el nostre vot, el Sr. Arbós era realment un entès en escrits literaris, jo ho era ben poc però confiava en ell. 
 
Ramon Gabarrós amb el Sr. Albert Arbós i Sra.

Jo l'any següent ja no vaig tenir el problema de decidir si continuava o no com a membre d'aquell jurat, ja no m'hi van convidar, i amb molta raó: al final d'aquell sopar tothom es va posar dret per cantar solemnement el Cara al Sol, la majoria fent amb el braç dret el signe feixista, però es veu que aquest ja no era ben obligatori del tot; jo, només jo en tota la sala, vaig continuar assegut i amb la boca molt ben tancada fins que va amainar el temporal. Lògicament allò era imperdonable i ja no em van molestar més per aquelles falòrnies de tan mal gust. El Sr. Arbós es fonia de ràbia però estava acostumat a aguantar-se i va haver de fer veure que cantava i crec que encara va haver de cantar alguns anys més...

Es tracta de fer memòria d'un període concret dels 125 anys que ara celebrem: de l'època en que jo hi vaig ser (1966-1979) i us convido a parlar-ne. Una rememoració social, més enllà de l'àmbit purament local.

 
Autor: Ramon Gabarrós

dimarts, 23 d’abril del 2013

El Club és de tots

Tots els torellonencs segur que recordaran aquesta frase del títol "El Club és de tots", o aquesta altra: "El Club pita" (Segur que algú encara guarda el xiulet d'aquesta campanya). És que hi va haver una època en què l'edifici del Club donava per molt, i albergava moltes iniciatives i defensa dels seus espais. La sala "gran", la pista, els baixos on es feia el mercat dels dimecres, els locals, .... Són espais que ens aporten molts records i moltes històries. Ara aquest espai ha canviat però segur que molts de vosaltres ens podríeu ajudar a recordar la vida que s'hi va coure.

I això, o per no parlar de les iniciatives sorgides de l'equip de gresca més enllà de les parets del Club. Però precisament arran d'una d'aquestes activitats, en concret un enlairament d'estels al Puig, un dissabte a la tarda de no recordo l'any, he trobat aquest record de la trobada, una medalla de fusta amb aquest lema: "El Club és de tots".


Imatge de l'anvers i el revers d'una de les medalles de fusta que es varen regalar el dia de l'enlairament d'estels al Puig (de Salit).

Imatge de d'una activitat del Club Infantil a la plaça Vella, a finals dels anys seixanta.



 
Expliqueu-nos històries del CLUB INFANTIL!!!
Envieu-nos el vostre record a: elcosidor@gmail.com


Text: Antoni Galobardes

dilluns, 15 d’abril del 2013

Torelló Recull 1989 4/5

Quarta entrega dels fets més imprtants que van passar a Torelló durant l’any 1989.


Aquesta vegada hi ha un recull dels actes més significatius de la festa major ’89: concerts a la plaça Nova, a la pista del Club i zona esportiva, vall de gegants, missa de festa major, festa d'escuma per a nens, piromusical...


Antiga caserna de la Guàrdia Civil de Torelló.
A remarcar les conseqüències de la càrrega de la Guàrdia Civil contra uns joves de Torelló durant la festa major del 1989 i les declaracions de l’alcalde de l’època Andreu Rifà. D'aquests fets, en sortiria uns anys més tards  La dansa dels verds.



També hi ha els actes de l’11 de setembre, un repàs de les festes de Rocaprevera amb un homenatge a la cobla Bofills i la Cubana amb l’obra “Cómeme el coco negro”.

dimarts, 26 de març del 2013

Torelló Recull 1989 3/5

Tercera entrega del vídeo de l'any 1989, que van realitzar uns joves Toni Galobardes i Jordi Campàs, per recollir els fets més importants que passaven a Torelló a finals dels anys 80, dels segle XX.

Mercat del trasto 1989


S'hi pot veure: més obres de l'Escola taller la Carrera, com es prepara la casa Espona per portar-hi part de l'ajuntament, assaig del grup Teaxoctre de teatre de l'Institut Cirvianum, la 1a volta ciclista a Osona al seu pas per Torelló, eleccions generals del 1989, presentació del llibre 'Ús del català a l'àmbit escrit dels comerços i empreses de Torelló' escrit per Montserrat Adam i Antoni Arisa, obres d'acondicionament dels "cuarterillos" de la policia municipal, i les últimes imatges del teatre Cirvianum abans de ser totalment remodelat.



dilluns, 11 de març del 2013

Gaspar Vigué, màrtir obrer

La matinada de l'11 de març de 1901 moria el filador torellonenc Gaspar Vigué (1884-1901), després de rebre l'impacte d'una bala disparada pels mossos d'esquadra en intentar dispersar una manifestació obrera en ple carrer de Sant Josep que intentava assaltar la casa del fabricant Mercadal (can Blanc). Vigué deixava víuda, un fill de 3 anys, i una filla en camí. Aquell fet romandria durant molt de temps en la memòria col·lectiva dels obrers torellonencs com a una data especial, símbol de la lluita de la classe obrera.


Retrat de Gaspar Vigué  
[Font; Setmanari La Campana de Gràcia del dia 23 de març de 1901]

Desde l'any 1900 els obrers es mobilitzaven per fer complir la llei d'11 hores de treball diàries i 48 hores setmanals, que els industrials incomplien reiteradament. El març de 1901 la patronal de les fàbriques del Ter i el Freser havien declarat el locaut (tancament de la fàbrica que implica no deixar treballar als obrers) per pressionar el Senat i evitar que s'aprovés la Llei de Jurats Mixtos per resoldre els conflictes laborals. Arreu de la Plana de Vic, els obrers es posaren en peu de guerra, el 10 de març a Manlleu es varen assaltar les cases de diferents fabricants, el conflicte es va estendre per Roda, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quirze de Besora, Montesquiu, Ripoll i també a Torelló. Per evitar els aldarulls que s'acostaven l'alcalde va demanar la presència dels mossos d'esquadra a la vila. Els 18 agents desplaçats s'enfrontaren amb els obrers que respongueren a cops de roc, amb el resultat final, la mort de Gaspar Vigué i 3 mossos ferits. 

El setmanari La Campana de Gràcia del dia 23 de març relatava així el què sucseií en el funeral de Vigué: 'Acte solemne de dol al qual s'associà tot el poble de Torelló y un gran número de treballadors procedents de tots els pobles de l'encontrada. Més de mil persones formaren en la comitiva, una gran part de les quals portavan llums. L'orquestra de Torelló acompanyà'l corteig tocant fúnebres pessas, y sobre'l fèretre s'hi ostentava una corona present dels companys de treball del difunt. L'acte s'efectuà amb el major ordre y amb una circunspecció, una serietat y un dolor tant sentit que feya venir las llàgrimas als ulls. Per desgràcia coincidí'l pas de la comitiva amb l'arribada de una secció de guàrdies civils que foren rebuts amb vivas mostres de desagrado, prenentse molt lo que tal vegada no era més que una coincidència, com una provocació premeditada. La oportuna intervenció de algunas personas evità'l nou conflicte que anava a estallar inevitablement.'


Setmanari La Campana de Gràcia del dia 23 de març de 1901, on es pot veure una imatge del funeral de Gaspar Vigué al pas pel carrer de Sant Josep 
Font; Joaquim Albareda (1989): La Vall de Torelló en els segles XVIII i XIX

Quatre anys més tard, el dia 11 de març de 1905 es commemorava el quart aniversari de la mort de Gaspar Vigué en un acte al cafè de can Guiu, segons anunciava el diari La Justícia Social del 4 de març; i dos anys més tard, segons informa el mateix diari a data de 23 de març de 1907, es torna a celebrar un nou acte, un sopar d'homenatge a Vigué amb la presència d'una orquestra que va interpretar la Marsellesa i on també es va cantar la cançó de la Comuna, coincidint amb la commemoració del 36è aniversari de la Comuna de París. Amb aquesta coincidència es lligaraven simbòlicament l'assalt a la Bastilla i els fets de la Comuna de París amb l'assalt de la casa d'en Mercadal el 1901. D'aquesta manera el dia de la mort de Vigué esdevendria en una diada referent de la lluita de la classe obrera a Torelló, i la persona es convertia en personatge i màrtir del moviment.





Santi Molera i Clota i Jordi Pérez Borrega.*
*Una versió radiofònica d'aquest article ha estat emès dins de la secció "Històries de la Vall" del programa Petit Comitè de Ràdio Ona de Torelló i Ràdio Voltregà.

divendres, 1 de març del 2013

Torelló Recull 1989 2/5

Segona part del vídeo recull del que va passar a Torelló per allà el 1989. Els anys han passat i la gent ha canviat, t'hi has vist?


Gemma Nierga i l'alcalde Andreu Rifà, al progrmama Dit i Fet de TV3.

Hi ha la inauguració de l’Escola Taller de la Carrera, un concert "remember" al Club Infantil del grup ‘Els Llops’ que feien versions dels hits dels anys 60’s i 70’s, un recull del programa ‘Dit i Fet’ que TV3 va dedicar a la Societat Ocellaire de Torelló, les festes de barri de Montserrat amb la inauguració del nou campanar, exposicions del alumnes de FP, correfocs, futbol al camp del Montserratí, radio en directe, teatre al carrer...


dilluns, 4 de febrer del 2013

Exilis

Amb la fi de la guerra civil un nombre important d'habitants de la Vall del Ges varen haver de marxar a l'exili, amb la por de que si es quedaven els hi anava la vida. D'això en fa 74 anys i aquells que varen marxar, bona part dels quals no tornaren mai més, son també una part de la nostra història, una part que desconeixem i de la que mai se'ns ha parlat.

El dia 4 de febrer de 1939 s'acabava la Guerra Civil a la Vall del Ges amb l'entrada de l'exèrcit franquista. A Torelló varen entrar pel carrer del Pont, i per això durant tot el franquisme el carrer s'anomenaria calle 4 de febrero. Els dies precedents però, diversos camions havien sortir de Torelló enduent-se a persones i famílies senceres que fugien de l'entrada dels feixistes. Bona part dels que marxaven eren persones significades per les seves postures i activitats polítiques durant la guerra, alguns amb les respectives famílies (dones, avis i nens); principalment es tractava de dirigents i afiliats de la CNT i ERC, en alguns casos amb antecedents en les dues formacions; i també soldats. Els camions portarien als futurs exiliats cap a la frontera per traspassar-la, mentre que altres persones emprendrien el camí de l'exili per mitjans propis. Dos anys i mig de guerra i un fred hivern feren més penós encara el fet d'haver d'abandonar la pròpia terra per por a deixar-hi la pell.
Un cop travessada la frontera de l'estat Francès els homes de més de 15 anys varen ser confinats en camps de concentració a les platges del Rosselló (Argelérs, Sant Cebrià, Ceret, etc..), entre el mar, la sorra i la filferrada. Les dones, els nens i els homes d'edat avançada els varen fer pujar en combois ferroviaris que els traslladaren a diferents albergs repartits arreu de França, lluny dels seus homes i sense que uns sabessin on eren els altres. L'estat Francès estava desbordat per la gran afluència d'exiliats, es parla de més de 480.000 persones.


Fotografia famílies de la Vall en un camp d'acolliment de dones, nens i persones grans a Fort-Mahon-plàge, Picardía, nord-est de França. (Entre d'altres hi trobem: Carme Espona, Fraternitat Ruches, Caterina Prat, Llibert Mils, Carles Palou, (Coneixes algú més?.... elcosidor@gmail.com)) [Foto: Fraternitat Martí]

Mentrestant, als camps de concentració, el fred i les mancances higièniques feien estralls entre els homes recluïts, que esperaven ser identificats i trobar alguna feina per poder sortir dels camps. França però estava a punt d'entrar en guerra amb Alemanya, i això va permetre que alguns homes poguessin sortir allistant-se a la Línia Maginot per fortificar la frontera nord. Aquesta línia de defensa va resultar un fracàs i l'exèrcit alemany enseguida entraria a França en començar la guerra, 1940. A partir d'aquí alguns dels nostres exiliats varen entrar a l'exèrcit francès o a la resistència per combatre l'exèrcit nazi, altres anirien a treballar a la indústria de guerra, o a suplir diferents feines bacants per la manca d'homes francesos que eren cridats a files.


Grup d'exiliats de la Vall del Ges al cafè Palmarium de Perpinyà 1939. (Entre d'altres hi trobem: [A d'alt, esq->drt] 1- ?, 2- ?, 3- Josep Terricabras i Pla?, 4- Leandre Pey i Juvanteny, 5- Adrià Tresserra i Matabosch (1904-66), i 6- Jaume Jordana i Fornols (1900); [A baix, esq->drt] 1- Ricard Mil i Ninot (1900), 2- Jaume Ruches i Feliu (1901-74), 3- Àngel Vila i Vinyes (1895), 4- ?, i 5- ?. (Coneixes algú més?.... elcosidor@gmail.com)) [Font: Fraternitat Martí]

Després de la segona guerra mundial, les famílies que havien estat separades durant quasi tres anys es varen poder reunir, bona part d'ells es quedarien a viure a l'estat Francès, molts a Perpinyà i Touluse, altres repartits per tot França. Alguns acabarien tornant al cap d'un temps, altres ja no tornarien mai més. Aquestes, les seves històries personals, son també part de la nostra història col·lectiva, de la nostre Vall i la nostra gent, encara que no les recordem, i que ens hagin ajudat a que així siguera.

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1939/02/05/pagina-1/33120605/pdf.html

El 2009 Televisió de Catalunya va produïr un documental sobre la vida al camp de concentració d'Argelers. No és un gran documental però les imatges d'arxiu que s'hi poden veure valen molt la pena.



Si la teva és una d'aquestes històries, o la dels teus pares, avis o tiets, i ens la vols fer arribar, la publicarem en aquest espai.

Santi Molera i Clota*

*Una versió radiofònica d'aquest article ha estat emès dins de la secció "Històries de la Vall" del programa Petit Comitè de Ràdio Ona de Torelló i Ràdio Voltregà.

dimarts, 29 de gener del 2013

El NO-DO a Torelló

Aquests darrers dies RTVE i Filmoteca Española estan recuperant i publicant a la seva web tots els noticaris de propaganda franquista coneguts com a NO-DO. Aquestes gravacions que servien per informar i exaltar el "espíritu nacional", eren projectats originalment en sales de cine entre pel·lícula i pel·lícula. Entre aquestes gravacions hi va aparèixer la vila de Torelló en dues ocasions.
El primer dels vídeos trobats, del 19 d'abril de 1943, s'hi veu la festa del lliurament de 300 habitatges protegits de les cases barates de la inundació, que van costar oficialment de 10 milions de pessetes. L'acte va desenvolupar-se durant el dia 25 de març de 1943, i l'andemà, la Vanguardia va publicar una crònica. No té pèrdua la desfilada militar-falangista del carrer de Sant Miquel que es pot veure al vídeo(entre el 1'26'' i 2'02'').

http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-16/1487659/#

En el segon vídeo, de l'1 de juny de 1970, és en motiu d'una exposició industrial i d'artesania, fa un repàs de la producció dels artesans del municipi, on hi podem veure torners treballant i expositors de pipes per fumar mobles, rellotges i figures d'escacs (entre el 1'53'' i 3'49'').

http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-1430/1486548/

Per saber com funcionava el NO-DO podeu veure el documental "El Cine de Paco" del Sense Ficció de TV3, dirigit per Josep Rovira i produït pel torellonenc Jordi Campàs.

El cine de Paco from navegocapitaca on Vimeo.

El documental “El cine de Paco ha tingut accés a una part de les imatges descartades del NO-DO on es veuen seqüències inèdites de Franco pescant o jugant a golf, que es van censurar en el seu moment perquè no donaven una bona imatge del “caudillo”. Com molta gent recorda, en els noticiaris editats, quan Franco jugava a golf li entraven totes les pilotes i pescava uns peixos formidables, però, com es veurà, la realitat era tota una altra.


El dictador Francisco Franco (foto TVC).

El dictador Franco volia que Espanya fos un país fantàstic i el NO-DO era el millor vehicle per transmetre aquesta imatge de felicitat col•lectiva, de perfecció política i de bravura en la figura del seu líder.

El Cosidor Digital